Tot i que aquests darrers dies s’ha parlat molt d’auditories i due diligence, hi ha un altre tema relatiu al Barça que mereix una reflexió econòmica: la pràctica impossibilitat d’aconseguir un abonament al Camp Nou. Aquest fou el motiu esgrimit per restringir l’accés de nous socis al club, ja que la xifra actual (aproximadament 173.000) no garanteix la possibilitat d’accedir a un dels menys de 100.000 abonaments existents. L’escassetat, o el preu, fa que a més gairebé no s’alliberin abonaments: només uns 300 abonaments s’alliberen cada temporada, tot i que hi ha més que sospites de què la xifra és molt superior però que va cap a un mercat paral•lel.
I dic el preu perquè potser aquí tenim la clau del problema: el Barça ha tingut tradicionalment uns preus d’abonaments molt econòmics per la categoria de l’equip. Potser per això la demanda d’abonament supera clarament l’oferta i la llista d’espera supera els 10.000 socis.
Abans de què algun abonat m’estiri de les orelles, que pensi tres coses. La primera, que els abonaments i quotes de socis representen poc més del 20% del total d’ingressos del Barça. La segona, que compari amb el cost que li representaria un abonament a l’òpera per un nombre equivalent de funcions i en una ubicació similar. I la tercera, els escassos incentius que tenen molts socis a alliberar el seu seient quan no van a l’estadi. Algú tindria l’abonament sense fer-ne ús si fos prou car?
Però solucionar aquest problema no és fàcil. Segurament un increment de preus de l’estil de l’experimentat del 2003 no seria factible en aquests moments. Però hi ha alternatives a estudiar. Un dels meus estudiants proposa assignar els 300 abonaments que s’alliberen cada temporada mitjançant un sorteig, en el qual el nombre de participacions depèn del nombre d’anys de soci: a major nombre d’anys de soci, majors probabilitats d’obtenir seient. M’agrada la idea. D’aquesta manera els socis antics no surten perjudicats i podem començar a solucionar el problema d’excés de demanda a la catalana: pagant, Sant Pere canta.