Fa un parell de dies un conegut em va comentar, una mica enfadat, que l’entitat financera on va realitzar la subscripció de bons de la Generalitat només li havia concedit 13.000 euros. No vaig preguntar-li quina quantitat havia demanat, però sospito que deuria ser respectable atenent a la seva contrarietat.
El motiu de la seva decepció ha estat que la Generalitat s’ha vist obligada a racionar l’assignació de bons davant de l’allau de demandes per part d’inversors. Certament es tracta d’una rendibilitat atractiva i amb uns riscos molt reduïts, el que la fa ideal per a l’estalviador conservador a llarg termini. Es parla d’una demanda superior als 7.147 milions d’euros que s’han de repartir els 3.000 euros de l’emissió.
Hi ha diversos criteris d’assignació. El més obvi és el prorrateig simple, és a dir, atorgar als demandants la ràtio entre la quantitat ofertada i la demandada. En aquest cas s’hauria assignat un 42 %, amb independència del volum d’inversió. Aquest criteri pot semblar just a priori, però a la pràctica no ho és, ja que castiga al petit inversor, primer perquè pot deixar-lo fora del repartiment (si la seva demanda prorratejada no arriba al capital mínim a invertir) i perquè aquest inversor no disposa d’alternatives d’inversió que sí són a l’abast del mitjà o gran inversor.
Així doncs s’imposa un criteri alternatiu: garantir una quantitat mínima i prorratejar la quantitat restant. Per exemple, suposem que es decideix garantir un màxim de 5.000 euros per peticionari. Suposem també que dels 7.000 milions d’euros peticionats, 2.000 corresponen als 5.000 primers euros demandats. Llavors, els 1.000 milions que queden per repartir s’assignarien equiproporcionalment entre els 5.000 milions de demanda pendent d’assignar, el que donaria un prorrateig del 20%.
Aquest és el mètode que ha emprat la Generalitat, amb una diferència: el repartiment no ha estat globalment equiproporcional sinó que les proporcions variaven en funció de la demanda global de l’entitat financera on es vehiculava l’emissió, el que ha generat importants diferències. Així mentre als clients de La Caixa només se’ls ha garantit un 10,3%, mentre que els clients del Barclays han estat més afortunats i han pogut gaudir del 94,7%.
Potser aquest és l’aspecte més criticable d’aquest repartiment: el fet de què els inversors no han gaudit de les mateixes oportunitats per dos motius: la probabilitat d’obtenir bons depenia de l’entitat financera, i sobretot, desconeixien el criteri d’assignació. En cas de què l’haguessin conegut, probablement hauríem vist una cosa curiosa: que la probabilitat d’obtenir bons s’hauria igualat entre entitats financeres. És el que tenen els mercats!