Comença a ser habitual que cada intervenció del president Zapatero acabi esdevenint una capsa de sorpreses, evidentment negatives, per algun col·lectiu. Ahir li va tocar el rebre a una part important dels petits comerciants, arran de l’anunci de què es podrien liberalitzar encara més els horaris comercials.
D’entrada sobten dues coses: el fet de citar aquest tema com a exemple de reforma estructural que cal fer, i la insistència en què aquesta política ha de ser “coordinada”, és a dir que cal tendir a a una certa homogeneïtzació, eliminant les diferències de criteri que fins ara existien entre les diferents comunitats autònomes.
Sovint s’ha citat que una major liberalització d’horaris redundaria en millores per al conjunt de l’economia: es vendria més, es generaria més ocupació i fins i tot ajudaria a abaixar la taxa d’inflació. Tota aquesta teoria no s’aguanta per enlloc. Comencem per la inflació. Alguns economistes s’han entossudit a relacionar les restriccions en horaris comercials amb diferències en les taxes d’inflació. Així es cita que la Comunitat de Madrid té una menor taxa d’inflació que Catalunya gràcies a la política liberal de la primera, enfront de les polítiques restrictives de les segones. Aquest argument podria ser cert si l’estructura econòmica d’ambdues comunitats fos pràcticament idèntica i per tant, l’únic factor diferencial seria la normativa. Això evidentment no és així, i per tant poden ser altres factors els qui expliquin aquest diferencial.
Però fins i tot des d’un punt de vista teòric aquesta teoria té alguns problemes. Si acceptem la tesi de què major llibertat horària implicarà menor taxa d’inflació és perquè potser estem suposant de manera implícita de què la llibertat d’horaris afavorirà la desaparició del petit comerç en benefici de les grans superfícies, les quals són més eficients per una qüestió d’economies d’escala. Però si agafem aquest supòsit podem trobar-nos amb un altre resultat: l’ocupació no només no augmentarà, sinó que fins i tot podria arribar-se a reduir de manera significativa És a dir, no és possible que de manera simultània, almenys basant-nos en aquesta tesi, augmenti l’ocupació i alhora baixi la inflació. Així mateix, aquesta “neteja” podria tenir un efecte col·lateral: al reduir-se la competència, els preus podrien apujar-se.
En altres paraules, no queda gens clar que una liberalització indiscriminada dels horaris comercials generi millores sobre l’economia. No obstant, sí que podria donar-se el cas de què permetent l’obertura en festius en determinades zones (per exemple el centre de Barcelona) es produïssin increments ressenyables de vendes a causa de les compres dels turistes. Però aquesta possibilitat ja està contemplada a la llei actual. Només cal que una part de la ciutat sigui declarada zona turística, de la mateixa manera que es vol fer a La Roca del Vallès o que es va fer a La Sénia.
L’altre aspecte que crida l’atenció és la insistència a homogeneïtzar horaris en un sector que es caracteritza precisament per haver de ser sensible a les diferències locals. Més o menys sonaria el mateix que si un bon dia es dictés una llei per unificar els horaris d’obertura de bars i locals d’oci nocturn. El que demostra que aquesta llei potser ha estat, com ho va ser la iniciativa de fer voluntària la quota cameral, que es tracta d’un caramel ofert a les grans empreses (en aquest cas les principals empreses de distribució) per obtenir un cert recolzament institucional, que no pas una mesura estudiada i contrastada i que generi efectes beneficiosos sobre l’activitat econòmica.
Post Data: El que sí podria contribuir a una millora en l’economia seria l’obertura per les tardes o els dissabtes pel matí d’algunes oficines de la xarxa bancària. Malauradament són ben pocs els intermediaris financers que ofereixen aquesta possibilitat al client, forçant-lo a anar en uns horaris molt restringits i poc compatibles amb l’activitat ordinària. Curiosament ningú parla de “liberalitzar” aquests horaris (i ho poso entre cometes perquè no hi ha cap llei que ho limiti o ho prohibeixi, sinó uns sindicats que han fet valer la seva fortalesa a l’hora de fer els convenis col·lectius).