Els economistes patim sovint el problema d’oblidar-nos de les variables demogràfiques. És tracta d’un error que sovint acabem pagant molt car. I us posaré dos exemples: les universitats i el mercat immobiliari.
Des de fa ja uns quants anys moltes universitats pateixen en carn pròpia el risc de tenir les aules mig buides. Han estat nombrosos els casos de centres d’ensenyament superior que han vist com en pocs anys la xifra d’alumnes se’ls reduïa a menys de la meitat. Aquest fenomen s’ha mostrat en tota la seva cruesa a les universitats situades a la perifèria del territori o als centres privats, algun dels quals ha acabat tirant la tovallola al no cobrir costos. El motiu d’aquesta minva no fou la mala gestió o problemes en la qualitat de l’ensenyament, sinó pura i simplement motius demogràfics. Als anys noranta s’incorporaven a la universitat les generacions nascudes als setanta, anys on el nombre de naixement superava tranquilament el mig milió. Actualment s’estan incorporant a la universitat persones nascudes a finals dels vuitanta i principis dels noranta, justament quan el nombre de naixements va assolir els seus nivells mínims, gairebé la meitat dels que hi havia hagut quinze anys abans. En altres paraules, i amb una senzilla extrapolació, era previsible ja a mitjans dels noranta que es produiria una important caiguda en la demanda d’estudis universitaris, fins i tot en escenaris que tinguessin en compte un fort nivell d’immigració o un augment de la proporció de població entre 18 i 25 anys que estigués cursant estudis universitaris. Ningú, però, va veure-ho (o no es va voler veure) i és així com es van fer notables inversions per incrementar la capacitat de les universitats catalanes.
Quelcom similar ha passat amb el mercat immobiliari. No fa pas massa anys eren habituals que es volguessin justificar els increments de dos dígits del preu de l’habitatge apel·lant a raons de demanda, sovint rematats amb un “compra ara que el preu dels habitatges mai baixa”. Aquest tipus de raonament, que fins i tot es va instal·lar en tribunes d’una certa respectabilitat ignorava fins a un cert punt el factor demogràfic. La demanda d’habitatges venia per dues fonts: una demanda per necessitat i una demanda amb l’única finalitat d’obtenir una rendibilitat financera. La primera d’elles depèn sobretot de la demanda que fan les noves llars, la qual depèn del nombre de persones que potencialment poden crear una llar. Fins al 2005 aquesta xifra anava creixent, ja que les noves llars estaven formades principalment per persones nascudes als anys setanta. Però a partir d’aquella data ens trobem amb una situació que recorda molt a la que hem citat abans: a partir del 1975 el nombre de naixements va anar caient, i per tant el nombre de noves llars hauria també d’anar caient. Els canvis en els hàbits socials que han desembocat en el creixement de llars unipersonals podrien compensar parcialment aquesta tendència, però fins i tot sent molt optimistes, estem parlant de xifres relativament petites.
I què pot passar en el futur? Fa uns dies al bloc Nadaesgratis van publicar una entrada amb els resultats d’una recerca feta per Kiyohiko G Nishimura, sotsgovernador del Banc Central del Japó. En aquest estudi es posava de manifest la relació entre la taxa de dependència (conjunt de persones que no tenen edat de treballar sobre el conjunt de persones en edat de treballar) i el preu dels actius immobiliaris. L’estudi només considerava el cas japonès, però pot ser un anticip del que passarà als Estats Units o a aquí. En altres paraules, pot ser que en els propers 10 o 15 anys els preus de l’habitatge continuïn baixant, encara que sigui a un ritme molt lent.