Indis i federals – Pàgina 3 – Històries de l'Oest

Números

Es tracta només de les eleccions regionals d’una de les disset autonomies d’un estat de categoria mitjana anomenat Espanya, però el senyor Obama s’ha vist obligat a intervenir amb una breu frase al despatx oval. Han estat dotze paraules amb les quals la premsa espanyola ha omplert desenes i desenes de pàgines, articles i columnes, obrant un miracle multiplicador tan espectacular que només és comparable al miracle de dividir i restar l’aposta ferma i constant d’entre un milió i mig i dos milions de catalans que surten al carrer o voten en consultes il·legals sobre la independència en la dèria unilateral d’una petita camarilla de polítics entestats en un procés que no importa a ningú.
De les facultats de periodisme en surten cada any alumnes preparats per a l’ofici de l’escriptura i la paraula quan, pel que es veu, a la premsa d’estat el que necessiten són prestidigitadors de la matemàtica, capaços de fer màgia amb els números i sotmetre a un recàlcul constant les aspiracions de la societat catalana. Els diaris espanyols que presumeixen de llibres d’estil rigorosos i sensats recomanen, per a les informacions, sempre objectives és clar, una redacció precisa que defugi les metàfores i les ambigüitats del llenguatge. Però, en canvi, sotmeten l’aritmètica de la política catalana a una sèrie d’hipèrboles i anàfores i polisíndetons amb els quals els seus lectors acaben amb la idea que, a Catalunya, dos més dos mai no sumen quatre, sinó que tot és culpa d’Artur Mas.
L’endemà del 27-S els números de Catalunya aniran a examen, però que ningú no es pensi que això serà el final de curs. Si guanyen les candidatures inequívocament independentistes en escons però no en vots, l’Estat no enviarà guàrdies civils sinó un batalló de calculadores per demostrar al món que en realitat la independència ha perdut i que això no era l’elecció dels 135 diputats del parlament regional d’una de les disset autonomies d’un estat de categoria mitjana anomenat Espanya, sinó el referèndum que no ens deixen fer perquè saben que, en un de real, ara no els surten els números.

(Publicat a El Punt Avui el 18 de setembre de 2015)

Mida

Hem pogut llegir en aquest diari que vint lleidatans a l’any se sotmeten a operacions per allargar o engrossir el penis. És la mitjana que registra la Clínica Sanza, l’única que es dedica a aquestes coses a les comarques de Ponent. La cirurgia estètica íntima té cada cop més demanda, diu el reportatge signat per la periodista Anna Sàez. El perfil de pacient és el d’un home molt jove que no se sent còmode quan li toca mostrar el membre a la platja o als vestidors d’un gimnàs, o el d’un home de mitjana edat que ha arrossegat al llarg dels anys un cert complex i ara té mitjans per resoldre’l.
El reportatge té una mida i una consistència força adequades: inclou les opinions no només del cirurgià que s’hi dedica sinó d’una psicòloga i sexòloga que adverteix que aquest tipus d’operacions no solucionen les disfuncions sexuals, obeeixen sovint a inseguretats i esperits competitius que tindrien un millor tractament sense haver de passar per la sala d’operacions, ni converteixen el propietari d’un penis tunejat en un amant d’escàndol: és el cervell, diu la sexòloga, el principal òrgan que tenim per donar i rebre plaer sexual. La conclusió de tot plegat és que
la cirurgia pot donar una satisfacció puntual a l’autoimatge de l’afectat, però per al cervell, malauradament, no existeixen de moment cirurgies que l’allarguin i l’engreixen, i hem d’anar tirant amb el que ens ha tocat. Així és la vida.
També hem pogut llegir aquests dies en aquest diari el debat obert per la carta que ha escrit l’expresident espanyol Felipe González als catalans per desaconsellar-nos la nostra independència. Entre d’altres arguments, González al·ludeix a la pèrdua de la gran dimensió que ens aporta pertànyer a l’Estat espanyol, amb la seva connexió iberoamericana, i compara una Catalunya independent amb la suposada petitesa disfuncional d’Albània. No crec, però, que als catalans ens mogui aquest esperit competitiu. De res no serveix un Estat ben gran si després ignora qualsevol mena de seducció i jocs preliminars i és incapaç d’il·lusionar i donar satisfacció als pobles que administra. El problema d’un Estat no és la mida, sinó com es fa servir.

(Publicat a El Punt Avui el 4 de setembre de 2015)

Regal

Qualsevol col·lectiu humà, sigui de la naturalesa que sigui, es divideix en dos bàndols: els emprenyats i els feliços. Per molt cohesionat que sigui un partit polític, un centre de treball, una família, una congregació religiosa, la tribuna d’un camp de futbol o una federació nacionalista socialcristiana, sempre trobarem aquesta eterna batalla soterrada entre els que creuen que la vida està en deute permanent amb ells i mai no negociaran cap condonació, i els que encaixen cada esdeveniment positiu com un regal i cada problema com un repte. Ho fan en les mateixes circumstàncies i sotmesos als mateixos estímuls que els emprenyats.
L’independentisme sempre s’ha mogut també amb aquests dos grups al seu interior. Dominat durant moltes èpoques per assemblees d’emprenyats que acaben escindint-se i creant-se grupets més petits que s’acaben autoconsumint en la pròpia bilis, el seu creixement els darrers anys va aportar tones d’il·lusió que s’ha escampat fora dels seus cercles i ha incorporat gent que mai no s’hi havia atansat. Els emprenyats, però, sempre són tan insistents en la seva pròpia naturalesa que fins i tot això els molestava.
Fa uns pocs anys, però, que l’emprenyament ha canviat de bàndol. Algú hauria d’estudiar un dia l’evolució dels tuits i cartes de Duran i Lleida dels darrers anys, per mesurar com es pot passar en poc temps des de la condescendència il·lustrada fins a la irritació més absoluta. D’un dinar d’intel·lectuals emprenyats va néixer Ciutadans, que va arribar al paroxisme de l’emprenyament en la legislatura en què els seus tres únics diputats es van emprenyar entre ells. Ara la desfeta dels rivals directes i la telegènia del seu líder l’ha convertit en el referent no només dels enfadats amb el català i el catalanisme sinó que l’ha obert a la incorporació de molta més població, no sempre emprenyada sinó il·lusionada per promeses de canvis i neteges ben articulades en tertúlies i al·locucions televisives de minut i mig.
Com el futbol, la política també és un estat d’ànim. Si l’independentisme vol guanyar les plebiscitàries faria bé d’apartar el pessimisme crònic i les irritacions amb els nous moviments de protesta que naveguen entre dues aigües. El que sedueix en política és l’alegria i el somriure lluminós i combatiu. Els millors amants són els que saben que cada petó és un regal.

(Publicat a El Punt Avui el 25 de juny de 2015)

Estrella errant

Li van posar el nom de CFBDSIR2149. No és un nom bonic, però és el seu. El van descobrir els científics des d’un observatori de Hawaii el novembre de 2012. Es tracta d’una estrella errant: un cos celeste de la mida d’un planeta que no gira al voltant de cap estrella ni de cap altre objecte, sinó que vaga per l’espai en solitari, sense seguir cap òrbita, en orfandat absoluta dins del buit del cosmos. Ningú sap d’on ve CFBDSIR2149, ni tampoc cap a on va, però en el seu viatge sense destí va passar molt a tocar del nostre sistema solar i els científics el van poder estudiar a fons. Durant uns dies va ocupar pàgines de diari, va sortir als informatius i se li van dedicar ressenyes en les revistes científiques. Les fotografies de CFBDSIR2149 mostraven un planeta d’un color blau gèlid: una bellesa plena de records i silencis galàctics que viatja impassible per la fredor de l’espai.
Aquell mes de novembre, a Catalunya, Artur Mas havia convocat eleccions amb el dret a decidir com a pregunta clau i s’iniciava allò que vam anomenar procés. No és un nom bonic, però és el seu. Un cop en marxa, el procés s’ha negat a orbitar al voltant d’un o altre líder polític, segueix un rumb que els científics no aconsegueixen predir amb exactitud i que sovint exaspera els seus partidaris, però avança amb l’obstinació dels objectes dotats d’una massa crítica sòlida. Diumenge vinent, després de votar, tot seran de nou anàlisis i discursos partidistes sobre quina és l’òrbita del procés, si gira o torna, si aquesta estratègia o millor l’altra. L’únic segur, però, és que el motor que l’impulsa són voluntats ciutadanes que no s’ajusten a la llei de la gravetat de la política tradicional, en un viatge impassible que els observatoris dels partits només poden observar amb telescopi.
Per a una estrella errant, el pas de CFBDSIR2149 prop de la Terra va ser fugaç. A penes el frec d’un instant, un petó en la immensitat del temps. Els periodistes van deixar de parlar-ne, els científics van publicar les darreres dades i la vida va continuar el seu curs. Han passat dos anys i mig i ningú recorda CFBDSIR2149 ni se sap on para. Deu seguir el seu viatge sense temps, sol en el buit, potser amb la marca del frec fugaç amb la Terra acompanyant-lo per sempre com una petita cicatriu de bellesa còsmica.

(Publicat a El Punt Avui el 15 de maig de 2015)

Fantasmes

Que vivim en realitats paral·leles fa temps que ens ho diuen. Ens van alertar que hi ha una Catalunya real que no és catalanista ni balla sardanes ni parla català ni, per descomptat, combrega amb independències ni altres barretinades. Ho sabem des de l’any 1980, quan la victòria imprevista d’un personatge irreal, Jordi Pujol, va trastocar les lleis més elementals de la física i la política i els catalans vam passar a viure en una novel·la de realisme màgic. Molts anys després, davant de l’escamot de diputats d’una comissió parlamentària, el president Jordi Pujol i Soley havia de recordar aquella tarda llunyana en què els diners del seu pare van traspassar la frontera d’Andorra. Però llavors no ho sabíem, i als que potser sí que ho sabien ja els anava bé passar-ho per alt durant molts anys, que a Macondo les lleis més elementals de la fiscalitat són també una mica de ficció i el que importa de debò és que la realitat intocable és una i no cinquanta-una.
Quan el 2003 Pujol va marxar i van arribar les esquerres també es va dir que la Catalunya real per fi prenia les regnes del país, però de seguida es van adonar amb mal humor que no, que Maragall també era més donat al lirisme nacional i estatutari i es mantenia aliè a la veritat prosaica de l’home del carrer: A Catalunya, ens deien, l’obrer de la Seat no té qui li escrigui. Montilla ho va provar però allò va ser, de nou, la crònica d’un desengany anunciat: què feia el 2010 el president de la Catalunya real presidint una manifestació irreal en defensa d’un estatut fictici?
I ara som al 2015, l’any en què una majoria política i social inexistent ha convocat unes eleccions imaginàries per decidir sobre una cosa que no és possible, ni tan sols a Macondo. Seran o, millor dit, no seran, el 27 de setembre. Abans, però, se celebren unes eleccions municipals en què cal demostrar la força de la Catalunya real. Per fer-ho, quina cosa millor que inundar els pobles de mig país amb candidatures espectrals formades per noms que al poble ningú no coneix, éssers que ningú no ha vist, ombres d’altres dimensions polítiques que vénen a anunciar que ells i només ells són la Catalunya real i la resta fantasmes en la nit.

(Publicat a El Punt Avui l’1 de maig de 2015)

Mirall

Les petites esquerdes que s’estan produint en el sistema polític català arriben a cada cop més partits i institucions. Ens pensàvem que això de les revolucions era una cosa terriblement grandiosa i brutal però, almenys la nostra, s’assembla més a un mirall que s’esmicola molt lentament mentre encara el fem servir per pentinar-nos, fer ganyotes, mesurar el pas del temps en el nostre rostre i ajustar-nos la corbata o el fulard cada matí com si res important no estigués passant excepte el pas normal de la vida. La revolució que significa la ruptura de Catalunya amb Espanya, de moment mental, discursiva i de paradigma polític i ja veurem si definitiva si una majoria ho vol, és tan suau, menestral i de classe de mitjana que només gosa manifestar-se en sobretaules de diumenge, manifestacions coloristes i divorcis més o menys lents i més o menys ordenats en les cúpules dels partits o entre aquests i els seus votants.

Ahir a Lleida es va produir una ruptura sonada entre l’alcalde, Àngel Ros, i la seva primera tinenta d’alcalde, Marta Camps, després d’un any i mig de desavinences que a penes sortien de l’àmbit domèstic i que finalment han esclatat en un enfrontament inusual, amb escarni públic de factures vergonyants (36.000 euros en un any en corbates i fulards de disseny per quedar bé amb els clients, col·laboradors o amics de la Paeria) o l’exhibició impúdica d’aspiracions personals (Camps volia ara ser ella l’alcaldessa i per això ha actuat amb despit, va desvelar l’alcalde).

Vostès poden objectar que aquesta esquerda de Lleida no té res a veure amb els esdeveniments de la revolució de vellut catalana, sinó amb disputes pel poder local en un moment. Però en realitat tot està connectat. Segurament res d’això no hauria passat a Lleida si el PSC nacional no hagués expulsat els seus sobiranistes i, per tant, no hagués arraconat Ros, obligant-lo a deixar la política nacional i a centrar-se en l’alcaldia de Lleida com a única opció per continuar viu en política. Una esquerda marginal, produïda de retruc i sense voler. Però una esquerda més. I, mentrestant, la vida passa davant del mirall.

(Publicat a El Punt Avui el 20 de febrer de 2015)

Circumloqui

El govern d’Aragó ha eliminat la darrera referència al català que hi havia en la seva legislació. Es tracta de la llei de patrimoni cultural aprovada el 1999, en la qual es reconeixien el català i l’aragonès com a llengües pròpies d’Aragó. Aquella llei, aprovada sota un govern del PP que encara no havia descobert els suposats rèdits electorals del blaverisme explícit, obria les portes a una futura normalització legal de les dues llengües. Els més optimistes fins i tot somiaven en el seu reconeixement com a llengües oficials en la reforma de l’Estatut d’Autonomia aragonès. Izquierda Unida i Chunta així ho desitjaven. Però el PSOE, quan va governar, no es va atrevir a anar tan lluny. Marcel·lí Iglesias va aprovar el 2009 una llei de llengües que reconeixia el català i l’aragonès però no els atorgava caràcter oficial.

Ni així. El retorn del PP al govern aragonès el 2011 ha estat d’una virulència anticatalana implacable, competint amb els seus socis del PAR en la persecució de qualsevol rastre de catalanitat a les comarques de la Franja. La llei de llengües socialista va ser ràpidament substituïda per una altra que inventa un circumloqui absurd per denominar el català (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental, que forma les sigles del famós lapao) i un altre també per a l’aragonès, víctima col·lateral de la persecució institucional contra el català de la Franja. També s’han desmuntat premis literaris i activitats culturals en català que impulsava el govern d’Aragó, i algunes escoles de la Franja han començat a rebre instruccions per canviar de nom l’assignatura optativa de català. Ara, a punt d’enllestir una legislatura que el PP tindrà complicat de repetir, el govern ha esborrat el darrer rastre legislatiu del català.

Mentrestant, el Parlament català aprovava dimecres la nova llei d’Aran, on es reconeix l’Aran com a realitat nacional occitana, la seva llengua com a oficial a tot Catalunya i el dret dels aranesos a decidir lliurement el seu futur. Al nacionalisme espanyol li agrada presentar la Val d’Aran com a víctima d’una Catalunya incapaç de tenir amb les seves minories el respecte que reclama per a ella mateixa, i que si els aranesos poguessin, preferirien pertànyer a Aragó. De moment, però, ja tenen reconegut per part de Catalunya el dret a fer-ho. Bon viatge als amics aranesos, si mai ho fan. I, sobretot, millor sort que nosaltres quan la seva llengua sigui rebatejada amb un rocambolesc circumloqui legal.

(Publicat a El Punt Avui el 23 de gener de 2015)

Humor

Això de la independència es va convertir en una cosa seriosa quan va començar a vessar humor per totes bandes. A Madrid van saltar les veus d’alarma en el moment que la independència va deixar de ser un assumpte d’assemblees malhumorades i declaracions d’èpica voluntariosa, per donar pas a les conyes i gracietes, als acudits cruels i als comentaris enginyosos, a les ironies i als esquetxos de televisió farcits d’una encantadora mala llet. No sé com acabarà això del procés, però el que queda clar és que, fins i tot en el pitjor dels casos, haurà estat una revolta de riures i somriures amb què haurem demostrat com de civilitzat pot ser el desig, tan humà i universal, de canviar la pròpia història. Qui no es consola és perquè no vol.

A les Borges Blanques hi viu un dels grans activistes del bon humor del procés, Jordi Calvís, dissenyador gràfic, il·lustrador, membre de la cooperativa Antaviana i autor de moltes de les icones gràfiques que l’ANC ha fet seves. L’humor de Calvís és fresc, intel·ligent i descarat, i tant servei fa per promocionar les popes de les dones lleidatanes o per rendir honors sarcàstics als herois indepes com Jiménez Losantos i Rodríguez Ibarra que des de l’espanyolisme ajuden la causa independentista amb la seva agressivitat i nul·la empatia. Calvís tant és capaç d’inventar-se en quinze minuts en una conversa de Twitter el disseny d’un grafit que ara es pot veure a les parets de tot Catalunya (el del jove amb un sobre que avisa que té un vot i no dubtarà a fer-lo servir), com de muntar per sorpresa una urna gegantina i portar-la a la V de la Diada. Ara va una mica aclaparat amb la idea de muntar l’enciclopèdia il·lustrada del procés. Ja té un centenar de periodistes i il·lustradors voluntaris disposats a col·laborar, assenyalant els 99 moments clau del procés fins ara, i en Calvís busca aquests dies quina és la millor manera de finançar i executar el projecte.

Ahir Europa intentava pair el brutal assassinat dels humoristes i vigilants de la revista satírica Charlie Hebdo. L’humor i la creativitat són enemics del fanàtic perquè fan humà, relatiu i familiar allò que alguns voldrien intocable i fonamental. Si Europa ha sobreviscut fins ara a la seva història tèrbola i fatal ha estat perquè hi ha posat de tant en tant una mica d’humor i intel·ligència. Ja sigui en una enciclopèdia sobre elprocés català o sobre el progrés de la humanitat sencera, l’humor hi hauria de tenir reservada una entrada pròpia i fonamental.

Foto: El grafit del 9N en una paret, ideat per Josep M. Ganyet i Jordi Calvís

(Publicat a El Punt Avui el 9 de gener de 2015)

L’opinió dels barrufets

A qui li importa l’opinió dels barrufets? En un rampell de bonisme participatiu i a imitació d’altres ciutats progressistes, la Paeria va promoure una ordenança de participació de ciutadana que després li ha fet molta mandra de complir, especialment amb les Basses d’Alpicat. L’ordenança preveia la celebració d’una Audiència Pública si un grup nombrós de ciutadans ho demanaven, i així va passar el 2011 amb les Basses d’Alpicat. L’alcalde va trigar un any a acceptar que havia de complir amb allò que ell mateix havia aprovat, i finalment la va convocar vinculada a la del museu Morera. Era el setembre del 2012 i de la reunió va sortir la creació d’una comissió ciutadana que faria seguiment de tot el procés sobre les Basses. Fa quinze dies, a través d’aquest diari, els membres de la comissió es van assabentar que la Paeria ja té pràcticament a punt un acord amb un inversor per fer-ne un parc temàtic sobre els Barrufets.

Una cosa semblant va passar amb les polèmiques sobre la mesquita i el burca. També en temps de paternalisme participatiu, es va crear a Lleida una assemblea de les religions que, des de la Paeria, havia de fomentar el debat entre les diferents creences i l’administració. Un dia, fruit d’un compromís improvisat en un debat televisiu amb l’oposició, l’alcalde va decidir declarar la guerra al burca. A l’assemblea municipal de les religions no en sabien res, d’aquesta proposta, ni de la posterior ordenança que l’alcalde va redactar. Per a què diantre es va crear, si no, aquest organisme participatiu?

Lleida es troba ara plena tramitació del pla general d’ordenació urbanística. Haurà de definir el disseny de la ciutat dels pròxims quinze o vint anys. La regeneració del centre històric, la integració del parc fluvial del Segre a la ciutat, l’estat desastrós de la zona industrial del polígon Segre, la mobilitat encara massa encara al cotxe privat, la política de equipaments públics, que deixa barris i punts claus o la preservació de l’horta són assumptes que en altres ciutats estarien generant un gran debat i controvèrsia pública però que a Lleida passen desapercebuts, per una premsa local poc aficionada a portar la contrària als poders de la ciutat, un associacionisme veïnal segrestat pel petit politiqueig local que els deixa com simples organitzadors d’esdeveniments festius, i una administració local que, en la millor tradició del despotisme il·lustrat, vol prendre decisions sense l’emprenyador peatge d’haver d’escoltar una societat civil que, cas de portar-li la contrària, sempre identifica amb agents d’espúries rivalitats polítiques. Debat? Ja es votarà a les eleccions.

En ciutats d’una forta tradició industrial el debat urbanístic està a flor de pell. No és cosa de broma com es reparteix i s’utilitza l’espai públic. Mataró, Terrassa, Sants, les lluites del Poblenou i la Barceloneta, s’hi generen debats i controvèrsies sobre el model urbà que acaben influint en la forma de construir ciutat. Lleida hauria de pujar al tren de les ciutats que es construeixen en la complexitat, amb valentia i obertura des de l’administració i amb una inquietud més desperta des de la societat civil.

(Publicat a NacioLleida.cat el 16 de desembre de 2014)

Arròs bullit

No en som conscients però estem plens de virus. En un estudi realitzat aquest any a la Universitat de St. Louis, als Estats Units, van analitzar 102 persones sanes d’entre 18 i 40 anys i van trobar que el 92% d’elles tenien algun virus adormit dins del seu cos. En alguns individus van trobar fins a quinze virus diferents. Igual que passa amb els bacteris, hi ha una flora de virus que conviu dins la nostra anatomia, fent vida normal i pacífica dins de les vísceres i teixits, sense fer soroll ni enemistar-se amb ningú, deixant passar les hores i els dies tot esperant el moment en què algun misteriós rellotge interior l’obligui de sobte a sublevar-se.
L’estudi només va buscar virus en cinc zones del cos. Si n’haguessin buscat en altres parts dels individus, com per exemple a les emocions, n’haurien trobat molts més. Hi ha parelles que són felices durant dècades però a dins porten sense saber-ho el virus de la desconfiança, ingerit anys enrere de forma accidental a través d’un gest equívoc, d’una frase mal entesa, d’un somni incomplert. Es cova durant anys de forma silenciosa i pacífica entre els teixits i les vísceres que conformen les relacions humanes, esperant el moment oportú per fer aparèixer el dubte i la insatisfacció. Els virus també es transmeten a través de les paraules. Es fiquen a les novel·les, als poemes, als discursos, a les columnes de diari, i per allà es mouen, invisibles, saltant d’una frase a una altra, fins que un lector els llegeix i queda contagiat per sempre.
La política també és un hàbitat molt favorable per a ells. Hi fan niu a l’anatomia dels partits i es poden mantenir inactius però persistents durant anys i panys, invisibles entre càrrecs i discursos, amagats dins les vísceres dels aparells, fins que arriba el dia en què algun misteriós rellotge interior els activa. Si algun biòleg analitzés al laboratori les conferències d’Artur Mas i d’Oriol Junqueras, hi trobaria uns quants virus. Entre ells el de la desconfiança, silenciat els darrers dos anys, esclatant justament en el moment culminant de l’anomenat procés. Ai, senyor. Ara manta, repòs i arròs bullit.

(Publicat a El Punt Avui el 5 de desembre de 2014)