Per primer cop la Generalitat llençarà una distribució de deute públic dirigida a particulars. Més concretament els ciutadans podran adquirir uns bons de 1.000 euros, amb un termini d’un any i que rendiran un 4,75%. Els bons podran comprar-se en alguna de les quinze entitats financeres que col·laboraran en aquesta emissió, entre les quals es troben les principals caixes catalanes, Caja Madrid, el Banc Sabadell o el BBVA.
Tot i que la mesura ha sorprès a molta gent, és una pràctica habitual a d’altres administracions. Sense anar més lluny el govern central utilitza habitualment aquest instrument. Si fins ara no s’ha utilitzat ha estat eminentment per un motiu pràctic: era molt més simple realitzar emissions de deute per a emissors institucionals. La crisi dels mercats financers de deute públic, derivada de la desconfiança dels inversors de deute públic dels PIIGS, va fer inviable recórrer a aquesta via. Les importants necessitats monetàries d’una administració que mou milers de milions d’euros mensualment feien també inviable recórrer majoritàriament als bancs, a causa de les restriccions que tenen aquests pel que fa a la concentració de riscos.
Personalment m’agrada que la Generalitat hagi donat aquest pas, ja que així es visualitza davant de la ciutadania que no existeix “barra lliure” en la prestació de serveis o en la realització d’inversions. Fins ara, el fet de què la majoria de recursos de l’administració catalana provinguin de fonts opaques per al ciutadà (transferències de l’administració central o mercats majoristes) feia que existís una certa lleugeresa, fins i tot des de la pròpia administració a l’hora de reclamar recursos. I probablement ajudi també a visualitzar una altra cosa poc habitual fins ara: que els recursos financers són un bé escàs. Si comprem bons de la Generalitat, no podrem posar els diners al banc o invertir-los en accions d’una companyia cotitzada.
Qui vulgui comprar deute de la Generalitat pot fer-ho amb tota tranquil·litat, oblidant els elements més o menys emocionals que pot suposar finançar l’administració més propera. Es tracta d’una inversió tant (o fins i tot més) segura que posar els diners a termini en un banc o caixa. La remuneració que ofereix és força atractiva (actualment les entitats financeres ofereixen un 4,5% a un any per quantitats similars i complint determinades condicions), i el termini d’amortització prou raonable. L’únic però és la possible il·liquiditat dels bons, això és, la dificultat per desprendre-se’n abans de la data de venciment. Per tant, probablement és una bona inversió per a l’estalviador a llarg termini, però no per aquelles persones que puguin necessitar els diners a uns mesos vista.