Podríem demanar-li al nou govern de la Generalitat moltes coses en l’apartat econòmic, des de la reducció de tràmits administratius fins a la supressió de l’impost de successions, però n’hi ha una que brilla amb llum pròpia durant aquests temps: la reducció del dèficit públic.
La Generalitat de Catalunya té un greu problema de dèficit públic degut sobretot a una mala estructura d’ingressos. Bona part dels ingressos propis (els provinents de l’impost de transmissions patrimonials i d’actes jurídics documentals) estaven molt lligats a “l’economia del totxo”. Així mateix, el fet de dependre en bona part de transferències estatals les quals s’assignen amb uns criteris més que discutibles i que tenen una destinació finalista complica més el tema.
Però també hi ha hagut un problema en la gestió de despeses. El govern Tripartit s’ha caracteritzat en els darrers anys per ser tres minigoverns que actuaven en paral·lel, basats en unes quotes per partits. El fet de què no s’hagi produït cap cessament de consellers durant aquesta legislatura confirma aquesta percepció. I tenir tres minigoverns acaba implicant tenir tres minipressupostos en paral·lel, amb els consegüents problemes, per no dir la impossibilitat, per intentar ajustaments pressupostaris. Ningú vol perdre quota pressupostària, ja que gestionar pressupostos és gestionar poder.
Aquest fenomen no és exclusiu del ja pràcticament finiquitat Tripartit sinó de molts governs de coalició. Fa un parell de dècades dos economistes va estudiar aquest fenomen: es deien Nouriel Roubini i Jeffrey Sachs, i van arribar a la conclusió de què els governs de coalició eren menys capaços de contenir els dèficits que no pas governs formats per un únic partit. Aquest estudi va tenir continuitat i molts van ser els acadèmics que van replicar-lo introduint noves observacions o hipòtesis.
I què passa amb els governs en minoria? En aquest cas l’evidència no és tan clara. Alguns autors han argumentat que els governs en minoria també tenen una major tendència a acumular dèficits respecte dels governs que compten amb una majoria suficient, ja que no pot imposar els ajustaments amb una majoria parlamentària. No obstant, hi ha d’altres que consideren que no és així, ja que a l’oposició tampoc li interessa diferir ajustaments pressupostaris. De fet és la pròpia oposició la primera interessada en forçar un ajustament pressupostari quan més aviat millor (entre altres coses perquè podria ser que els toqués a ells fer-lo en un futur).
En qualsevol cas tot apunta a què el proper govern ho tindrà més fàcil per poder reduir el dèficit, especialment si el Conseller d’Economia i Finances té prou poder dins del gabinet. Un conseller feble pot acabar-se trobant en una situació similar a un govern en coalició, on les diferents branques del partit, o els diferents grups d’interessos maldn per captar pressupost o per evitar retallades. Tot apunta però que aquest risc no existirà, ja que el futur President de la Generalitat té experiència sent Conseller d’Economia i per tant sap el pa que s’hi dóna.