Les xerrades a les escoles les carrega el diable. I si no que li ho preguntin a Àngel Ros. Aquests dies l’alcalde de Lleida ha estat el protagonista d’una controvèrsia amb seguidors de la UE Lleida arran de les paraules que va dir sobre el club de futbol en una trobada amb alumnes d’institut i que un d’ells va penjar a les xarxes socials d’internet. Probalbement afectat pel clima distès de la trobada i l’absència dels mitjans tradicionals, Ros es va referir a la crisi que pateix el club lleidatà en uns termes que no van agradar gens al jove de 17 anys que li havia preguntat què pensa fer l’Ajuntament en suport l’entitat esportiva, i després ho va explicar a les xarxes socials d’internet, on es va estendre com una taca d’oli.
Segons la crònica que va esciure el jove en un fòrum de segidors de la UE Lleida (aquí i aquí expliquen el cas), Ros es va mostrar partidari del descens de categoria o bé de la seva desaparició com a club perquè doni pas al sorgiment d’una nova entitat sanejada, va explicar als alumnes que la tendència en el món del futbol camina cap a un model com el del basket dels Estats Units, amb uns pocs equips molt professionals i d’altres amateurs, i que davant d’un Chelsea-Manchester per televisió els equips com la UE Lleida poc poden fer per competir-hi. L’alumne va fer una crònica d’aquella xerrada i això va indignar alguns seguidors del club, que en el xat setmanal que té l’alcalde i al seu perfil de Facebook se’n va queixar. L’endemà, l’institut va aturar les classes (fins i tot hi havia un examen que es va suspendre) davant la gravetat del que havia fet l’alumne indiscret.
Ja els passa això, de tant en tant als dirigents públics. Un cas recent que també té a veure amb el futbol el va protagonitzar Ramon Calderon quan era president del Real Madrid. En un acte acadèmic amb estudiants va posar verds als seus propis jugadors, però resulta que un alumne havia decidit gravar la conferència i aquella mateixa nit les frases de indiscretes del dirigent esportiu se sentien per totes les ràdios de les espanyes.
La veritat és que Àngel Ros fa molt ben fet d’anar a veure joves i explicar-los què és un ajuntament, com es governa la ciutat i repassar assumptes que els interessin, i encara ho fa millor si ho fa sense cenyir-se al políticament correcte i s’expressa amb sinceritat. Quin millor exemple davant dels futurs ciutadans que veure com els encarregats de la cosa pública parlen de la realitat de les coses sense eufemismes ni condiments i que opinen amb sinceritat fins i tot d’allò que pot no agradar a tothom. També va fer bé l’alumne de rebre amb sentit crític les opinions de l’alcalde i de fer servir la seva llibertat d’expressió en els mitjans que té a l’abast amb respecte sense insults i sense faltar a la veritat del que va dir Ros.
Pel que sembla, però, tot es va fer malbé quan algú a la Paeria es va posar les mans al cap en veure que les paraules de Ros havien sortit de l’aula i que provocava que alguna dotzena de ciutadans enfadats exigissin explicacions, i quan aquest malestar a la Paeria va arribar a l’institut, aquest no va tenir cap altra reacció que cridar a capítol al jove i a la resta d’alumnes. Tota la pedagogia democràtica feta amb la visita de l’alcalde no servia de res si després transmetem als joves la idea que no tot es pot expressar públicament amb llibertat, que cal vigilar amb allò que diem de segons quins poders i que no podem promoure debats ciutadans que poden irritar als que manen.
Finalment, sembla que les coses han tornat a l’institut a la normalitat, o almenys l’alumne, fart de l’assumpte, així ho dóna a entendre. Els seguidors de la UE Lleida enfadats pel cas han publicat avui una carta al Segre que apareix degudament acompanyada de la rèplica de Ros on matisa el que va dir i subratlla que l’Ajuntament encara subvenciona amb 200.000 euros el club, i tots contents, o ja això sembla. Però faríem bé de deixar de fer-nos gols en pròpia porta. És cert que els ciutadans no haurien de saltar sempre al coll dels polítics quan s’expressin amb sinceritat, no hem de ser censors dels pocs moments d’il·luminació i incorrecció política que puguin tenir, però sobretot els polítics i els que els envolten haurien de tenir les esquenes més amples i suportar la crítica i la controvèrsia amb més esportivitat i naturalitat. El que no és de rebut és perseguir o fer perseguir als pocs que, encara avui i en una societat tan adormida com la nostra, encara aixequen el dit i expressen una crítica o una opinió incòmoda, cosa que és l’arrel de la democràcia.