Categoria: Territori

El cometa Swift-Tuttle fa milers d’anys que fa el mateix recorregut, en òrbita al voltant del Sol. Està fet de gel i diòxid de carboni, com molts humans, i en el seu passeig per la solitud i el silenci de l’espai ha topat amb tota mena de residus sòlids que s’acumulen en la seva massa gèlida, de la mateixa manera que els errors, les decepcions i la vida omplen d’arrugues un rostre humà que, amb un somriure, es transforma en un dels espectacles més bells i fascinants del cosmos. Cada cop que s’aproxima al sol, Swift-Tuttle també somriu com saben fer-ho els cometes de gel i diòxid de carboni: transformant part del seu gel en partícules de gas que es desprenen del cos i escampen partícules sòlides que resten a la intempèrie enmig de l’espai.
Aquests dies la Terra creua l’òrbita de Swift-Tuttle i topa amb les restes que el cometa ha deixat en el camí. El contacte amb l’escalfor de l’atmosfera, com un petó enmig de l’espai, desfà les restes de Swift-Tuttle abans que arribin a la superfície, i ofereixen l’espectacle d’una pluja de llums que amb encert aquí anomenem llàgrimes de Sant Llorenç i que aquesta nit es poden observar en la seva màxima plenitud.
Els darrers anys l’òrbita del boom econòmic dels anys dos mil ha deixat en aquest racó de planeta un munt de residus que ara es precipiten en la política europea en la forma de noves plataformes i processos polítics que potser s’esvaeixen a l’atmosfera però que en alguns casos arriben a ocupar alcaldies i governs. En el cas català, a més, s’uneix a un llarg desig d’emancipació i sobirania que ara està a punt d’arribar a la seva plenitud. Els errors i decepcions de l’autonomisme s’han transformat en molts catalans en un somriure d’il·lusió còsmica que segurament costa de veure en altres quadrants de la galàxia política europea. L’astronomia a vegades ofereix espectacles dignes de contemplar.
Passi el que passi, la Terra continuarà travessant cada any l’òrbita de Swift-Tuttle. Els astrònoms diuen que l’any 4479 el planeta podria topar amb el cometa, si Swift-Tuttle encara no s’ha desfet. Crec que no cal patir: els humans sabrem gestionar-ho: haurem acumulat més errors i decepcions, i això ens haurà fet més savis i més bells.

(Publicat a El Punt Avui el 13 d’agost de 2015)

Quan passa una desgràcia tan monumental i alhora tan propera com l’accident de l’avio de Germanwings ho volem saber tot: el qui, el quan, el com, el per què, i sentim una gran empatia amb les víctimes i amb les seves famílies. Aquesta empatia humiteja els ulls i ens fa créixer un nus a la gola cada cop que en coneixem més detalls. I tot i així ens empeny a voler-los conèixer a fons. Els mitjans de comunicació són conscients d’aquesta empatia i d’aquesta necessitat de saber del lector, però a vegades es confon el desig de satisfer-la amb l’ànsia d’aprofitar-la. Un corresponsal alemany es feia creus de les curses que va veure a l’aeroport del Prat el dia de l’accident, amb càmeres i reporters perseguint familiars de les víctimes per intentar treure’ls alguna declaració. L’endemà, alguns diaris espanyols posaven els plors d’aquests familiars a la portada. A l’aeroport de Düsseldorf, explicava Deustche Welle en el mateix article, els familiars no eren molestats pels periodistes, que feien les cròniques des de les terminals sense necessitat de buscar l’accent emocional d’una notícia que, per si sola, ja posa la pell de gallina a l’espectador. Cap diari alemany (tampoc a Catalunya) va posar imatges dels familiars o amics de les víctimes a les portades.

Els alemanys tenen fama de ser gent freda i circumspecta, però en aquest cas el comportament dels seus mitjans ha estat més empàtic que no pas el dels diaris que han apostat per l’exposició de la desesperació dels familiars a les portades. I no es tracta tan sols de sensibilitat, sinó d’eficiència periodística. El primer que diuen en qualsevol taller d’escriptura és que la subtilesa té molta més força narrativa que l’exhibició descarnada dels sentiments. I el periodisme és explicar històries. Però les històries es poden explicar amb la intel·ligència, la subtilesa i la potència d’una novel·la de Virginia Woolf o amb l’exhibició mecànica i sense ànima de sentiments d’un guionista de serials mexicans a tant la pàgina. Ho volem saber tot, però ho volem saber sense curses d’aeroport ni xantatges emocionals.
(Publicat a El Punt Avui el 27 de març del 2015)

Un partit de futbol a la tele d’un bar, una cervesa a la mà i un grapat d’amics amb qui intercanviar comentaris simples sobre jugadors durant el joc, i sobre ties, vehicles de motor i trucs negociadors per adquirir-los a bon preu (els vehicles) durant les pauses. Ni un sentiment al descobert, ni una frase d’amistat, ni un bon dia amb la icona del petó amb cor al grup de Whatsapp. Aquesta caricatura masculina hauria d’estar ja superada per diverses generacions de mascles joves que han passat pel sedàs de l’escolarització universal i de la lectura obligatòria de Mercè Rodoreda als instituts, any rere any, amb la tenacitat totalitària que les democràcies apliquen a les causes que s’han decretat com a moralment justes. Però sembla que la cosa no funciona. L’estereotip és ben vigent. En cas contrari, no tindrien tant d’èxit els exemplars que vulneren la norma i, per naturalesa o estratègia procreadora, davant del públic femení menyspreen del futbol, expressen sentiments i sostenen un llibre de Vinyoli que té com a punt de llibre un passi de temporada dels Verdi. Seguint una implacable lògica de mercat, els articles percebuts com a minoritaris tenen el preu a l’alça.
L’univers femení, en canvi, resulta més variat i complex i s’enriqueix periòdicament amb nous alliberaments i autoconsciències. Marta Rojals, per exemple, ha escrit dues novel·les magnífiques en què tota una generació de dones catalanes en crisi sentimental i laboral, iròniques, intel·ligents, descregudes i resignadament putejades per la crua realitat del món del diner i de l’amor s’hi han vist identificades i les han convertit en un fenomen editorial.
On és la Rojals masculina? Si em fessin assenyalar algú, diria el nom de Vidal Vidal. També de la Catalunya Nova, també irònic, també intel·ligent. L’escriptor lleidatà acaba de publicar amb Pagès Editors el llibre de relats Una casa blanca i altres cases i, com va fer amb el recull La meitat de zero i abans amb la novel·la Nit endins, retrata amb una ironia lírica i alhora realista el que passa pel cap i pel cor d’homes de mitjana edat, protagonistes dels relats de Vidal: homes perplexos per la fi inesperada de la joventut i la irrupció de la maduresa, que han renunciat ja a fantasies d’èxits professionals i eròtics i que quan tornen de mirar el futbol amb els amics o de portar al Verdi el darrer intent de ligue es miren al mirall, tot sols, i es pregunten qui coi són ells en realitat. Hòmens.

(Publicat a El Punt Avui el 20 de març de 2015)

Fa uns dies aquest digital entrevistava l’il·lustrador Jordi Calvís, que des de les Borges Blanques produeix el material gràfic de l’Assemblea Nacional Catalana i que a través de les xarxes socials fa circular dissenys i acudits gràfics que han donat la volta a tot Catalunya. He vist grafits amb dissenys seus en parets de Barcelona, del Maresme, de Girona i de Lleida.

Emili Bayo també ha aparegut aquestes setmanes en els titulars. L’escriptor lleidatà ha guanyat el premi Crims de Tinta de novel·la negra amb Puta Pasta. La novel·la, que editarà RBA les pròximes setmanes, desenvolupa una trama sobre crims, política i corrupció ambientada a Barcelona.

Un tercer nom: Francesc Canosa. Periodista nascut a Balaguer, escriptor, productor audiovisual i professor d’universitat, resident ara a Barcelona. Acaba de publicar Fumar-se el franquisme, un conjunt de cròniques que descriuen la indústria tabaquera clandestina que es va desenvolupar als anys quaranta i cinquanta d’esquenes al règim franquista al pla de Lleida, convertida en un mena de Cuba secreta que desafiava el monopoli de tabaquelera i proveïa de caliquenyos d’estraperlo tots els fumadors d’un país vençut, empobrit però amb aquell esperit d’anarquista de bar i ateneu obrer sempre viu. Ho publica l’editorial barcelonina Ara Llibres.

Els tres noms, Calvís, Bayo, Canosa, em semblen tres grans exemplars de la ruptura que s’està produint des de fa anys a les terres de Ponent. S’estan esquerdant les fronteres de la província. El talent no té problemes per anar i venir de la Panadella i conquerir el país si té prou ambició. No valen les excuses provincianes que per un Lleida ja està bé, o que la capital ens ignora i ens menysté, quan el tauler de joc és tot el país, i més enllà i tot. No hi ha fronteres, exceptes les mentals. Sovint tinc la sensació que aquestes excuses només volen perpetuar els petits interessos dels que manen la província en els àmbits cultural, mediàtic, polític i econòmic i volen continuar fent-ho sempre, encara que sigui al preu de deixar sense espai a la novetat i el talent.

Un escriptor de Lleida escrivint amb èxit sobre Barcelona, un il·lustrador de les Garrigues escampant el seu art per tot Catalunya des del seu estudi de les Borges, un periodista de Balaguer que des de Barcelona recupera una sorprenent història silenciada i que situa les terres de Ponent en el centre de la tenacitat supervivent de la Catalunya del franquisme: tres exemples que la província i el provincianisme, com tantes altres coses, també s’estan desfent.

 

(Publicat a Nació Lleida el 17 de febrer de 2015)

És curiós com la gent que més malament ho passa és la que ens dóna una major impressió de fortalesa. Encara que per dins no puguin més. Volem veure en el seu patiment una èpica que converteixi la duresa de la seva experiència en un relat moral que sigui fàcilment integrat en la nostra vida i assumit sense gaires trastorns per la nostra consciència. “Que bé que ho portes”, “ningú no ho diria”, “admiro el teu optimisme”. He conegut una dona forta que aguanta amb estoïcisme aquestes paraules mentre es mossega la llengua i es pregunta com s’ho farà aquell mes per pagar el lloguer i evitar el desnonament i perdre la custòdia dels fills. Professionals en atur de llarga durada, classes mitjanes empobrides de sobte, petites xifres dins les estadístiques econòmiques que s’esperen a casa amb el cor esquerdat per la por al futur immediat. Si ells ho aguanten, ens consolem, nosaltres també ho podrem fer, si es dóna el cas. El somriure esforçat que ens dedica la dona forta quan li donem ànims i ens acomiadem ens permet a nosaltres tornar a casa amb l’expiació dels nostre precari però de moment suficient benestar.

Durant el 2013 es van produir a Catalunya 35.000 desnonaments de famílies que ja no podien pagar el pis. Segons les dades del juliol, 568.000 catalans estan aturats, 312.000 d’ells de llarga durada. No entren aquí els autònoms que sobreviuen amb la respiració assistida de factures que sempre es cobren més tard del que tocava, ni els joves que quan acaben la carrera ja no es molesten a apuntar-se a l’atur, sinó que marxen per almenys aprendre fora algun idioma.

Si en aquest context encara no s’ha produït cap revolució és perquè la gent té una paciència i una bona fe infinites, i perquè el país està ple de dones i homes forts per fora que, en silenci, són els veritables herois que fan que no caiguin ells mateixos, ni tota la resta amb ells. Fins que no podran més.

(Publicat a El Punt Avui el 29 d’agost del 2014)

Quan estudiava periodisme, uns quants amics i amigues de la facultat vam fer un grup de teatre. Els motius eren diversos. Alguns hi tenien una sincera afició. D’altres volien foguejar-se a l’escenari per perdre la por de les càmeres i els micròfons de les feines que vindrien. En el meu cas també hi veia una oportunitat excel·lent per interactuar amb unes determinades companyes de sexe femení, cosa que en aquella època era d’alta prioritat i compensava amb escreix la meva nul·la vocació teatral.

L’impulsor del grup era entusiasta i ens marcava uns objectius esplèndids, d’una ambició inversament proporcional al talent general del grup. Va assumir el rol de formador i aviat va decidir que havíem d’improvisar una performance amb públic. Així que un dia ens va reunir en una andana del metro, ens vam dividir per parelles, i cada parella havia de pujar a un tren i interpretar una disputa d’enamorats. La discussió havia de créixer en intensitat i acabar amb una vibrant bufetada de cine de la noia al noi en arribar a una estació, moment en què ella faria mutis i baixaria del vagó. Jo vaig riure d’aquella poca-soltada i anava a proposar que més profit en trauríem si ho deixàvem córrer allà mateix i anàvem a fer un beure. Però al meu voltant tot eren mirades excitades pel repte escènic, sobretot entre les actrius, així que vaig pujar resignat al tren amb la meva parella de ficció. Vaig fer el que vaig poder. Vam seguir el guió, vam discutir, ella va clavar la bufetada, va baixar, i jo em vaig quedar al vagó mentre el passatge em mirava amb la curiositat neutral i bovina que els usuaris del metro dediquen als comportaments imprevistos. Suposo que alguna lliçó artística hi devia haver, en tot allò.

No vaig pensar-hi més fins ara que s’ha anunciat pel 8 d’abril el debat al Congrés sobre la proposta del Parlament de rebre competències per a la consulta. El guió està escrit i el final és conegut: bufetada a la petició catalana i mutis de Rajoy. De motius per fer aquest teatre n’hi ha diversos. Cal foguejar-se democràticament davant del públic internacional, donar l’oportunitat a Espanya de fer-ho acordat, i fer circular el procés fins a l’estació següent. Però no puc evitar pensar en la meva etapa teatral, acabada aquell dia quan vaig sortir del metro convençut que, posats a rebre en el futur una altra bufetada de desamor, almenys que sigui per haver fet alguna cosa real i efectiva per merèixer-la. Sense aquest determini clar, la resta és vodevil.

(Publicat a El Punt Avui el 21 de març de 2014)

Dissabte vinent, 23 de març, mig centenar d’ajuntaments de la Catalunya Central i les comarques de Girona estan convocats al municipi d’Oris (Osona) per signar la Declaració d’Oris de rebuig al fracking i a favor d’un canvi de model energètic. El 17 d’abril, a Agramunt, ho faran unes desenes d’ajuntaments de Ponent. Forma part de la intensa rebel·lió territorial que ha generat els darrers mesos una paraula fins llavors desconeguda per a la majoria de la gent: el fracking.

Fracking és el nom anglès de la fracturació hidràulica, una tècnica relativament nova d’extracció d’hidrocarburs no convencionals situats al subsòl. El primer cop que es va utilitzar en un pou extractiu va ser l’any 1947, però la seva aplicació no es va estendre fins a les dècades dels vuitanta i noranta als Estats Units. (Llegeix l’article sencer a Presència)