La reforma universitària confirma el moment de canvi que viuen les universitats catalanes amb vista la transformació dels plans d’estudi a l’àmbit europeu. Ahir va ser un dia més de protesta per reivindicar el mal estar dels estudiants contra el que ha de ser la universitat del futur. Els crítics qüestionen el Procés de Bolonya per mercantilista mentre que els defensors pregonen que és el canvi que necessita la universitat per adaptar-se al futur. I gairebé no hi ha terme mig. Probablement, tots hi estarem d’acord que s’havien d’acabar les classes magistrals i que calia unificar els estudis a Europa (el mirall són els Estats Units) per unificar les titulacions en una època de gran mobilitat gràcies als canvis que s’han produït a la UE.

Però el Procés de Bolonya també ha nascut malament perquè no s’ha sabut planificar, ha generat més confusió que perspectives (no s’ha sabut explicar) i començant ja pels professors, han vist com es volien convertir els estudis a un nou format a cost zero. I la impotència dels educadors és gran quan ni des de Barcelona i Madrid s’ha sabut marcar quina era la línia d’aquest projecte i s’han sentit massa sols com a conillets d’índies. I cada universitat ho ha fet com ha sabut, amb esforç i incomprensiblement veient com es volien canviar els estudis mentre la universitat també necessita un replantejament d’aquestes característiques en l’àmbit intern.