Ahir va fer un pas endavant la modificació de la llei que regula el consum de tabac en establiments públics, superant un important escull al Senat. Malgrat que s’havia comentat que s’inclourien algunes esmenes posposant la seva entrada en vigor o ampliant el ventall d’excepcions a la prohibició genèrica de consum en espais públics, això al final no ha estat així i per tant el fum desapareixerà de bars i restaurants el proper 2 de gener, tal i com va passar fa cinc anys a la resta de negocis.
Aquesta llei ha tingut una certa polèmica, especialment per l’oposició frontal que han manifestat les associacions que representen a la restauració i l’oci nocturn. La seva argumentació és que amb la nova llei poden acabar perdent una part de la seva clientela habitual, que segons algunes enquestes que han realitzat, és majoritàriament fumadora.
Ara bé, en aquestes enquestes hi ha un greu biaix: no hi figura l’opinió de les persones que, poden anar a consumir en aquests establiments, decideixen quedar-se a casa per no haver de suportar els fums d’altres, entre els quals m’hi compto. De fet, estadísticament parlant, la població adulta és majoritàriament no fumadora (no més d’un 30% segons diferents enquestes), el que contrasta amb el resultat d’aquestes enquestes que apunta justament el contrari.
Probablement alguns establiments perdran algun client que no sap prendre’s el cafè mentre llegeix el diari sense acompanyar-ho d’una o dues cigarretes. Però segurament guanyaran clients que fins ara evitaven aquests espais per por a sortir empudegats, mentre que la immensa majoria de fumadors s’acostumaran a fer la cigarreta al carrer i no passarà res. Per tant l’efecte net serà molt probablement insignificant, o fins i tot positiu, com l’evidència internacional suggereix.
Si jo fos empresari del sector m’apressaria a girar full a aquesta batalla. No només és aquesta una guerra perduda, sinó que també pot acabar donant una mala imatge d’un sector que, com ells mateixos reconeixen, no està passant pels seus millors moments. Defensar a ultrança uns hipotètics (i dubtosos) beneficis de mantenir un status quo que atempta clarament contra la salut dels seus treballadors i de part de la seva clientela no és precisament el millor exemple de responsabilitat social corporativa.
Al capdavall no fa pas massa dècades que els motoristes no duien casc i ara seria impensable anar-hi sense. I en el cas del casc no s’estava afectant la salut o integritat dels altres…