No és un bon moment per a la ironia del còmics per culpa d’aquesta crisi econòmica progressiva, però en la il·lusió dels artistes sempre existeix l’ingredient de rebel·lar-se contra una societat rutinària i acomodada (primera i segona part del vídeo). Pepe Rubianes n’era un exemple. Era un mestre de l’anàlisi quotidià però també sabia ser punyent amb aquells que més s’ho mereixien, com ara els governants i la monarquia. Avui ens ha deixat i ha baixat el tel·ló de la seva vida, i ho ha fet quan més falta feia, sobretot, per dibuixar-nos aquell somriure que mentre el veiem actuar dalt de l’escenari tots suposo que hem pensat la seva àcida paròdia en la nostra vida real, però que no ens hem atrevit a dir. Per això, ens evadia de la realitat i ens permetia saber que teníem un altaveu real. Fins i tot, encara que en ocasions no ens agradés el seu to burlesc Pepe Rubianes era una persona que tenia aquell plus per caure’ns bé. I precisament a la nostra terra, tot i el bon moment del teatre català, d’humoristes que omplen teatres no en tenim massa. I l’humor tampoc és el nostre punt fort. Per tot això, el llegat que ens deixa Pepe Rubianes encara té un doble mèrit.