Dins de la desena de mesures anticrisi anunciades pel govern espanyol la setmana passada n’hi ha una que ha passat desapercebuda per a molta gent, però que revesteix una certa importància: l’eliminació de l’obligatorietat de pertànyer a les cambres de comerç. Es tracta d’una vella reivindicació d’alguns col·lectius (com ara els taxistes o els barbers), però també de les grans empreses, les quals portaven anys fent mans i mànigues perquè desaparegués aquesta restricció. No és gens casual que aquest anunci s’hagi produït pocs dies després de la famosa “reunió dels trenta”. També han estat força els analistes que han aplaudit la mesura, celebrant la fi del que anomenen “impost revolucionari”. I fins i tot un amic i veí blocaire amb qui coincideixo en moltes coses ha celebrat la mesura.
Però aquesta eliminació pot tenir importants danys col·laterals. El primer i més immediat d’ells és la fi d’alguns dels serveis que les diferents cambres de comerç ofereixen. Per exemple, les cambres gironines participen en la subvenció dels vols a Ryanair (d’aquest tema n’haurem de parlar un dia), i la Cambra de Barcelona és part activa a Turisme de Barcelona o a la Fira de Barcelona. Molt probablement aquestes entitats hauran de deixar de prestar aquests serveis, deixant-los íntegrament amb finançament públic. I això porta a nous problemes: un major allunyament entre les decisions (que les pren qui paga), i les necessitats; i molt probablement un increment de costos si aquestes tasques les acaben assumint les administracions. És a dir, que el nostre amic taxista o el propietari d’un bar no rebia contraprestacions directes, però sí de manera indirecta. I aquí ja no entrem a parlar del benefici intangible que pot suposar tenir un altaveu prou independent i representatiu que es manifesti davant de segons quines actuacions de l’administració, o defensant els interessos del país.
Em penso que no hem fet un bon negoci. Cert que a les cambres se’ls podria treure més suc en alguns aspectes (evitant duplicitats), incrementar la seva representativitat (tenen uns processos electorals encara massa enrevessats), o evitar que acabin competint/duplicant esforços amb l’administració (per exemple, en comerç exterior). Fins i tot es podria plantejar la no obligatorietat d’afiliació en alguns col·lectius (per exemple, eliminant alguns epígrafs). Però d’aquí a fer un canvi d’aquesta magnitud de la nit al dia hi ha una gran diferència. I tot per un estalvi mitjà que per a molts no passarà dels 50 euros, o sigui el que el nostre amic taxista pot fer en dues carreres.