Em va agradar el reconeixement que va rebre ahir el filòleg i vicepresident del IEC, Joan Solà, en ser distingit amb el 41è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, en reconeixement a tota una vida dedicada a la llengua, des de les entranyes de la gramàtica i la sintaxi, que l’han portat a escriure una quarantena de llibres, fins a la docència universitària, com a professor de lingüística de la Universitat Autònoma de Barcelona, i a través de l’articulisme vehement a favor del català i el país. Va ser molt emotiva la cerimònia que Òmnium Cultural va organitzar al Palau de la Música, amb un missatge del guardonat molt oportú , reflexionat, i dels que no s’haurien d’oblidar fàcilment. Alhora de recollir el guardó, Solà va denunciar l’evident subordinació del poble català, tot i que es mostra confiat en el teixit social i la tradició catalana per refer l’autoestima col·lectiva i aspirar a l’ideal de “màxima sobirania” política, econòmica i cultural.

Segons Solà, perquè Catalunya sigui un “poble normal”, és necessari que aspiri a una situació global comparable a la dels estats reconeguts, amb una llengua referencial ben fixada potent i autònoma i amb una literatura, història, poder civil i espai geogràfic visibles i diferenciats. Conscient dels “moments de desorientació col·lectiva”, denuncia la manca d’una “força política necessària” per arribar a l’ideal de “màxima sobirania política, econòmica i cultural”. Llarga vida a la lucidesa, la valentia, el patriotisme i els premiats del prestigi de Joan Solà.

Música / A Vegades # Els Amics de les Arts