Ahir em vaig tornar a trobar al Víctor Pàmies després d’uns mesos de no coincidir-hi. En Víctor és lingüista i des de fa força anys s’ha dedicat a anar recopilant frases dites i refranys. Fa uns mesos es va decidir a treure un llibre dedicat als refranys i frases dites referides als ulls. La novetat és que per fer-ho va recórrer a un sistema de crowdfunding, utilitzant la plataforma de Verkami. L’èxit ha estat notable: no només va cobrir les previsions, sinó que es van acabar produint mil exemplars i caldrà fer una segona edició.
El crowdfunding consisteix en finançar un determinat projecte a partir de petits donatius. El que el diferencia amb altres formes de generació d’ingressos és que (a) es condiciona el projecte a l’assoliment de l’objectiu de recursos en un temps determinats (generalment dos o tres mesos) i (b) va acompanyat d’una contrapartida, material o intangible, al patrocinador. En el cas del Víctor, el pagament es va fixar en 20 euros i donava dret a rebre el llibre dedicat, així com la versió electrònica. També hi havia opcions més econòmiques (que només donaven dret a l’edició digital), o generoses (les quals donaven lloc a rebre una quantia superior de llibres.
Iniciatives com aquestes poden tenir molt de recorregut complementant, però també substituint parcialment, el finançament públic de les activitats culturals. En primer lloc dóna major independència al creador, que sap que el seu finançament no dependrà dels gustos o interessos del buròcrata de torn o d’algun mecenes privat. Però també li imposa una disciplina, ja que la recepció del finançament li imposa uns compromisos que haurà de respectar si vol tornar a captar recursos en un futur per a un altre projecte.
I ja anant un pas més enllà, a llarg termini es podria estudiar la creació un “crèdit cultural”, consistent en oferir una deducció ( a l’IRPF o a l’Impost de Societat) a tots aquells qui inverteixin en projectes d’aquestes característiques, amb l’objectiu que siguin els ciutadans, i no pas l’administració, qui majoritàriament decideixi sobre
En Víctor i Verkami han obert un camí al qual s’hi ha sumat ja el cinema. Fa unes setmanes es va anunciar que en Joel Joan volia dur al cinema “Eric i l’exèrcit del Fènix” basat en l’afer Èric Beltran, utilizant un sistema d’aquestes característiques. I aquest divendres s’estrena a les nostres pantalles Passi el que Passi, de Robert Bellsolà, i que ha estat realitzada sense subvencions. Tant de bo això no sigui una flor d’estiu…
P.D: Probablement a en Víctor Pàmies li haurà fet força mal d’ulls veure el mot “decepcionar”, en comptes de “decebre” titulant l’anterior entrada d’aquest bloc. Malgrat que “decepció” existeix i que per tant “decepcionar” podria ser acceptable, la forma que es considera correcta és “decebre”. Demano disculpes si algun lector s’ha sentit decebut per aquest motiu, amb el benentès de què som en un bloc, no pas en una publicació formal, la qual ha passat per diversos filtres de revisió.