Tal com era d’esperar, Joan Carretero ja ha fet el pas per convertir-se en candidat a la presidència de la Generalitat, quan l’any vinent es convoquin les eleccions. L’assemblea nacional de Reagrupament va ser un acte d’aclamació entorn el líder del partit (831 vots a favor, 3 en contra i 10 abstencions) i va triar la nova executiva formada per 18 membres. A partir d’ara, s’obre un nou escenari en la política catalana i neix un nou competidor per a Esquerra, Convergència i el PSC. D’entrada, Carretero abandera l’independentisme en essència perquè ha jugat fort aquest posicionament, després de com va sortir d’ERC, per com va criticar el pacte de govern amb els socialistes i el trencament tan mediàtic amb Puigcercós. Carretero ha volgut generar noves il·lusions, deslligar-se del seu passat polític i, tot i els acostaments amb Convergència, al final ha jugat fort amb una formació a mida, que ja té 2.300 associats.

D’entrada, el foc nou li donarà ales i li permetrà obrir un forat gràcies als suports que van sumant, amb descontents d’unes i altres formacions que tenen ganes de jugar més fort amb l’aposta de la independència. De moment, però, tot són esperances i proclames, dos ingredients en els quals descansa la política catalana. De realitats ja s’ha demostrat que continuen sent utopies i que la societat encara està massa atemorida per afrontar aquest atreviment i es paguen massa peatges per pensar com a nació. Però Carretero i el seu Reagrupament, amb el rol de transversal i regenerador democràtic. és cert que es presenten en un bon moment i que el seu èxit es basarà, principalment, en saber aprofitar el desgast que pateix Convergència per la coalició amb Unió i el record dels pactes amb el PP i el que també afronta ERC, per formar dos governs amb els socialistes.

Música / Fugitive # David Gray