Categoria: Territori

Urbanisme, economia, medi ambient

La vinya pot esperar

Des de molts punts de les terres de Ponent es pot contemplar aquest hivern la fabulosa filera de pics blancs que forma el Pirineu nevat. Aquest skyline significa turistes amb esquís a l’hivern i aigua a dojo per regar a la primavera. Aquesta abundància feia temps que no es veia. Els últims cinc anys la neu ha estat escassa, fet que ha afegit encara més incertesa al sector de l’esquí, que durant dues dècades ha mantingut viu el turisme al Pirineu lleidatà. Alguns ja apunten a la vinya com a nou cultiu pirinenc a causa del canvi climàtic, en la recerca desesperada de substituts de futur per a l’economia de muntanya. Aquest hivern, però, el fred i la neu han donat un respir. La vinya pot esperar.

(Publicat a Presència el 17 de febrer del 2013)

Dret a “escuélher”

El dret a decidir no es va inventar ahir. Ho saben a la Val d’Aran, on fa 700 anys van decidir en votació mantenir-se lligats al Principat de Catalunya a canvi d’una sèrie de la llibertat d’usos (avui en diríem competències) en matèria d’aprofitament i gestió dels boscos, pastures, rius, la caça, el règim econòmic propi, donacions, dots, successions, servituds i llibertat d’impostos. Era l’autogovern tal com s’entenia al segle XIV. L’única obligació era el pagament d’un únic tribut al rei Jaume II (eth Galín Reiau, una unitat de blat, en una cerimònia que encara avui, simbòlicament, se celebra a la vall) i d’enviar homes a les campanyes militars si el rei ho requeria i ho pagava.  (llegeix l’article sencer a Presència)

Temps dolents per a la lírica

La Llotja és el gran palau de congressos i operístic de Lleida, de disseny modern i singular, aixecat per la Paeria en els darrers moments del boom immobiliari. Havia de ser la nau insígnia d’una Lleida convertida en segona ciutat de fires i congressos, complementària d’una Barcelona amb excés de demanda, i amb el TAV i Alguaire com a porta de captació de negocis entre Madrid i Barcelona i entre l’Atlàntic i la Mediterrània. El somni, però, s’ha convertit en un maldecap. Amb una injecció municipal d’un milió d’euros el 2013 per mantenir una mínima programació cultural, i oberta ara al casaments i banquets d’empresa, ha estat al centre del debat pressupostari. Són temps dolents per a la lírica.

(Publicat a Presència el dia 30 de desembre de 2012)

Una camioneta carregada de llibres

Durant la guerra del 36, el poeta Joan Oliver conduïa una camioneta amb la inscripció del departament de Cultura de la Generalitat cap a les zones del front. El vehicle no portava bombes ni fusells. Només llibres. L’objectiu era abastir de lectura els soldats, els hospitals de campanya, els pobles del front d’Aragó, del Segre i de l’Ebre. A vegades, si la guerra ho permetia, la camioneta arribava fins a la mateixa línia de combat perquè els soldats puguessin tenir un nou llibre per llegir durant les hores de descans.

La història surt a El bibliobús de la Llibertat de Miquel Joseph (Símbol, 2008) i la recull la Nati Moncasí: “És una imatge molt maca, tot i que també explica per què no es va guanyar la guerra.” La Nati és la cap de la Central de Biblioteques de Lleida i fa 30 anys va participar, com a jove treballadora de la recuperada Generalitat, en la posada en marxa d’un bibliobús per al Pirineu lleidatà. Li van posar de nom bibliobús Pere Quart, en record de Joan Oliver. Va començar carregat d’èpica: el conductor, Aleix Gistau, sortia de Lleida el dia 1 de cada mes amb un furgó ple de llibres i durant vint dies recorria el Pallars i l’Alta Ribagorça fins tornar el dia 20 a Lleida. Dormia en fondes i pensions, i si la neu o les avaries l’atrapaven en algun lloc inoportú tenia un matalàs al furgó per fer-hi nit entre els llibres. Gistau repartia els llibres, en recollia els llegits, i apuntava les peticions per a la propera entrega. Generacions d’escolars i d’adults van poder accedir a un servei fins llavors restringit a poblacions grans.
El 1995 va ampliar els pobles del recorregut i des del 2006 el servei va canviar a un gran autobús més preparat. Disposa des de llavors d’una bibliotecària a bord, la Leo Canut. Divendres passat, Gistau i Canut i la resta del servei van celebrar el 30è aniversari a Isona. Ara la Generalitat té a Lleida 37 biblioteques, algunes d’elles en fabulosos edificis molt ben preparats i equipats. Però per a la Nati Moncasí el bibliobús Pere Quart és de les més especials. A vegades, les guerres que valen la pena són les que es guanyen a les trinxeres més difícils.

(Publicat a Cultura d’El Punt Avui el 7 de desembre de 2012)

Foto: Bibliobús a Rialp. MARTA LLUVICH / ACN

Un any de la Lira a Tremp

Diumenge 25 de novembre, el refundat Teatre de la Lira de Tremp va complir un any. Durant aquest primer any de nova vida s’hi han fet mig centenar d’espectacles (un a la setmana de mitjana) i hi han passat uns 16.000 espectadors en una població, Tremp, que amb prou feines supera els set mil habitants i que fa de capital de la segona comarca més despoblada de Catalunya. Si en féssim una mitjana, cada trempolí hauria passat dos cops pel seu teatre. Tres-centes cinquanta persones s’han abonat al club d’amics de La Lira per estar al dia de les novetats del centre i no perdre’s el més interessant que s’hi faci. Aquestes són les xifres i així les fem constar en aquest paper. Queda dit.
Però el teatre també ha aportat uns intangibles que no es poden quantificar. Se’l pot considerar un petit miracle en temps de crisi. En uns anys de progressiva desaparició a comarques de les sales tradicionals de cinema i en què els teatres antics s’havien quedat sense aportacions per tapar goteres i renovar butaques, la transformació de l’antic cinema del poble en una sala de teatre moderna i funcional fa aixecar una mica la moral als trempolins. La Lira era un antic teatre d’origen menestral, construït el 1935, i a finals del segle XX l’edifici havia entrat en una situació difícil a la qual la seva restauració ha posat remei. No tot és anar enrere.
També ha estat un revulsiu de Tremp en la seva reivindicació de capitalitat pirinenca. És un punt d’atracció cultural per a veïns del Pallars Jussà, del Sobirà i la Ribagorça. La falta de públic i de bons equipaments culturals al Pirineu ha estat sempre un gran maldecap per als gestors culturals. Només Vielha i la Seu d’Urgell havien aconseguit una certa programació potent en instal·lacions modernes i funcionals. Ara Tremp hi puja al carro.
El preu a pagar, però, és que el cinema de la veïna Pobla de Segur no ha pogut resistir l’escomesa i ha tancat en benefici de La Lira de Tremp. El cinema el gestiona el Circuit Urgellenc de sales de cinema a les comarques de Ponent i la Franja. Després d’un període de tancar sales o renegociar-ne les aportacions per mantenir-les, a Tremp han pogut fer tornar el cinema amb tres sessions a la setmana. En els temps que corren, no és poca cosa.

(Publicat a Cultura d’El Punt Avui el 30 de novembre de 2012)

Testament a Balaguer

I, finalment, Balaguer va homenatjar Teresa Pàmies. Va ser aquest dissabte, dia de reflexió electoral, amb la instal·lació d’una placa a la façana de la casa on va néixer el 8 d’octubre de 1919, i amb un emotiu muntatge de textos d’escriptors i música dirigit per Enric Arquimbau i Aina Ripol i representat pel grup Bada-Pas al Teatre Municipal de Balaguer.
L’espectacle va ser un àgil i poètic recorregut per la vida i la ideologia de Teresa Pàmies, marcada per la militància dels seus pares en el dur Balaguer de principis de segle XX, la seva pròpia militància comunista, la guerra, l’exili, i una producció literària que va començar a donar fruits i reconeixements amb Testament a Praga (1970) i que, en el seu retorn a Catalunya, la van convertir en escriptora i articulista (va escriure a l’Avui des de la fundació del diari fins al 2009) referent d’una generació combativa, resistent, i literàriament innovadora i desinhibida.
L’homenatge, però, ha arribat vuit mesos després de la mort de l’escriptora. Pot semblar estrany que, mesos després des de la desaparició de la balaguerina més il·lustre del segle XX, fins ara no s’hagués fet cap acte públic de la ciutat. Dissabte el regidor de Cultura, Miquel Aige, va voler aclarir que l’Ajuntament “sempre ha volgut fer un gran reconeixement” a Pàmies.
Però si a l’actual equip de govern, de CiU, li ha costat vuit mesos fer el reconeixement, tampoc a l’anterior, del PSC, es trobava gaire còmode amb la figura de Pàmies: els seus vots van ser decisius en la legislatura passada per impedir que la nova escola de la ciutat, l’escola Mont-roig, portés el nom de Teresa Pàmies.
Per què és Balaguer tan dubitativa amb Teresa Pàmies? La resposta segurament es troba en els mateixos llibres de l’escriptora, quan fa referència a la capital de la Noguera. A Quan érem capitans i Testament a Praga descriu les condicions de vida de la seva família en una ciutat freda i endurida per les desigualtats i els conflictes socials: “A vós, pare, si mai us fan un homenatge a Balaguer, no serà amb placa a la porta d’un hotel, sinó a les muralles de la presó, on tantes vegades fóreu tancat per haver gosat demanar la terra per al qui la treballa”, va escriure a Testament a Praga.
Aquesta setmana Pàmies també ha estat recordada amb treballs a les escoles i lectura de textos a la ràdio local. Pàmies va cedir a Balaguer la Creu de Sant Jordi i altres premis i documents que es poden visitar en un espai de la biblioteca municipal i, temporalment, en una mostra que obrirà al centre cultural Lapallavacara: un testament al qual Balaguer no ha de renunciar.

(Publicat a El Punt Avui el 26 de novembre de 2012)

El piquet més efectiu

La campanya ha fet una aturada perquè els partits amb etiqueta d’esquerres marquin perfil amb la vaga i els altres es posin una mica de perfil i prenguin una mica d’oxígen. L’0casió també ha servit, as usual, perquè els tertulians de matí ja no parlin del tema i puguin parlar dels piquets i dels sindicats i de la seva manera tan pleistocena de muntar vagues i de coartar als treballadors que volen treballar. Ja és una tradició: canya al piquet violent, autoritari i faista.

Informativament m’ha tocat diverses vegades acompanyar algun piquet que anava tancant comerços d’un eix comercial i que, un cop passada la sorollosa processó, en quinze minuts tots eren oberts. O piquets de sindicats que s’hi jugaven l’èxit en una ciutat aconseguint que l’accés al polígon principal no obrís entre les set i nou del matí, que és quan les càmeres filmen les imatges de portes tancades i de carrers desèrtics que aniran emetent durant la jornada. Però després, amb les càmeres ja fora i amb allò comptabilitzat com a empreses en vaga, plegaven tranquil·lament i les empreses obrien més o menys amb normalitat la resta del dia. Com a tot arreu, hi compta l’impacte mediàtic, ni que sigui perquè en parlin malament.

Però lluny del soroll al carrer hi ha els altres piquets. Els efectius de veritat. Aquells que no surten a les tertúlies.

Mai no es filmen. Són piquets de portes endins, fets d’avisos i sobreentesos que coarten als que sí farien vaga. No és el meu cas,  que lliurament he pogut decidir el que he decidit sense por ni pressions com en altres ocasions he decidit fer el contrari també de forma lliure , però conec gent que avui hagués fet vaga però no s’atreveix. No és el mateix fer vaga en una empresa respectuosa amb el dret de vaga dels treballadors o en una administració púbilca, que fer-ho en empreses petites i mitjanes i potser alguna de gran a on el treballador té la sensació, sospitada o explícitament real, que si fa vaga s’hi està jugant el lloc del treball.

Ara que som d’eleccions i, més que mai, toca parlar de democràcia, dret a decidir i d’escoltar els ciutadans, estaria bé traslladar això a alguns despatxos empresarials a on encara imperen unes formes de gestió del negoci que no han canviat des del pleistocè anterior.

Ministeris a Lleida?

Digueu-me precipitat però, inserits ja en tota mena d’especulacions sobre futurs oberts, per què no parlar sobre l’estructuració del territori d’un futur Estat propi? Canviaran les relacions i els equilibris entre territoris com la plana de Lleida o el Pirineu respecte de la resta del país? Des del sistema electoral fins a la gestió dels rius i medi natural, des del nivell de poder polític o de simple gestió que puguin tenir vegueries (ara sí, oi?), comarques i municipis, fins al paper de Barcelona i de les ciutats mitjanes: tot quedarà obert perquè el nou Estat comenci sense hipoteques legals amb un disseny territorial fet segons els interessos -variats i sovint contradictoris- de tots els catalans.

Barcelona, beneficada

Per començar,  a mi em sembla que d’entrada un nou Estat, pel simple fet de ser-hi, ja hauria de beneficiar Barcelona pel salt qualitatiu que significa passar a ser una capital d’Estat al món. No és el mateix ser tractada com a capital d’Estat (i per tant bandera internacional de l’Estat i porta d’entrada i sortida al món)  que com a segona ciutat d’una Espanya que aposta sense complexos per Madrid com a gran i única capital internacional i hi concentra les grans inversions i equipaments d’Estat. Algú ha llançat a l’aire la idea que a Barcelona i l’àrea metropolitana una campanya sobre la independència seria molt més complicada per als seus partidaris que a la resta del país. Potser sí. Però a Barcelona el debat no seria només si independència sí o no. El debat seria també entre província espanyola o capital cosmopolita, entre  ciutat de pont aeri o ciutat amb total control sobre els fluxes de transport amb Europa i el món. Barcelona es podrà preguntar a ella mateixa si està capacitada per competir com a plataforma de grup inversors i multinacionals al sud d’Europa i la Mediterrània occidental, o bé continuar jugant, de cara als grans negocis i multinacionals exteriors, el rol de simpàtic complement mediterrani de Madrid, a on fins ara s’hi concentrava el veritable poder.

Vegueries

Fora de Barcelona, un nou Estat permet també una nova organització territorial sense haver de seguir els criteris imposats per la divisió provincial espanyola del segle XIX. Les veguries, aturades pel TC espanyol, tindrien ara via lliure per convertir-se en el motor de gestió i desenvolupament territorial més adequat a l’estructura del país. El paper polític de les vegueries també tindria via lliure segons la decisió dels catalans: des d’una simple descentralització de serveis, fins a organismes amb poder cantonal i representació política capaç de legislar en determinades competències urbanístiques, mediambientals, econòmiques, d’infraestructures, entre d’altres. La varietat de situacions i la forta identitat de cada territori a Catalunya faria recomanable la segona opció. Una capital d’Estat forta també hauria de saber cedir amb generositat el poder als territoris.

La Catalunya-ciutat

Però un procés d’aquest tipus també s’hauria d’aprofitar, crec, per trencar d’una vegada amb la divisió entre la capital i el país. La guia ja la tenim: la Catalunya-ciutat dels noucentistes. Catalunya no és Castella ni França, el país no es divideix entre una gran capital envoltat d’un gran territori poc poblat i amb funcions subsidiàries. Catalunya té una ciutat metropolitana gran (però no de les dimensions monstruoses d’altres ciutats del món), i també una poderosa xarxa de ciutats mitjanes i població disseminada a tot el territori. És un error considerar aquest país de manera desconnectada o contraposada a Barcelona. I al contrari. Els fluxes són el d’un xarxa de ciutats dinàmica tot i que les infraestructures que les lliguen encara són pobres. Un nou Estat hauria d’aprofitar i potenciar aquest país en xarxa.

Barcelona world, també en sentit contrari

Per anar a segons quin barri de Nova York un ciutadà pot passar-s’hi dues hores. En aquest mateix temps, és possible plantar-se en gairebé qualsevol racó de Catalunya. Per això als turistes ara els han batejat una futura àrea d’oci del Camp de Tarragona com a Barcelona World: ells no ho trobaran estrany, ja que en una hora aniran del centre de Barcelona a aquell indret, i viceversa. Assumit això, també cal veure-ho llavors en sentit contrari. Si el Camp de Tarragona està tan lligat a Barcelona, també pot acollir, per tant, algunes de les Estructures d’Estat que caldrà construir. També les terres de Ponent, o les comarques de Girona, fins i tot el Pirineu i les terres de l’Ebre, formen part d’aquesta gran xarxa urbana de 7,5 milions de ciutadans, els mateixos que l’àrea metropolitana de Londres i la de París, i per tant les infraestructures i equipaments per fer funcionar la capital del país també han de funcionar en aquests punts de la xarxa. No cal centralitzar tots els serveis universitaris, empresarials, administratius, ministeris d’un futur Estat en la seva capital, i després duplicar-los en petit al territori, si resulta que la capital, de fet, s’estén en una gran xarxa de ciutats fins al darrer racó del país.

Al segle XIX Barcelona es va estendre fora de les muralles per engolir els pobles del pla de Barcelona. Al segle XX, s’ha estès a l’àrea metropolitana i, darrerament, la regió metropolitana. Al segle XXI, cal un nou Pla Cerdà (no pas urbanístic, sinó conceptual) que connecti en xarxa tot els fluxes econòmics del país, incloent-hi el motor econòmic de la seva capital.

Ministeri a Lleida? Sí, però no necessàriament d’agricultura

Això no vol dir que els territoris hagin de canviar la seva identitat. Al contrari. Pertànyer en una xarxa del país molt més integrada no fa desaparèixer sinó que complementa el caràcter de cada territori. Les terres de Ponent no deixaran de ser el que són, però amb una major integració urbana es beneficiarien més dels fluxes econòmics i de serveis enlloc de contemplar-los ara des de la barrera i amb un cert sentiment de greuge. El que Ponent, per exemple, hauria d’aprofitar és complementar la seva economia amb nous sectors. El ministeri d’Agricultura de l’Estat català hauria de ser a Lleida? Potser sí. Però aquesta major integració hauria de fer que nous sectors i noves oportunitats, si hi ha impuls local per fer-ho, també poguessin fer parada a Ponent.

Sometent

Un dimecres d’hivern es posava en marxa entre el fred i la boira la primera de les patrulles nocturnes de pagesos pels camins d’Alcarràs, al Segrià. Estaven farts dels petits furts i robatoris a les finques agrícoles i denunciaven que els Mossos no hi feien res. Així que s’hi van posar ells, armats amb un parell de walkie-talkies i amb vehicles tot terreny enfangats on se suposa que no portaven cap escopeta de caça. Sis mesos després les patrulles ciutadanes s’han estès a altres municipis agrícoles de Ponent i s’han vist involucrades en una mort: la d’un lladre de 66 anys que va tenir un atac de cor mentre fugia perseguit per una patrulla veïnal en una partida de Maials. Ara, els organitzadors de les patrulles d’Alcarràs han anunciat aquesta setmana que al setembre els pagesos intensificaran les rondes de vigilància perquè els robatoris augmenten.

La Generalitat ha tolerat fins ara les patrulles ciutadanes i la societat civil també les ha vist amb simpatia, batejant-les com a sometent, nom d’un cert romanticisme rural i patriòtic que, com tots els romanticismes, s’aixeca sobre un munt de records mal interpretats i oblits interessats. Ningú recorda qui va ser el darrer governant a muntar el cos de sometents i amb quina intenció ho va fer? Franco va armar col·laboradors als pobles catalans que fessin la feina allà on la Guàrdia Civil no arribava. Quan el dictador es va assegurar que ja no quedaven maquis ni oposició de cap mena a les àrees rurals, al cos de sometents se li van retirar gradualment armes i funcions.

Els liberals autèntics també deuen celebrar els anomenats sometents com a individus lliures que no esperen que l’Estat els tregui les castanyes del foc. Llàstima que d’aquests no n’hi deu haver gaires en un país on a l’administració se li encarrega que pagui fins i tot l’escola privada del nen i et mig regala els fàrmacs tant si tens calés com si no. Els sometents no són liberalisme, són la feblesa de la Generalitat a l’hora d’exercir una funció bàsica. Ara que sembla que estem a punt de fer un pas històric i almenys el 51% dels catalans estem disposats a viure en un país normal, cal recordar que als països normals, tant si regalen fàrmacs com si no ho poden fer, mai no hi patrullen els ciutadans sinó els professionals.

(Publicat a El Punt Avui el 24 d’agost de 2007)

Sense toga

A Lleida la jutgessa del jutjat penal número 3 ha donat permís al fiscal, als advocats defensors i a ella mateixa per prescindir de la toga en els judicis ràpids que es fan en aquest jutjat durant el mes d’agost. La magistrada ha pres aquesta mesura per les altes temperatures que hi ha a la sala de vistes, on només funciona un dels tres aparells d’aire condicionat que han de refrescar la sala. Els altres dos aparells, han explicat des del jutjat a la premsa lleidatana, estan espatllats.

Gent molt saberuda adverteix d’una tardor calenta però Déu n’hi do com està resultant de sufocant, i en sentit literal, el mes d’agost. Si els jutges ni tan sols poden vestir-se de jutges per culpa de la calor i han d’aparèixer com els presidents d’una reunió de veïns d’escala, amb l’incendi financer els ministres i presidents de països endeutats i sense un cèntim a caixa ja no semblen homes d’estat. Els han tret la capa presidencial i sense ella semblen ara delegats de províncies, pàl·lids, grisos, banyats en suor i hores extres, tancats als despatxos amb un ventilador brunzint sobre un arxivador mentre busquen desesperadament d’on treure els diners que reclama l’amo: I si trec la paga als aturats? I si tanco els ajuntaments a la gent de poble, que al cap i a la fi per a què els volen?

A les economies del sud d’Europa se’ls han espatllat tots els aparells d’aire condicionat i quan la política s’ha tret les vestidures hem descobert que a sota no hi havia pas un emperador nu sinó el trist escanyapobres d’un conte de Dickens que ni tan sols és l’amo de la seva pròpia botiga. No sé si existeix allò de l’eròtica del poder, però és clar que no tenir-lo resulta d’allò més antieròtic. Amb un esforç d’imaginació s’hi pot veure una certa sensualitat, en la idea d’una jutgessa de Lleida i d’un jove i brillant advocat defensor traient-se les togues en una sala de vistes. Però és impossible fer el mateix amb un governant com l’espanyol Mariano Rajoy traient-se sense vergonya, d’una en una, totes les promeses electorals amb què va ser escollit. Quin espectacle: hauria d’estar prohibit fins i tot pels tribunals de jutges sense togues.
(Publicat a El Punt Avui el 17 d’agost del 2012)