Laporta molesta en aquest escenari actual de la política pel lideratge que pot representar si, una vegada deixi la presidència del Barça, fa el salt a la política. Se n’ha parlat durant força temps i els rumors l’han acostat als partits nacionalistes, però ara la possibilitat agafa més força degut a la seva sortida del club i l’afegit dels excel·lents resultats esportius. I ja ha fet els primers moviments públics, amb la participació en la Diada i les declaracions d’ahir apropant-se ideològicament a Reagrupament de Joan Carretero. A Laporta li va bé tot aquest soroll mediàtic perquè continua potenciant la seva figura a punt d’acabar els dos mandats i més enllà dels seus negocis privats. Potser encara té dubtes i fa com mesos enrere, que no s’acabava de decidir, si més no en els seus cercles més propers, a qui tenia desorientats. Però tot i aquest escenari especulatiu, que cada vegada el situaven amb més força com a candidat de CiU a l’Ajuntament de Barcelona, Laporta té crèdit i molt marge al seu favor. I els contrincants ho saben. I falta un any per a les eleccions catalanes i dos per a les municipals.

A més del nerviosisme i el descol·locament que ha suposat la tan necessària consulta d’Arenys de Munt en els partits polítics, l’efecte Laporta també els genera més incerteses. Se’l critica i se’l rebutja, en part perquè l’immobilisme de la política tampoc permet aquest tipus de lideratge, i també per “polititzar el Barça” però això no hauria de ser un handicap respecte la seva figura. Per què, què no està polititzat en la nostra societat? Què és el que no controlen els nostres governants? L’èxit d’Arenys és que ha sortit de la força del poble i Laporta, al pas que va, ho té tot al seu favor per enlairar-se. Qui no el voldria al seu partit? Agradi més o menys. D’entrada, mereix la mateixa oportunitat que en el seu dia van tenir molts altres i que continuen vint anys després.

Música / White Winter Hymnal # Fleet Foxes