Un matí núvol d’un setembre qualsevol. Haig de visitar una oficina d’una important entitat financera situada en un xamfrà de la Rambla de Catalunya. L’oficina, àmplia i diàfana, és buida de clientela, cosa no massa habitual. Mitja dotzena llarga de treballadors ocupen els seus llocs. És la primera vegada en força mesos que haig de trepitjar-la. Un client m’ha pagat (finalment) amb un pagaré per ingressar en compte i no puc canviar el PIN de la meva targeta al caixer.
M’haig d’esperar un parell de minuts abans de què algú m’atengui. No hi ha cap problema en fer l’ingrés del pagaré. Per canviar el PIN, però la cosa canvia. L’empleat que m’atén m’adreça a un altre que està a punt de sortir a esmorzar. Aquest, amb ganes de marxar cap a la cafeteria o a fer una cigarreta, m’adreça de mala gana a un altre taulell, on em diuen que dissortadament no poden canviar-me el PIN, i que ho hauria de fer al caixer (!!). De res serveix que li expliqui que precisament li ho pregunto perquè no he pogut fer-ho al caixer que tenen a l’entrada. No hi ha manera. Surto al carrer amb els deures mig fets. Al cap d’un parell de dies puc veure el cost de la visita: 17 euros de comissió per l’ingrés del pagaré.
Probablement d’aquí alguns mesos em truquin d’aquesta entitat bancària i em facin una enquesta de satisfacció al client. Com les preguntes seran tancades no podré explicar-los el que penso com a client. Perquè si pogués…