Mes: desembre de 2014

Foscor

34754_1El centre d’art La Panera de Lleida presenta aquests dies una exposició que només es pot contemplar en la més absoluta foscor. Es troba en una gran sala que ocupa la planta baixa de l’edifici. La sala està tancada fins a la darrera escletxa, per tal que no hi entri ni un raig de llum. Per visitar-la cal anar a buscar un treballador del museu. Ell obre la porta i fa una breu explicació en un petit rebedor mentre els ulls s’habituen a la penombra. L’exposició Desvelo y traza, explica, és de l’artista Sara Ramo i l’ha produït el centre d’art Matadero de Madrid. A continuació, el treballador condueix els visitants cap a l’interior de la sala enmig d’una foscor aclaparadora. Amb una petita llanterna, assenyala el terra i guia els visitants fins a unes cadires situades en un punt que podria ser el centre de la sala. Llavors apaga la llanterna i la negror esdevé absoluta. L’espectador es queda sol, enmig d’un espai de dimensions desconegudes, envoltat d’escultures que no pot veure però que intueix que hi són, engolit en la més profunda obscuritat.
No hi ha indicacions. Només seure i mirar cap a la negror. En aquest úter artístic l’obscuritat és tan completa que al principi no hi ha diferència entre obrir i tancar els ulls. Però, a mesura que passen els minuts, les pupil·les es dilaten, s’activen fotoreceptors que normalment estan inactius i dispersos per la retina, i al final es comença a intuir la forma d’alguns objectes. Llavors l’espectador creu que pot situar-los en l’espai, es fa una idea sobre la seva dimensió i intenta imaginar què representen, tot i no poder distingir què són ni de quin material estan fets. Al cap de vint minuts, el treballador dóna la visita per acabada i porta el grup a la sortida. No diu res dels objectes, ni encén el llum. Les escultures continuaran sent ombres en la foscor. L’espectador marxarà sense haver sabut què era realment allò que l’envoltava.
Després d’una exposició així, fins i tot la llum de Lleida al desembre resulta radiant. La ciutat està magnífica sota uns núvols espectaculars. L’espectador, convertit de nou en ciutadà, se’n va a fer unes braves al Roma en bona companyia. Oblida l’exposició, riu uns acudits, beu una canya, comenta la situació política, mira unes fotografies, queda per al cap setmana. Torna a casa distret, pensant en tot allò que l’envolta, en la feina i les filles, en les relacions i els somnis, en la joventut i en el futur, caminant com sempre, alegre i a les palpentes, enmig de la foscor.

 

(Publicat a El Punt Avui el 19 de desembre de 2014)

L’opinió dels barrufets

barrufet-enfadatA qui li importa l’opinió dels barrufets? En un rampell de bonisme participatiu i a imitació d’altres ciutats progressistes, la Paeria va promoure una ordenança de participació de ciutadana que després li ha fet molta mandra de complir, especialment amb les Basses d’Alpicat. L’ordenança preveia la celebració d’una Audiència Pública si un grup nombrós de ciutadans ho demanaven, i així va passar el 2011 amb les Basses d’Alpicat. L’alcalde va trigar un any a acceptar que havia de complir amb allò que ell mateix havia aprovat, i finalment la va convocar vinculada a la del museu Morera. Era el setembre del 2012 i de la reunió va sortir la creació d’una comissió ciutadana que faria seguiment de tot el procés sobre les Basses. Fa quinze dies, a través d’aquest diari, els membres de la comissió es van assabentar que la Paeria ja té pràcticament a punt un acord amb un inversor per fer-ne un parc temàtic sobre els Barrufets.

Una cosa semblant va passar amb les polèmiques sobre la mesquita i el burca. També en temps de paternalisme participatiu, es va crear a Lleida una assemblea de les religions que, des de la Paeria, havia de fomentar el debat entre les diferents creences i l’administració. Un dia, fruit d’un compromís improvisat en un debat televisiu amb l’oposició, l’alcalde va decidir declarar la guerra al burca. A l’assemblea municipal de les religions no en sabien res, d’aquesta proposta, ni de la posterior ordenança que l’alcalde va redactar. Per a què diantre es va crear, si no, aquest organisme participatiu?

Lleida es troba ara plena tramitació del pla general d’ordenació urbanística. Haurà de definir el disseny de la ciutat dels pròxims quinze o vint anys. La regeneració del centre històric, la integració del parc fluvial del Segre a la ciutat, l’estat desastrós de la zona industrial del polígon Segre, la mobilitat encara massa encara al cotxe privat, la política de equipaments públics, que deixa barris i punts claus o la preservació de l’horta són assumptes que en altres ciutats estarien generant un gran debat i controvèrsia pública però que a Lleida passen desapercebuts, per una premsa local poc aficionada a portar la contrària als poders de la ciutat, un associacionisme veïnal segrestat pel petit politiqueig local que els deixa com simples organitzadors d’esdeveniments festius, i una administració local que, en la millor tradició del despotisme il·lustrat, vol prendre decisions sense l’emprenyador peatge d’haver d’escoltar una societat civil que, cas de portar-li la contrària, sempre identifica amb agents d’espúries rivalitats polítiques. Debat? Ja es votarà a les eleccions.

En ciutats d’una forta tradició industrial el debat urbanístic està a flor de pell. No és cosa de broma com es reparteix i s’utilitza l’espai públic. Mataró, Terrassa, Sants, les lluites del Poblenou i la Barceloneta, s’hi generen debats i controvèrsies sobre el model urbà que acaben influint en la forma de construir ciutat. Lleida hauria de pujar al tren de les ciutats que es construeixen en la complexitat, amb valentia i obertura des de l’administració i amb una inquietud més desperta des de la societat civil.

 

(Publicat a NacioLleida.cat el 16 de desembre de 2014)

La crisi del Museu de Lleida

02La dimissió de la directora del Museu de Lleida, Montse Macià, ha fet encara més evident la crisi que travessa aquest equipament cultural, inaugurat amb ambició l’any 2005 però que es veu incapaç de mantenir el nivell d’activitat i qualitat per culpa de la dràstica baixada d’ingressos per part de les administracions que es van comprometre a sostenir-lo.

El Consorci del Museu de Lleida, hereu de l’antic Museu Diocesà de Lleida creat pel bisbe Berenguer a partir de l’art sacre recollit de parròquies de la diòcesi i posat a resguard del pillatge i la mala venda fa va més de cent anys, buscar ara un nou director o directora la funció del qual no serà gens fàcil: quadrar uns pressupostos impossibles i assumir noves retallades, incloent-hi de personal, amb un museu que compta amb 11 treballadors dels 15 que tenia inicialment.

En els darrers sis anys s’ha retallat un terç del pressupost del que havia de ser la joia de la corona de la cultura de Lleida. L’any 2007, quan es va estrenar l’edifici amb la idea de convertir-lo en el principal centre museístic de les terres de Ponent aprofitant la impressionant col·lecció d’art sacre del bisbat i les peces d’art de tots els temps provinents de diferents col·leccions públiques i privades, el pressupost era de 1,5 milions d’euros. Aquest 2014 ha estat de 950.000, i el departament de Cultura ha hagut de posar 90.000 euros d’urgència perquè la Paeria, que teòricament ha d’assumir un 32% de les despeses, no hi arribava.

Les administracions han fet un paper galdós amb el museu. Després de treure pit amb un projecte ambiciós, no l’han pogut mantenir i fins i tot dóna la sensació que l’han deixat de banda. L’Ajuntament de Lleida sembla no haver-se’l fet seu mai, apostant-ho tot pel majestàtic palau de La Llotja com a principal espai cultural de la ciutat, convertit finalment en sucursal d’actuacions teatrals de circuït i en centre de bodes i convencions. La Generalitat tampoc no ha estat capaç de considerar-la amb totes les conseqüències una estructura d’estat com, de fet, ho seria tenir una xarxa de museus potents per tot el territori. La Diputació, el consell comarcal i el bisbat, socis menors en termes econòmics, tampoc no han exercit pressió suficient per oblgar les altres administracions a complir. Encara són a temps de rectificar.

 

(Publicat a NacioLleida.cat el 9 de desembre de 2014)

Arròs bullit

cellular-virus-wallpaperNo en som conscients però estem plens de virus. En un estudi realitzat aquest any a la Universitat de St. Louis, als Estats Units, van analitzar 102 persones sanes d’entre 18 i 40 anys i van trobar que el 92% d’elles tenien algun virus adormit dins del seu cos. En alguns individus van trobar fins a quinze virus diferents. Igual que passa amb els bacteris, hi ha una flora de virus que conviu dins la nostra anatomia, fent vida normal i pacífica dins de les vísceres i teixits, sense fer soroll ni enemistar-se amb ningú, deixant passar les hores i els dies tot esperant el moment en què algun misteriós rellotge interior l’obligui de sobte a sublevar-se.
L’estudi només va buscar virus en cinc zones del cos. Si n’haguessin buscat en altres parts dels individus, com per exemple a les emocions, n’haurien trobat molts més. Hi ha parelles que són felices durant dècades però a dins porten sense saber-ho el virus de la desconfiança, ingerit anys enrere de forma accidental a través d’un gest equívoc, d’una frase mal entesa, d’un somni incomplert. Es cova durant anys de forma silenciosa i pacífica entre els teixits i les vísceres que conformen les relacions humanes, esperant el moment oportú per fer aparèixer el dubte i la insatisfacció. Els virus també es transmeten a través de les paraules. Es fiquen a les novel·les, als poemes, als discursos, a les columnes de diari, i per allà es mouen, invisibles, saltant d’una frase a una altra, fins que un lector els llegeix i queda contagiat per sempre.
La política també és un hàbitat molt favorable per a ells. Hi fan niu a l’anatomia dels partits i es poden mantenir inactius però persistents durant anys i panys, invisibles entre càrrecs i discursos, amagats dins les vísceres dels aparells, fins que arriba el dia en què algun misteriós rellotge interior els activa. Si algun biòleg analitzés al laboratori les conferències d’Artur Mas i d’Oriol Junqueras, hi trobaria uns quants virus. Entre ells el de la desconfiança, silenciat els darrers dos anys, esclatant justament en el moment culminant de l’anomenat procés. Ai, senyor. Ara manta, repòs i arròs bullit.

(Publicat a El Punt Avui el 5 de desembre de 2014)

Lo lleidatà

Fa sis anys que visc a les terres de Ponent i ja em començo a trobar en aquella situació en què a Barcelona em diuen que parlo “una mica com de Lleida”, i a Lleida em diuen que no, que de cap manera, que parlo de Barcelona i mai no deixaré de fer-ho. I jo ja no em sento ni dels uns ni dels altres. La meua (o hauria de meva?) identitat lingüística em va abandonar en el voral de l’A2, a mig camí de Barcelona i Lleida, en una Panadella lingüística situada en terra de ningú.

A la gent de Ponent li sap molt de greu que els ponentins emigrats a Barcelona abandonin l’accent i les expressions genuïnes. La més alta expressió d’aquest malestar l’he observat quan parlen de la pobra Mari Pau Huguet, a qui jo sempre havia trobat un deix lleidatà magnífic però que, pel que es veu i segons els més contundents defensors de la parla de Ponent, no era més que una versió aigualida i acomplexada del seu veritable lleidatà.

De la meva (o hauria de dir meua?) modesta experiència puc dir que no hi veig acomplexament, en aquest procés, sinó un mimetisme natural que el parlant adopa quan conviu en una altra zona lingüística. Aquí a Lleida he descobert barcelonins que m’han hagut d’ensenyar la partida de naixement per convèncer-me que no són lleidatans, de tant bé que parlen “lo lleidatà”.

El problema és que d’aquesta riquesa natural, que els parlants ens intercanviem sense ni adonar-nos-en, l’administració no en té prou cura. Durant molts anys TV3 va fomentar un estàndard de català central no barceloní entre els seus presentadors (per locutar una notícia era més fàcil ser de Mataró, Terrassa o Igualada que no pas de les exòtiques Girona, Lleida o Tortosa), fins que van corregir aquesta tendència. També a l’escola, encara avui han de ser associacions externes com Parla Pallarès les que facin entrar a l’aula les variants pròpies. De tot això en parlaran avui dimarts a les 7 de la tarda al Cafè de l’Escorxador, i segurament de manera contrària a com ho he fet jo, en Ferran Montardit, autor del genial Lo lleidatà és fàcil, i el filòleg Ramon Sistac. No vos ho perdeu, sisquere!

 

(Publicat al NacioLleida.cat el 2 de desembre de 2014)