Tothom té coll avall que el 2011 serà un any de dieta rigorosa per al sector públic. Després de dècades d’expansió de les administracions públiques (tant en nombre com en quantitat de recursos), ara toca fer un aprimament que l’actual crisi ha accelerat, però que tard o d’hora era inevitable. La fragilitat de les finances públiques i els problemes de solvència que ja presenten algunes administracions de rang inferior fan urgent una dieta.
Com fer-la? Aquest és el quid de la qüestió. Una possibilitat, a la que malauradament es recorre massa sovint, passa per fer una dieta selectiva, començant per retallar allò que és fàcilment retallable. Estem parlant de no renovar contractes a treballadors temporals, rescindir contractes amb proveïdors o gestionar-los a la baixa. Es tracta de mesures fàcils, que no generen soroll… però injustes perquè penalitzen als esglaons més febles de la cadena. Més o menys és la que es porta aplicant a moltes administracions des de fa un any i mig.
La segona mesura, en alguns punts coincident amb la primera, és fer un aprimament igualitari entre els diferents departaments o centres de cost. Per exemple, es rebaixa un 5% del pressupost amb independència de si es tracta de presons, turisme o educació. Té l’avantatge de ser percebuda com més justa (especialment si aquesta rebaixa afecta a tots els capítols de despesa per igual), però dos inconvenients: pot ser difícil de dur a terme al generar una important oposició entre alguns col·lectius (les recorrents vagues als FGC en són un exemple) , i poden no ser prou eficaces, ja que tracten per igual totes les partides de despesa, amb independència de la seva importància estratègica o de la seva necessitat real.
I una tercera mesura, potser la més encertada des d’un punt de vista de l’eficiència és fer un aprimament selectiu, concentrant l’ajustament en aquelles àrees de menor prioritat o detectant “forats negres” en forma de tasques duplicades o sobredimensionades. Els seus punts febles són que (a) requereixen una forta voluntat política per vèncer la lògica resistència dels afectats; (b) implica fer una anàlisi exhaustiva de la situació i (c) requereixen força temps per poder dur-les a terme.
En els darrers anys des d’algunes instàncies de la Generalitat s’ha intentat fer aquest exercici, especialment pel que fa al que podríem denominar “sector parapúblic”, és a dir, la constel·lació d’agències, consorcis, ens, patronats, empreses públiques, fundacions públiques, observatoris, mancomunitats, etc, etc que poblen els despatxos de les nostres ciutats. Fa uns mesos es va plantejar l’eliminació de set entitats públiques i la fusió d’una altra trentena .També el govern espanyol ha fet un pas en aquesta direcció eliminant 29 empreses públiques. No obstant això aquests canvis han estat molt petits, centrant-se en organismes de reduïdes dimensions que o bé no tenien activitat des de fa temps, o bé presentaven marcades duplicitats amb d’altres ja existents.
El pas ha de ser més agosarat. Té sentit que tots i cadascun dels ajuntaments es plantegin tenir una ràdio local? O que tots i cadascun dels barris hagin de tenir una biblioteca, centre cívic i centre esportiu? O que tots i cadascun dels departaments hagin de tenir un servei de publicacions? O que TV3 i Catalunya Ràdio encara funcionin com dues empreses diferents, amb estructures d’informatius i corresponsalies diferents? Són alguns exemples de coses que es podrien optimitzar, però amb temps, coneixement, i voluntat. Anar-ho deixant estar motivarà que l’ajustament serà més dur i, sobretot, acabarà sent més injust i ineficaç, ja que s’acabarà tirant pel dret retallant allò que sigui més immediat.