Brussel·les o Madrid

Dissabte es va celebrar una manifestació a Brussel·les per reivindicar el catalanisme al “cor” d’Europa. Un acte atrevit i organitzat per la que en diuen la societat civil, que no és tan fàcil que s’agrupi més enllà del paraigües de la tan criticada política. Però l’atreviment va funcionar. Estic segur que entre els més de 3.000 catalans -esperem que algú ens certifiqui oficialment els que hi havia- una bona part eren gironins. Una manifestació ideada en poc temps per Deu Mil però que va complir amb el seu propòsit, fins i tot, en temps de crisi.

Ara resulta que tres dies després de la manifestació identitària com a país, la cúpula empresarial gironina escull Madrid per fer un acte solemne per evidenciar el “a rendir pleitesia” a la consagrada monarquia espanyola. O sigui, que d’aquests protagonistes que ahir eren a La Zarzuela com a  emblemes de la demarcació, per presentar la Fundació Príncep de Girona,  estic segur que no n’hi havia cap a Brussel·les. Però sí es van trobar per evocar la necessitat de continuar demostrant que Girona no és “territori comanche” i que cal continuar reverenciant la reialesa, com en els darrers anys. I com tants i tants anys hem fet els catalans i així ens ha anat. Però la posada en escena d’ahir era “cuita” des de feia força temps, en silenci, i sense voler que es trenqués l’encant mediàtic.

I en aquesta dicotomia ens trobem les generacions intermitges: entre la il·lusió dels joves a Brussel·les de tenir un estat propi i l’esperança dels poderosos de ser ben vistos a Madrid. Uns defensant una Catalunya lliure amb banderes al vent i els altres venent una Catalunya servil amb l’Espanya de sempre. I en aquesta cruïlla es troba Catalunya, una vegada més identitàriament dividida i sense un projecte transversal, integrador i que no sucumbeixi als encants del poder monàrquic, econòmic i les espècies en forma de caceres. Tristament és el que les elits volen i la majoria ho dissimulen.  

Música / The Harder They Come # Willie Nelson & Ryan Adams