Balaguer. Territori català lliure des de setembre del 2012 per decisió majoritària dels seus regidors. La ciutat on va morir la comtessa Aurembiaix, descendent de Guifré el Pelós, última membre de la nissaga de la Casa d’Urgell. Aurembiaix va dedicar la seva vida a recuperar la sobirania perduda sobre el seu comtat. Orgull i tossuderia aristocràtica malgrat les evidents penúries i dificultats. Ho va aconseguir finalment, però va morir sense descendència. La ciutat al segle XXI sembla conservar aquest caràcter de patrici empobrit però tossut malgrat haver quedat les darreres dècades allunyada dels eixos de creixement de Ponent. (l’article sencer a El Punt Avui)
Mes: gener de 2013
Molts actes, poc turisme
Dilluns 21 de gener es compleixen tres anys de la inauguració de la Llotja de Lleida, el nou palau de congressos i teatre de la capital de Ponent. Es va obrir amb l’objectiu d’impulsar Lleida com a segona ciutat de negocis de Catalunya, absorbint l’excés de demanda de Barcelona i aprofitant les excel·lents condicions de comunicació de Lleida amb alta velocitat i carretera. La Llotja havia d’esdevenir, segons va dir llavors l’alcalde Àngel Ros, el «canvi de paradigma» necessari per a la ciutat de Lleida per consolidar-se com a ciutat de congressos i convencions.
Tres anys després, però, les xifres de turisme de la ciutat indiquen que això no s’ha produït. Els hotels de la ciutat registren actualment les mateixes pernoctacions que abans d’obrir-se el nou centre de congressos. Segons les dades de l’Observatori de Turisme de Lleida, aquest 2012 s’havien registrat fins al novembre 146.930 pernoctacions. Calculant que el desembre ha registrat una xifra similar a la dels mesos de desembre dels darrers cinc anys, entre 9.000 i 12.000 pernoctacions, el 2012 es tancarà amb una xifra molt similar a les 157.725 pernoctacions que es van produir el 2009, l’any anterior a l’entrada en funcionament de la Llotja.
El primer any amb la Llotja, el 2010, sí que es va registrar un increment significatiu, amb 169.207 pernoctacions a la ciutat. Però aquest augment, del 7,28%, s’emmarca en un any en què les pernoctacions van augmentar l’11,3% al conjunt de Catalunya, segones les dades d’Idescat. El 2011 les pernoctacions a Lleida van baixar malgrat la Llotja el 2,05%, mentre que al conjunt del país van pujar un lleuger 1,1%. La conclusió, doncs, és que la Llotja no ha suposat, de moment, un increment de les estades de visitants a Lleida.
Això no vol dir, però, que no s’hi facin coses. D’esdeveniments se n’hi han celebrat 490, des de la seva inauguració fins avui, segons les dades de l’Ajuntament. Això vol dir una mitjana de 199 esdeveniments a l’any. La Paeria ha registrat que hi han passat 90.689 persones en els diferents esdeveniments, conferències i congressos celebrats a la Llotja. Les xifres no distingeixen entre esdeveniments de negocis i actes públics organitzats pel mateix ajuntament o altres institucions públiques, però l’alcalde en fa una lectura del tot positiva. «Dintre del sector de turisme de congressos i esdeveniments, hi ha un abans i un després de la Llotja», argumenta, i situa Lleida com a primera destinació de turisme de negocis a Catalunya després de Barcelona. No fan el mateix balanç des de l’oposició municipal. El grup de CiU es queixa que ha reclamat que es facin públiques les dades desglossades segons el tipus d’esdeveniment, i diu que sense això es fa difícil valorar si la gestió és bona i dóna fruits. «No es pot comptabilitzar igual un congrés d’un sector empresarial que porta a la ciutat durant dos o tres dies directius i tècnics d’un sector, que la conferència del president de la Diputació o un acte d’una entitat de la ciutat», diuen des de CiU. El líder de CiU, Josep Ramon Zaballos, ha criticat que el pressupost municipal del 2013 destini més d’un milió d’euros (800.000 a la societat que gestiona el Centre de Negocis i Convencions i que té la concessió cedida a una empresa privada, i 300.000 a subvencionar la programació teatral, també concedida a un promotor privat), «quan teòricament les previsions havien de ser que generaria beneficis». «I si critiquem això no és perquè estiguem en contra de la Llotja, el que volem és que funcioni bé i amb transparència», diu Zaballos. Ros defensa que els 800.000 euros anuals seran retornats al municipi quan Hisenda retorni part de liquidació avançada per la Paeria en el moment de la construcció.
A més de l’activitat de fires i congressos, la Llotja també és el gran teatre de la ciutat. S’hi han ofert 75 espectacles, amb un total de 167 funcions i 120.816 persones de públic. L’alcalde destaca que s’han pogut fer a la ciutat espectacles de gran format que abans no tenien cabuda a la ciutat. L’oposició, en canvi, critica que no hi ha una programació coordinada amb els altres equipaments culturals públics i privats de Lleida, ni una gestió transparent. «Ho hem demanat moltes vegades, però en tres anys mai no hem tingut accés a les factures», es queixen des de CiU.
(Publicat a Presència el 20 de maig del 2013)
Dret a “escuélher”
El dret a decidir no es va inventar ahir. Ho saben a la Val d’Aran, on fa 700 anys van decidir en votació mantenir-se lligats al Principat de Catalunya a canvi d’una sèrie de la llibertat d’usos (avui en diríem competències) en matèria d’aprofitament i gestió dels boscos, pastures, rius, la caça, el règim econòmic propi, donacions, dots, successions, servituds i llibertat d’impostos. Era l’autogovern tal com s’entenia al segle XIV. L’única obligació era el pagament d’un únic tribut al rei Jaume II (eth Galín Reiau, una unitat de blat, en una cerimònia que encara avui, simbòlicament, se celebra a la vall) i d’enviar homes a les campanyes militars si el rei ho requeria i ho pagava. (llegeix l’article sencer a Presència)
El jardí de l’Edith Schaar
Edith Schaar és una artista alemanya que viu en una casa taller petita i acollidora al poble de la Floresta, a les Garrigues. Té 87 anys. Cada dia es lleva a les 6 del matí i treballa, llegeix, escriu, treballa una estona més i cuida el jardí, i torna a treballar fins que són les dotze de la nit i se’n va a dormir. L’endemà continua, amb la mateixa il·lusió per a cada projecte que quan era una jove estudiant d’art a Stuttgart amb l’informalista Willi Baumeister, el Joan Miró alemany, com a professor. Ja no pot anar en bicicleta i per això ha convertit el vehicle en un objecte d’art, cobert de llanes i fils de colors com les arrels abracen una roca al bosc, amb aranyes de filferro daurat fent vida entre els seus radis, exposat al seu jardí. El jardí de Schaar és un espai gairebé oníric on les peces d’art prenen les formes de la naturalesa i s’hi fusionen de manera lliure.
Aquests dies Edith Schaar exposa tapissos i pintures tèxtils al Cafè del Teatre de Lleida. Les seves creacions són un cant a la natura, a la llum, al color i a l’experimentació tècnica i conceptual. Utilitza llanes i fils tenyits per ella mateixa a través de plantes naturals que cultiva al jardí, seguint les tècniques que va aprendre dels pobles indígenes americans que va conèixer durant els anys que va viure al Brasil i als Estats Units.
Les circumstàncies que han portat a les Garrigues a aquesta creadora captivadora, amiga de Günter Grass, amb obra exposada en ciutats com Hamburg, Madrid i São Paulo, són tan especials com la filosofia que inspira la seva obra. Ella hi va arribar seguint el somni del seu amic Diether Rudloff, filòsof i historiador de l’art. Rudloff era un personatge singular. Tenia nanisme, la seva salut era molt precària, i des del 1962 sabia pels metges que en qualsevol moment algun dels seus òrgans vitals deteriorats deixaria de funcionar i moriria de manera sobtada. Potser això explica l’ímpetu amb què emprenia els seus projectes. L’últim: comprar el castell en runes de la Floresta, que havia conegut en una visita turística, i convertir-lo en un centre de cultura lliure. Una Ítaca per a creadors. Eren els anys vuitanta. El va restaurar, s’hi va instal·lar i va avisar els seus amics artistes. Entre ells, l’Edith. Ella hi va anar, encantada pel paisatge, la llum i la filosofia de llibertat creadora que hi va trobar. Però el seu amic va morir mesos després, al gener del 1989, i amb ell el projecte d’art del castell. Ara és un alberg municipal.
Va ser l’única que es va quedar al poble. Crea sense parar i cada dissabte ensenya les seves tècniques a qui les vulgui aprendre. Del seu mestratge n’ha sorgit un petit nucli d’artistes de Ponent: el Laberint Blau.
L’illa verda
El somni de Schaar és veure el seu jardí, que ella anomena l’Illa Verda i que està habitat en feliç veïnatge per les seves plantes i les creacions, ocupat algun dia d’artistes que treballen en llibertat total i en harmonia amb la natura. Prepara una fundació que gestioni el projecte quan ella no hi sigui, i que vol que giri al voltant de l’art social, l’art per a tothom, com el que somiava el seu amic Diether Rudloff per al seu castell de la Floresta.
(Publicat a Cultura d’El Punt Avui l’11 de gener de 2013)
PD: TV3 va fer el 2011 un interessant documental sobre Rudloff i el castell de la Floresta, dirigit per Andreas Strasser. Lleida TV va fer un reportatge sobre l’Edith, el seu autor, Joan Teixidó, l’enllaça i el comenta al seu blog
Els Amics del Museu pleguen
Des que el 1995 es va segregar la diòcesi de Lleida a favor de Barbastre i va esclatar, per tant, el llarg i embolicat litigi per l’art sacre de les parròquies de la Franja, hi ha hagut baixes i ferits de tota mena. Ara Lleida n’ha d’anotar una de molt sensible: l’Associació d’Amics del Museu de Lleida. L’entitat es va reunir la setmana passada i va decidir retirar el recurs al Tribunal Constitucional sobre la propietat de l’art de la Franja i dissoldre’s com a associació.
Aquesta entitat va posar en marxa fa set anys algunes de les iniciatives jurídiques més valuoses per mantenir la unitat de la col·lecció d’art sacre del Museu de Lleida. L’objectiu era evitar la segregació de les obres originàries de parròquies de la Franja que reclamen el Bisbat de Barbastre i el govern d’Aragó tot i haver estat salvades i restaurades fa més d’una centúria pel Bisbat de Lleida, titular llavors d’aquelles parròquies. L’entitat ha actuat fins i tot amb el Bisbat de Lleida en contra, i de vegades amb les institucions catalanes mirant cap a una altra banda. Algunes iniciatives van tenir resultat positiu, com l’exequàtur que Aragó invocava per tal que el 2010 un jutjat civil pogués fer complir les resolucions del Vaticà a favor del trasllat de les obres a Barbastre i que el jutge va denegar. En altres ocasions no els ha sortit bé: com ara el reconeixement de la titularitat de les obres del Bisbat de Lleida, ja que la jutgessa no va acceptar a tràmit la documentació de l’adquisició dels béns d’ara fa un segle. Ara el cas havia arribat, recurs rere recurs, al Constitucional. I ells han decidit retirar-se.
El motiu oficial de l’entitat per plegar és que els objectius ja s’han aconseguit –“Ara sabem que les obres d’art no es mouran de Lleida”, assegura Núria Oliva, presidenta de l’entitat–, però també s’hi entreveu, en el seu balanç, una certa decepció per les institucions lleidatanes i catalanes. No només el Bisbat de Lleida, el qual excepte en el període del bisbe Ciuraneta sempre ha estat més fidel al Vaticà que a les demandes dels veïns de la ciutat en aquest plet. “La Generalitat no hi ha apostat mai excepte quan el conseller de Cultura era Joan Manuel Tresserras. A l’actual conseller Mascarell sembla que li fem nosa, i l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, ni tan sols ens ha volgut rebre mai”, diu Oliva. Només la Diputació ha estat sempre fidel, assegura. El seu menjador de casa és ple de caixes i carpetes amb la documentació d’anys de plets i contraplets. “La nostra intenció era fer una associació cultural i de promoció de l’art, i al final ens hem hagut de dedicar als plets legals perquè ningú més no ho feia”, resum Oliva.
(Publicat a Cultura d’El Punt Avui el 4 de gener de 2013)
Temps dolents per a la lírica
La Llotja és el gran palau de congressos i operístic de Lleida, de disseny modern i singular, aixecat per la Paeria en els darrers moments del boom immobiliari. Havia de ser la nau insígnia d’una Lleida convertida en segona ciutat de fires i congressos, complementària d’una Barcelona amb excés de demanda, i amb el TAV i Alguaire com a porta de captació de negocis entre Madrid i Barcelona i entre l’Atlàntic i la Mediterrània. El somni, però, s’ha convertit en un maldecap. Amb una injecció municipal d’un milió d’euros el 2013 per mantenir una mínima programació cultural, i oberta ara al casaments i banquets d’empresa, ha estat al centre del debat pressupostari. Són temps dolents per a la lírica.
(Publicat a Presència el dia 30 de desembre de 2012)