Aquesta setmana hem assistit al que probablement serà l’inici de la desaparició de les caixes d’estalvi. El govern espanyol ha anunciat que s’enduriran els requeriments de capital, incrementant-los per sobre del 8%, i La Caixa ha iniciat el seu procés de bancarització del negoci, conservant però la propietat (de moment). Al seu torn Catalunya Caixa i Unimm, veuen inevitable la seva conversió en bancs al no arribar als nivells mínims de capital exigits. També es parla de noves fusions.
Feia força anys que es parlava de l’”anormalitat” que suposava el model de les caixes d’estalvis, anormalitat que per alguns suposava una competència deslleial (opinió dels bancs) i per altres la constatació de què eren un model propi exitós. No obstant, aquest model tenia algunes bases que podien fer-lo trontollar:
- Un model car de mantenir. El model de les caixes d’estalvi estava basat en una important xarxa d’oficines, la qual arribava (i encara arriba) a gairebé tots els punts del país. Un poble passava a ser de debò quan s’inaugurava una oficina d’una caixa d’estalvis. La contrapartida, però, són uns elevats costos d’estructura, probablement molt superiors als que marcaria l’eficiència. Aquest model però ha pogut funcionar gràcies a l’important volum d’activitat vinculat a la bombolla immobiliària i al fet de què no ha estat fins fa relativament poc que han aparegut productes potencialment substituïbles ( la banca per Internet). Sense bombolla immobiliària ja faria dies que s’hauria demostrat inviable.
- Una estructura de govern corporatiu que privilegiava certs grups d’interès per sobre del benefici de l’entitat. Les caixes d’estalvi són formalment entitats sense ànim de lucre i que per tant, no poden repartir els beneficis que generi la seva activitat. A més comptaven amb un sistema de govern corporatiu bastant peculiar i que intentava conjugar els diferents interessos: el dels impositors, el dels treballadors, el de les entitats promotores i el d’entitats representatives de l’àmbit en el que operava la institució. Aquestes bones intencions, però, trontollaven a l’hora de dur-les a la pràctica. Determinats grups d’interès tenien a l’hora de la veritat un pes molt elevat a l’hora de prendre decisions, el que explica per exemple les molt bones condicions laborals de les que han pogut gaudir tradicionalment els treballadors d’aquest col•lectiu o determinades operacions financeres que difícilment s’haurien vist si el sol•licitant fos un particular anònim.
- Problemes a l’hora de captar capital de remuneració variable. Quan un banc vol enfortir-se sense caure en un espiral de deute pot emetre accions, com qualsevol altra societat anònima. Les caixes d’estalvi no comptaven amb aquest instrument, el que feia que el creixement dels recursos propis passés inevitablement per l’acumulació de reserves, un procés massa lent per unes entitats que han de competir en entorns cada cop més canviants. En altres paraules, no quedava més remei que recórrer a l’endeutament, ja que altres instruments de finançament variable no eren factibles.
En definitiva, el model de caixes era poc sostenible a mig i llarg termini. No es pot alhora voler competir amb els bancs i pretendre que polítics, sindicats i l’autonomenada “societat civil” poguessin remenar les cireres. O les caixes quedaven confinades al seu model tradicional (amb una sèrie de restriccions més o menys raonables), o esdevenien societats anònimes bancàries. Això hauria passat amb o sense crisi econòmica, amb o sense bombolla immobiliària. L’únic que ha fet la crisi actual n’ha estat precipitar el procés.