Com a conseqüència de les retallades pressupostàries algunes de les esglésies romàniques de la Vall de Boí hauran de tancar les seves portes durant uns mesos. Aquesta és una mala notícia per a la zona, ja que les activitats turístiques havien experimentat una important embranzida durant els darrers anys gràcies precisament a la promoció del romànic. Probablement aquest no sigui l’únic espai monumental afectat per les retallades. Més d’un museu o atracció turística acabarà patint retallades d’horaris o directament haurà d’abaixar la persiana.
En alguns casos, com el Museu dels Sants d’Olot, aquesta situació obeeix a haver dissenyat infraestructures on les taxes de cobertura (és a dir el que aporten els visitants sobre el total de despeses) són ínfimes. Però en la majoria dels casos els problemes provenen directament d’un sistema de finançament pervers i que cal reformular.
Les atraccions turístiques són un típic cas de bé públic, és a dir aquell que tothom en pot gaudir sense veure’s afectat per limitacions d’accés o pel consum que en fan altres, que a més genera externalitats positives. Un hotel que té a pocs metres les esglésies romàniques de la Vall de Boí tindrà segurament molta més demanda que no pas un hotel amb les mateixes característiques i comoditats en una zona on no hi hagi aquests espais monumentals. El mateix podem dir dels restaurants o de les botigues. Com és comprensible, a tots aquests negocis, i per extensió a la població en el seu conjunt, li interessa que aquests monuments es mantinguin i fins i tot que es potenciïn. Però qui paga la festa?
El més lògic, tractant-se d’una externalitat positiva és que siguin els beneficiaris qui ho paguin. Ja he comentat en alguna entrada anterior que, si tants beneficis dóna Ryanair al sector de l’hoteleria gironí, haurien de ser aquestes empreses (i no la Generalitat) qui pagués els acords de col·laboració. Però aquí entrem en un altre problema: com aconseguir que tothom pagui. Al tractar-se d’un bé públic, els incentius a no pagar, i deixar que siguin els altres qui paguen, són molt alts. Com tothom actuarà igual (bé per “egoisme preventiu”, bé per no acabar fent el préssec) difícilment es podran mantenir aquests béns públics si les aportacions són voluntàries. Aquells qui hagin tingut una casa o parcel·la en una urbanització sabran a què em refereixo.
Les alternatives passen doncs perquè les contribucions siguin obligatòries. Una possible opció hauria estat que les Cambres de Comerç aportessin part dels recursos que recaptaven d’aquells negocis directament vinculats al turisme. Aquesta opció, però, ha quedat descartada des del dia en què va deixar de ser obligatòria la quota cameral. L’altra alternativa és mitjançant una taxa turística, que s’aplicaria tant a pernoctacions com també a d’altres activitats de caire turístic (per exemple a restaurants o a aquells comerços que obrissin en festius).
Perquè el sistema funcionés caldria que els recursos generats per aquesta taxa anessin directament destinats a activitats turístiques, en comptes d’anar a un pot comú, intentant també que existís una bona correlació entre els ingressos que els turistes aporten i les inversions que es realitzen. També caldria que en el disseny de les línies mestres de les polítiques d’inversió turística hi estiguessin representats els principals actors, però evitant que aquests tinguessin el pes principal en la presa de decisions. Al capdavall, qui formalment paga la taxa (i en alguns casos també a la pràctica) són els turistes, no pas els hotelers o restauradors.