Era d’esperar la seva segona victòria contra Rajoy, però la gestió de la crisi econòmica, que ja va començar amb mal peu a causa de la campanya, han provocat que aquest any sigui el pitjor dels cinc que de moment ha presidit. I la previsió és que té poc marge de maniobra d’aquí al 2012 perquè el mal cicle econòmic gairebé s’allargarà tant com el seu mandat. A més, l’elecció dels ministres tampoc li ha permès superar el mal inici. Al seu favor hi juga que mentrestant té temps de “cremar” Solbes i el PP ja té prou embolics interns com per no presentar-se com a la gran alternativa.

María Teresa Fernández de la Vega. S’ha convertit en la gran salvadora de la gestió interna i en la dona que lidera la “cuina” del govern.

Pedro Solbes. S’ha acabat el seu cicle i ja té ganes de “caure” en un bon lloc després de l’etapa política. Preveldrà el seu final per no haver sabut renunciar a temps.

Miguel Ángel Moratinos. España tindrà la presidència europea el primer semestre de 2010 i és d’esperar que no sigui qui lideri aquest projecte. En aquests moments, hauria de ser un gran ministeri però el seu perfil no li aporta la vistositat necessària.

Alfredo Pérez Rubalcaba. Per la seva experiència, és un dels homes forts del govern.Treballa a l’ombra i té molt més poder del que sembla. Ha tingut el mèrit de saber adaptar-se als nous temps i fer la travessa del desert després de la caiguda de Felipe González.

Francisco Caamaño. La Justícia, que hauria de ser un dels pilars de la nostra societat, pitjor que el seu predecessor no ho pot fer. Per tant, ho té tot a favor sinó va de cacera.

Carme Chacón. La primera dona de la història d’aquest ministeri. Amb això ja està tot dit. Té moltes ganes d’escalar en l’organigrama però veure’m si una catalana i el fet de ser dona són els valors mercantilistes per convertir-se en el recanvi de ZP. De moment, està “blindada” i juga fort amb el màrqueting. Sempre podrà tornar a Catalunya.

Magdalena Álvarez. No és un bon exemple del lideratge que volia imposar Zapatero després de dos mandats d’Aznar. La quota andalusa sembla tenir set vides. Ser mal vista a Catalunya sembla que, fins i tot, et pot donar més crèdit a les “Espanyes”.

Mercedes Cabrera. Educació, que és un altre pilar d’una societat avançada, també pateix aquest mal moment i fa temps que el sistema espera el gran canvi que no arriba. A Catalunya, tot el protagonisme el té Ernest Maragall i els pleus de reforma.

Celestino Corbacho. Un altre ministre català que intenta sobresortir i no ho té fàcil a Treball i Immigració. Feia temps que esperava aquest moment però no li és fàcil a causa del cicle econòmic. De moment, el bon record encara el té com alcalde.

Miguel Sebastián. Home de confiança de Zapatero i una gran aposta per a un ministeri com el d’Indústria que no pot viure mediàticament de regalar bombetes a tots els espanyols. Comença a afrontar el gran canvi energètic però aquest panorama està en mans dels més poderosos i Espanya queda absorvida, com tants altres estats, pels grans lobbys de poder.

Elena Espinosa. Tal com està el panorama, fins i tot Medi Ambient sembla un bon ministeri per a una ministra discreta i que no vol assumir el protagonisme d’altres.

Elena Salgado. De moment, va resistint i és una de les persones de confiança de Rubalcaba. Però liderar un ministeri d’aquestes característiques requereix una persona que confiï molt més en planificar el “difícil” estat de les autonomies.

César Molina. Té les mateixes ganes de Solbes de “marxar” cap a casa i ja li ha fet saber a Zapatero. La Cultura no s’escapa de la crisi i el seu trajecte sembla que ja té un final immediat. Discret.

Bernat Sòria. Té un molt bon perfil i era una bona aposta però ara és complicat poder brillar com a ministre. Un científic a Sanitat i Consum mereix confiança per almenys trencar les dinàmiques de partit de sempre i encara cal que ens permeti pensar en l’eficiència.

Beatriz Corredor. Es troba en el pitjor lloc i en el pitjor moment. La bombolla de l’habitatge ha explotat i la caiguda era imparable. El mercat immobiliari ha passat per damunt del ministeri i el seu rol és el d’anar baixant al mateix ritme del sector.

Cristina Garmendia. Empresària basca, decidida i amb les idees clares. Intenta ser l’exemple del canvi però sense grans inversions és difícil poder innovar en un ministeri com el de ciència i innovació. L’empresa l’hauria d’ajudar molt i ara no és aquest el moment.

Bibiana Aido. El Ministeri d’Igualtat semblava fet per a ella, però els dos perfils encaixen i, de moment, han confirmat el mal any de Zapatero. La remodelació pot passar factura a tot el projecte.