Arxiu mensual: setembre de 2009

Si Obama va a Dinamarca…

Ahir es va confirmar que Barack Obama serà finalment divendres a Dinamarca, quan es decidirà quina ciutat celebrarà els Jocs Olímpics del 2016. I Chicago ha entrat en escena quan tocava, alhora de la veritat. Tot i que Madrid n’és una de les candidates i ha apostat fort. De fet, són experts en presumir de villa y corte i mostrar aquella superioritat basada en la grandesa d’una història passada. Però ara són nous temps i ja s’ha vist com mentalitats esportives com el “chorreo” de Boluda no els funcionen gaire bé. I per guanyar aquesta terna final de ciutats que volen succeir Londres, hi ha Rio de Janeiro com a ciutat molt més ben situada. I ja no parlem de Tòquio. Però si Obama va a Copenhaguen, la sensació de victòria de Madrid i Gallardón tindrà el mateix final que la de Londres 2012. Madrid ha apostat fort i ho va demostrar diumenge a La Cibeles, davant la nova seu de l’Ajuntament i ho evidenciarà divendres, però sinó surt escollida tornarà a ser un altre fracàs. I possiblement, quan els Jocs torni a Europa el 2020, la ciutat que ja s’està preparant és la de París. De moment però, a banda de les fluixes relacions internacionals dels representants de la capital espanyola, queda tota la maquinària que s’ha anat endagant per a l’ocasió. Aquesta sí que és una fortuna per a la ciutat, els madrilenys i per alguns, uns quants, una sort per a les seves butxaques.

Música / Dancing Queen # The Sunday Drivers

Les filles de Zapatero

Zapatero ha quedat descol·locat amb la publicació de les fotos de les seves filles amb el matrimoni Obama. Ho van aprofitar els mitjans que són afins al PP, com El Mundo i l’ABC per publicar-la, fins i tot, a les seves portades. Zapatero té dret a lamentar aquesta publicació i queixar-se de la filtració però ja té prou experiència com a mandatari per haver controlat fins on podia haver arribat aquesta foto, que ràpidament va ser divulgada per la Casa Blanca i alguns mitjans dels Estats Units. A l’Estat espanyol, l’agència EFE va estar a punt de publicar-la però La Moncloa ho va evitar. Ara, tot i desdibuixar la cara de les filles, s’ha creat un gran debat sobre la publicació de les imatges i el dret a la intimitat de les filles del president.

Més enllà de com  anaven vestides per a l’ocasió, s’ha generat un ampli dilema que contrasta amb les fortunes que mou la premsa partidista i la del cor i que, a causa del seu sensacionalisme, arriba a límits que abusen dels codis ètics. I, en el fons, Zapatero vol anar contracorrent en un país que viu del que genera i que, en els darrers dos anys, passa per un sotrac perquè no es compleix aquella premisa tan elemental de pa i circ. El pa (o sigui la crisi) cada vegada és més car i el circ, a l’Estat espanyol, està garantit amb personatges que es fan d’or explicant les seves misèries inventades o no. Amb la mateixa monarquia, que n’és el pal de paller.

Mentre això passava a Pittsburgh, el mateix dia La Vanguardia publicava a la portada la foto dels tres fills de Pep Guardiola celebrant el dia de la Mercè des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Res de ressò mediàtic per un instant que tampoc era necessari immortalitzar i menys en una primera plana.  La intimitat dels fills també queda igual de vulnerada. Què tenia a veure l’acte amb Guardiola i el Barça? Exemplifica també un altre contrast: el qui es pot sentir guanyador en un moment històric del Barça i del qui se sent contra les cordes perquè cada vegada cavalca més en solitari.

Música / Letting The Cables Sleep   # Bush

Millet, els estudis i ara… el “Barçagate”

Setmana moguda a Catalunya per notícies de rellevància que convulsen l’opinió pública: el cas Millet al Palau de la Música,  els estudis encarregats per la Generalitat i, des d’ahir, l’espionatge a la directiva del Barça (altrament dit auditoria de seguretat). Costa molt de creure tot el que va explicar Joan Oliver en la roda de premsa. Una cosa està clara i és que el director general corporatiu va defensar el president del Barça, Joan Laporta, dient que ell no en sabia res amb l’objectiu que aquest nou escàndol no afecti la seva figura, ara que es prepara per tornar a la vida privada. Tot i el guió, Oliver no va poder defensar amb vehemència com és que Laporta no tingués coneixement d’un espionatge en un club tan presidencialista com aquest.

El cas dels espionatges als quatre vicepresidents de l’entitat demostra la pugna interna que hi ha a la junta per a la successió del president, que vol tenir-ho tot controlat per garantir una candidatura continuïsta. La notícia també demostra que El Periódico ha de tenir garantida la filtració per publicar una notícia d’aquesta magnitud, amb el rerefons de les connotacions polítiques tan interessades que pugui tenir. I més en aquest moment tan especial: el relleu a la presidència, la preparació de candidatures com la de Sandro Rosell, l’aposta política de Laporta i el més important de tots, els resultats històrics de l’equip.

Una vegada més, hi perd el Barça i guanya Crackòvia, que té un Barçagate per temps. Amb la sensació que els ciutadans tornaran a veure més ombres que llums, més negre sobre blanc i mitges veritats en uns entorns que són les èlits milionàries de Catalunya i que devoren els propis protagonistes per la dimensió del Palau de la Música, el govern de la Generalitat i el Barça.

Música / Lifetime # Maxwell

L’escàndol polític de Benidorm

Benidorm semblava ahir Marbella uns anys enrere. La tensió que es va viure dins i fora l’Ajuntament provocada pel transfugisme, la posterior moció de censura i el canvi a l’alcaldia demostren que no ajuden en res a la credibilitat de la democràcia. És igual si fa anys en va sortir beneficat el PP amb Eduardo Zaplana com a nou alcalde  gràcies al transfuguisme o ara és el PSOE qui podrà governar a l’Ajuntament, a través del protagonisme exagerat de Maite Iraola, la mare de Leire Pajín, A més, amb la fractura que s’ha generat entre mare i filla per la polèmica que s’ha provocat, ja que Leire Pajín no donava suport al canvi a l’Ajuntament (almenys de cara l’opinió pública). No hauria de ser una qüestió de venjança exemplificada amb els 13 vots a favor del “si”. I veure’m quin càrrec ocupa el trànsfuga José Bañuls, que amb el canvi del PP al Grup Mixt, ha permès el canvi a l’alcaldia. No seria cap sorpresa que fos nomenat tinent alcalde amb l’àrea d’urbanisme.

Ara és Benidorm, però també ha passat fa poc en d’altres municipis i en pocs dies podria ser el mateix cas, però a la inversa, al municipi gallec de Silleda. Un exemple més que els dos grans partits espanyols el que haurien de fer és complir amb els pactes i compromisos polítics, que haurien de ser l’essència de la democràcia a tan sols quatre anys vista. Tampoc podem demanar més marge a la credibilitat política a canvi de comprar la militància a canvi d’espècies, ja que en política res és gratuït.

Música / You’re The One # Tracy Champman

PD: Em va agradar escoltar ahir, a la comissió TIC de l’Ajuntament de Girona, com Pere Condom elogiava Wikiloc per haver guanyat el premi convocat pel grup National Geographic i la Fundació Ashoka ChangeMakers, considerat el de major impacte mundial en turisme sostenible.

Gran èxit invisible del bàsquet català

L’Europeu de bàsquet que va guanyar ahir la selecció espanyola és un gran èxit del bàsquet català, que fa anys que fabrica grans jugadors per a l’ACB i en els darrers anys, fins i tot, per a l’NBA. És difícil acostumar-se a veure com la brunete mediàtica s’atribueix ràpidament els nostres esportistes d’èlit i se’ls sap fer seus a base de dosis d’espanyolismes. Com ahir durant la retransmissió i avui a tots els mitjans. Ha passat amb el futbol, el bàsquet, el tennis, etc… mentre que han tingut més dificultats amb esports com l’hoquei sobre patins. El d’ahir a Polònia va ser un gran èxit d’una generació de jugadors catalans amb molt talent i que són les ànimes de la selecció i una referència per al bàsquet europeu i mundial. És un miratge pensar que la majoria d’aquest grup humà podria jugar amb Catalunya i ser tan competitius: fins i tot, en conquerir competicions de tant nivell. Encara sembla utòpic que es puguin trencar aquestes cadenes que ens condemnen a sentir una satisfacció amarga i haver de tragar l’espanyolisme més ranci i egoista.

Música / The Ride  # Milow

El “cas Millet” fereix Catalunya

Sembla impensable tot el que ha passat amb una institució com el Palau de la Música amb l’escàndol que ha causat Fèlix Millet. La carta que avui publica La Vanguardia posa en evidència la fragilitat del nostre sistema i el mal que li poden causar alguns dirigents que, arribats a aquest nivell tan alarmant, destapen la caixa del trons. És imperdonable el que ha arribat a fer Millet com a president de la Fundació Oferó-Palau de la Música amb el desviament d’almenys 3,3 milions d’euros per a usos personals. I queden les conseqüències i l’esquitxada que pot provocar a l’àmbit general les gestions de les fundacions. I més encara quan, en un moment econòmic tan delicat com l’actual, els nostres governants, que no haurien d’oblidar mai l’afortunats que s’haurien de sentir, no donen exemple: i no és qüestió de congelar-se el sou sinó de saber estar al nivell a la vida personal i professional.

Millet ha comès un gran error, que no pot quedar enterrat amb el perdó públic i el retorn dels diners. A més, tampoc m’ha agradat quan ha tirat amb bala al món de la música, generalitzant amb les contractacions amb diners en negre, que òbviament existeix i existirà. Però al mateix temps hi ha molta gent que, des de gairebé l’anonimat, empeny Catalunya perquè cada dia sigui millor i molts gestors públics que amb els mínims recursos intenten organitzar esdeveniments que prestigin la seva entitat. I Millet, tot i la seva experiència i reconeixement, ha demostrat el mal que alguns poden fer als pocs emblemes que fan lluir el nostre país. Mal llegat.

Música / Motorway # Anni B Sweet

Laporta molesta

Laporta molesta en aquest escenari actual de la política pel lideratge que pot representar si, una vegada deixi la presidència del Barça, fa el salt a la política. Se n’ha parlat durant força temps i els rumors l’han acostat als partits nacionalistes, però ara la possibilitat agafa més força degut a la seva sortida del club i l’afegit dels excel·lents resultats esportius. I ja ha fet els primers moviments públics, amb la participació en la Diada i les declaracions d’ahir apropant-se ideològicament a Reagrupament de Joan Carretero. A Laporta li va bé tot aquest soroll mediàtic perquè continua potenciant la seva figura a punt d’acabar els dos mandats i més enllà dels seus negocis privats. Potser encara té dubtes i fa com mesos enrere, que no s’acabava de decidir, si més no en els seus cercles més propers, a qui tenia desorientats. Però tot i aquest escenari especulatiu, que cada vegada el situaven amb més força com a candidat de CiU a l’Ajuntament de Barcelona, Laporta té crèdit i molt marge al seu favor. I els contrincants ho saben. I falta un any per a les eleccions catalanes i dos per a les municipals.

A més del nerviosisme i el descol·locament que ha suposat la tan necessària consulta d’Arenys de Munt en els partits polítics, l’efecte Laporta també els genera més incerteses. Se’l critica i se’l rebutja, en part perquè l’immobilisme de la política tampoc permet aquest tipus de lideratge, i també per “polititzar el Barça” però això no hauria de ser un handicap respecte la seva figura. Per què, què no està polititzat en la nostra societat? Què és el que no controlen els nostres governants? L’èxit d’Arenys és que ha sortit de la força del poble i Laporta, al pas que va, ho té tot al seu favor per enlairar-se. Qui no el voldria al seu partit? Agradi més o menys. D’entrada, mereix la mateixa oportunitat que en el seu dia van tenir molts altres i que continuen vint anys després.

Música / White Winter Hymnal # Fleet Foxes

Arenys de Munt, la força del poble

Consulta_Arenys de Munt

La consulta per la independència de Catalunya a Arenys ha demostrat la força del poble i ha posat en evidència el conservadurisme dels partits polítics més catalanistes, que no cal oblidar que viuen d’això, mentre que el PSC ha esquivat tan com ha pogut el referèndum per no perdre les quotes victorioses. M’ha agradat i no m’ha agradat tot plegat, que al final s’ha anat inflant mediàticament amb l’oportunisme de molts que volien tenir la seva quota de participació en l’èxit de la convocatòria. Ara ha estat massa fàcil quan s’han tingut massa anys per fer-ho però no s’ha avançat pels temors, els peatges, els interessos i el peix al cove. En tot cas, Convergència i Esquerra s’han trobat en el mateix estadi després de molt temps per una mateixa causa, ja que l’escenari no convidava a la confrontació.

Però el mèrit d’Arenys, hauria de quedar clar, és dels qui van pensar en despertar consciències i saccejar el panorama català tan encaixat dins d’uns paràmetres immòbils i, en els darrers anys, absorvit per la crisi i assimilant la cohesió social. A més de l’oportunisme més carronyer de l’ultradreta espanyola, per sort sense incidents, la jornada ha marcat un precedent històric que convida a l’optimisme. I poc més. Fins i tot al marge del resultat final. I és injust que els catalanistes haguem de somiar amb tan poc i que per molt que ara hi hagi prop d’un centenar de municipis disposats a copiar la iniciativa, l’empenta del poble es trobarà amb una Catalunya dividida i apoltronada. Aquest és el marc de present i futur.

Música / Freedom # George Michael

La Diada d’Arenys i Noa

[youtube]V9Wvwl9NQ5g[/youtube]

Una vegada més, tant soroll per no res. La del 2009 no hauria de ser la Diada de la polèmica d’Arenys de Munt i Noa, però ho serà. Els catalans som especialistes en autoflagel·lar-nos i transmetre de cara a l’exterior una imatge que no és. Però és la que transpua i, en el fons, ven mediàticament que ja interessa als qui ens descriuen des de Madrid i als espanyolistes que tenim a casa nostra. I és que tant soroll acaba revifant els extrems i serveix perquè surtin els radicalismes d’un bàndol i un altre i puguin tenir el protagonisme que desitgen. Potser ja tocava sacsejar les consciències a un any vista des les nostres eleccions, després de l’establishment que vol la presidència de Montilla. És com l’evidència de què hi ha tres o quatre catalunyes dins d’una mateixa Catalunya. La dels qui voldrien la independència demà mateix, la dels qui vol preservar aquest model d’aparença calma i la dels qui desitgen que Catalunya sigui Espanya. I ja no parlem dels nouvinguts i cada vegada més menys nouvinguts i els seus sentiments. Tot en massa, dibuixen una Catalunya que avança sense un rumb clar, sense un projecte que el col·lectiu tingui assumit i el lema sigui el de la cohesió social i la convivència. Però és clar, no ens enganyem, aquest el tenen a Porto, Amsterdam, Londres, Roma i Copenhaguen…

I què ens pot diferenciar ideològicament als catalans? Doncs actes com els d’ahir al vespre al Parlament, amb la commemoració dels 150 anys del naixement de Francesc Macià, amb els expresidents Pujol i Maragall, i els presidents Montilla i Benach. La llàstima és que potser això no ven i no crea confrontacions, just quan tenim la sort d’unir-nos i trobar un motiu polític de celebració, que ja està demostrat que tant ens costa. I aquesta, la més identitària i “normal”, aquella tan normal que podríem dir que no existeix, és la que més m’agrada. Egoïstament, la meva Catalunya. Sense estridències ni estridents oportunistes que cauen en un cul de sac pel seu propi pes. El nostre somni “normal” dels qui no tenim veu extremista sempre hauria de continuar en l’imaginari col·lectiu.

Música / La gent normal # Manel

Les caixes s’uneixen i s’aprimaran

Caixa Girona ha anunciat la fusió amb Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu i es consolida la unió de les caixes catalanes de l’àmbit més territorial. Quan va iniciar el procés de fusions ja es donava per fet l’acord entre les tres caixes de les diputacions amb Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Girona. Lògic. Però al final s’ha canviat d’estratègia perquè, també amb lògica, l’entitat gironina volia tenir més presència que no en la primera alternativa i al mateix temps mantenir la identitat. O sigui, veu i vot d’igual a igual en el consell d’administració resultant de la tercera caixa catalana i la vuitena espanyola, amb uns actius d’uns 35.000 milions d’euros.

Amb l’acord, les caixes catalanes s’uneixen i s’aprimaran en nombre d’oficines i personal. En el fons, es va redefinint un procés, tal com volia el govern de Rodríguez Zapatero, de menys caixes en el panorama espanyol i la visió de començar a comparar-se més al model dels grans països europeus, on el predomini és gairebé únicament dels bancs. I l’evidència també, que la crisi econòmica ha servit per redefinir un nou model financer en el qual, d’entrada, comença amb incertesa -especialment amb el desconcert dels treballadors- però que si es fan bé les coses tindrà un futur esperançador. De fet, com en qualsevol altre sector és temps de canvis, ja que aquests nou paradigma financer posa en evidència els errors de l’època de bonança i obliga a plantejar nous objectius. L’estratègia de la Unió de Caixes Catalanes tot just comença i es valorarà amb el temps, més enllà de les anunciades prejubilacions obligades i el tancament d’oficines.

Música / Big Girls Don’t Cry # Fergie