Semblava una utopia, però finalment el comerç electrònic s’ha fet un lloc en el panorama de la distribució. Més important però, és que aquesta tendència s’ha produït a pràcticament tots els àmbits del comerç. Si fa uns anys només era convenient comprar alguns productes molt concrets (com els bitllets d’avió o els llibres en anglès), ara ja surt a compte comprar per Internet gairebé tot, fins i tot la roba. De fet han estat les botigues de roba, o millor dit els outlets virtuals de roba, els qui han protagonitzat aquesta segona onada del comerç electrònic.
No obstant, continuava quedant un petit però: la distribució final. Generalment (per no dir pràcticament sempre), aquesta es realitzava fins al domicili del client, bé per Correus o per un servei de missatgeria privat. En la majoria de casos això suposa un problema, ja que l’usuari típic d’aquests serveis (una persona relativament jove de classe mitjana-alta) sol ser fora de casa als horaris en els que aquests serveis solen operar. Així doncs, o bé s’envien els paquets a les oficines, o cal passar-los a recollir a l’oficina del barri del servei de missatgeria, després d’alguna infructuosa excursió del transportista al domicili de l’interessat.
Això sembla que va camí de ser història. Fa pocs dies em va arribar a casa una Newsletter de Privalia, probablement l’outlet virtual més conegut a casa nostra. Entre d’altres coses em comentaven que ara ja es podia recollir el producte en determinats centres de distribució de missatgeria, amb l’avantatge addicional que les despeses de tramesa serien menors si aquesta era l’opció triada.
Felicito a Privalia per aquesta iniciativa, felicitació que faig extensiva a totes aquelles altres botigues de comerç electrònic que ja ho venen fent. És una mesura molt senzilla d’implementar en la que tothom hi guanya: el client, que guanya en opcions i també en costos de tramesa; el transportista, que s’estalvia la part més costosa de la tramesa, que és arribar al client final; la pròpia empresa, que veu augmentar el nombre de clients o la seva freqüència de compra; i la pròpia societat, que veu com aquesta senzilla mesura representa una disminució del trànsit de furgonetes anant a fer trameses infructuoses, amb el consegüent cost energètic i ambiental.