Veure ahir al migdia com un matrimoni de gent gran remenava uns contenidors per trobar-hi alguna cosa que els fos d’utilitat és una imatge que a casa nostra encara no és freqüent. Per això, la imatge em va estristir.  I em va fer sentir afortunat. A més, unes altres persones anaven mirant les papereres per si trobaven alguna cosa per endur-se. Són persones que formen part d’una bossa que té la nostra societat i que ens aquests moments, a causa de la crisi accelerada, s’ha engrandit. Per això, les persones que treballen per a la gent més necessitada ara no donen l’abast. I suposo que es deuen sentir impotents. Parlant amb Salvador Maneu, reponsable de Càritas a Girona, em va alegrar escoltar el nou projecte integral que preparen i també que l’Agència Tributària els hagi ajudat una entrega d’ordinadors i impressores amb molt bon estat. No sé si és la manera però segur que és un pas per combatre la fractura digital a casa nostra.

I segur que hi ha més exemples i trobaríem més dades per exposar aquest mal moment econòmic i les persones que més necessiten recursos de primera necessitat. El problema és que Càritas, en solitari, no hauria de ser de les poques solucions. Ara bé, totes aquelles persones que fan el primer pas, el primer gest, ja és un detall per ajudar aquestes persones anònimes i que ara passen per un mal moment personal. I amb la fredor del silenci com acompanyant.

Música / My Eyes # Travis