El crític literari Harold Bloom mostra en el seu famós Cànon Occidental una gran devoció pels personatges literaris que es transformen al llarg de l’obra moguts per serioses contradiccions internes i, sobretot, mostra una admiració gairebé religiosa per l’autor que més va fer patir a aquesta mena de personatges: William Shakespeare. Si Harold Bloom estigués al cas del drama -o tragèdia, o òpera bufa- de l’art sacre de la Franja de Ponent, el seu heroi seria sens dubte el bisbe Piris.
Joan Piris, valencià de Cullera i bisbe de la tranquil·la diòcesi de Menorca abans d’arribar a Lleida, va ser enviat pel Vaticà a les terres de Ponent el setembre del 2008 amb una missió clara: fer complir l’acord d’entrega de les obres al bisbat de Barbastre-Montsó que havia signat el seu predecessor, Xavier Salinas, bisbe de Tortosa i administrador provisional del bisbat de Lleida. El Vaticà havia fet un repartiment de papers molt clar: a Salinas li havia tocat fer el paper de dolent, signant l’entrega dels béns de la Franja a Barbastre tot i l’oposició dels lleidatans, i havia complert. A Piris li tocava un paper més aviat secundari: executar el retorn de les obres, i fer tornar els fidels lleidatans a una dinàmica pastoral normalitzada, lluny de polèmiques sobre patrimonis i obres d’art que formarien ja part del passat.
Piris va acomplir en un principi amb aquest paper. En la seva primera i descoratjadora homilia va renyar als fidels lleidatans que encara no acceptaven la submissió a la justícia divina per sobre de la terrenal i va animar els catòlics lleidatans a no preocupar-se de cap altra cosa que no fos la difusió de l’Evangeli.
Piris, però, va descobrir aviat que allò de Lleida no estava tan resol com li havien dit. Quan va voler enviar les obres a Barbastre, es va trobar que estaven custodiades per un Museu de Lleida governat per la Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament, els quals havien teixit una trama de lleis i reglaments que feien impossible dividir i entregar part de la col·lecció del museu a Barbastre. Van ser uns mesos durs per a Piris. Les pressions de l’església aragonesa, molt més influent que la catalana dins la Conferencia Episcopal Española i per tant sobre el Vaticà, no es van fer esperar. I, al mateix temps, des del seu propi bisbat començaven a explicar-li la pel·lícula dels fets d’una manera molt diferent a la que li havien dit quan encara era a Menorca: documents de compra o d’intercanvi per les obres que el bisbe Messeguer havia signat feia més d’un segle, la indefensió del bisbe Ciuraneta en el moment de defensar la legimitat de la col·lecció al Vaticà, on ni tan sols van obrir les caixes enviades des de Lleida amb la documentació sobre l’adquisició de les obres. Piris va començar llavors a canviar el discurs: ell devia obediència al Vaticà, però l’entrega ja no estava en la seva mà sinó en les autoritats del Museu de Lleida, i a més considerava sorprenent com s’havien passat per alt les raons al·legades per Lleida en el seu dia. Piris va despatxar l’equip legal del bisbat que des de l’època Salinas havia treballat a favor de l’entrega de les obres a Barbastres-Montsó, i en va posar un altre favorable al reconeixement de la propietat lleidatana de les obres.
El canvi, que es va produir fa un any, va irritar a la part aragonesa del litigi, que ha posat Piris en el seu punt de mira. Campanyes de signatures contra ell a l’Heraldo de Aragón, pressions a través del Vaticà, acusacions de desobediència al Papa durant la vista del judici civil… tot això ha anat minant la moral de Piris, fins al punt que la passada primavera va arribar a plantejar-se llançar la tovallola i demanar un nou destí pastoral.
En aquest context es produeix la visita del Papa. I Piris ha tornat a canviar de parer. A la força, i abandonat per l’Església catalana, que ha girat l’esquena a aquest problema i a més es troba absolutament incapacitada per fer-se valdre davant del Vaticà per la falta d’una Conferència Episcopal pròpia. En un intent d’apaivagar les manifestacions convocades a Aragó coincint amb la visita del Papa a Catalunya, el nunci del Vaticà ha cridat avui a capítol al bisbe de Lleida i al de Barbastre-Montsó, en una reunió opaca celebrada a Madrid. El resultat ha estat contundent: a mitja tarda, el bisbat de Lleida ha deixat anar un comunicat informant que abandonen qualsevol actuació legal sobre el cas i acaten completament la decisió del Vaticà d’entregar les obres a Barbastre-Montsó.
El bisbe Piris, si fos un personatge literari, no seria cap heroi d’una novel·la d’aventures ni tampoc el dolent d’un best-seller d’intrigues vaticanes. Seria més aviat un Hamlet confús, una mica solitari, sense cap ajuda ni complicitat de l’Església catalana en aquest afer, perdut entre l’obligada obediència gairebé paterno-filial a complir amb el lloc que li correspon dins del castell, i els dubtes i remordiments que li generen el coneixement d’una injustícia. Harold Bloom n’estaria encantat. El príncep de Dinamarca era incapaç de decidir-se i aquest va ser el seu drama. Els esdeveniments van decidir per ell. Serà aquest el cas del bisbe Piris? Aquesta és la qüestió.