Arxiu de la categoria: Catalunya

603 inscripcions als Premis Blocs Catalunya

És una il·lusió per a tots els qui formem part de l’Associació STIC.CAT que podem mantenir els reptes de tornar a convocar una segona edició dels Premis Blocs Catalunya, que aquest any se celebraran a Vic el 2 d’octubre. No és un bon moment econòmic, però hem continuat amb l’esperança de veure que les inscripcions als premis es podien igualar a les de la primera edició; per tant, es confirma la bona salut de l’univers blocaire català, tot i el fenomen de les xarxes socials i els microblocs. Ara, amb les 603 inscripcions, s’ha tancat el primer pas abans de les votacions, que comencen demà i acabaran el 10 de setembre.

Mentre la societat avança en la direcció de consolidació de les TIC, els integrants d’STIC.CAT ens continuarem creient el país, confiant en el poder del català a la xarxa i motivant per combatre la fractura digital. Ahir mateix, li vam fer saber a Jordi Bosch els nostres reptes, abans ho vam realitzar amb Carlés Mundó, Jaume Roures i esperem tornar-ho a fer amb el conseller de Cultura, Joan Manel Tresserras, el president del Parlament, Ernest Benach, i el president de la Generalitat, José Montilla.

Però sens falta gràcies a tots els qui us hi heu inscrit, votareu a partir de demà, ens doneu suport i voleu formar part d’STIC.CAT.

Música / L’Empordà # Novo

PD: Trobareu més informació al web dels Premis Blocs Catalunya, i a la nota de premsa de STIC.CAT (PDF).

Sant Jordi sempre hi és

Catalunya té un patró excepcional, únic, perquè ens concedeix l’oportunitat de fer-nos sentir orgullosos. Els catalans no tenim massa motius per irradiar la nostra identitat més enllà de les nostres fronteres però la diada de Sant Jordi ho ha aconseguit a través del lligam de les persones i el sentiment que es pot generar en el regal d’un llibre o una rosa. Amb la barreja de pensaments, el tacte passant pàgines i els olors de roses humides. I l’oportunitat de trobar-se. Ahir en va ser la prova, a banda de què es va vendre més o qui va ser l’autor o autora més comercial.

No és un bon moment econòmic pel canvi estructural que s’està generant, ni el paper passa per un bon moment en aquesta nova societat digital, però feia un dia esplèndid per no deixar escapar aquest Sant Jordi 2009. Ara, quan se’n faci balanç, potser el mal moment haurà passat factura en les vendes, però tot i això la societat civil va respondre. És una Diada que ens connecta i denota el nostre caràcter mediterrani. En conjunt, va transpuar un any més un sentiment de què el nostre gran mirall com a territori és a prova de, fins i tot, els mals cicles i que la il·lusió passa a través de les noves generacions.

Música / Set Portes # Lluís Llach & Pedro Guerra

L’exemple de Guardans

La polèmica d’Ignasi Guardans a Convergència mostrava tots els indicis de què no acabaria bé, tal com finalment així ha estat. CDC va resoldre molt malment el canvi de candidat per a les europees del 7 de juny i les especulacions fins a última hora van provocar la rabieta final del cap de llista de les dues últimes legislatures (amb web propi). El nom a l’ombra que circulava era el d’Alfons López Tena, una vegada va sortir del CGPJ, i Guardans n’era conscient, però tot i el seu malestar intern no badava boca perquè encara confiava en repetir un mandat més. Però Mas va voler arriscar i va apostar per Ramon Tremosa. Guardans, polític de caràcter i home que sempre s’ha sentit poc valorat a CDC, ha acabat per fer el salt polític i jugar fort: acceptar una proposta del govern de Zapatero per dirigit l’Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals (ICAA), en substitució de Fernando Lara. Més llenya al foc i, a més, fent costat a una polèmica nova ministra.

Ara el seu fitxatge es pot analitzar com un encert de Zapatero per desestabilitzar CDC, però CDC també en pot treure rendiment per evidenciar públicament quina és la personalitat política de Guardans i tancar el capítol del seu final de trajecte a Brussel·les i gairebé al propi partit. Però, en el fons, a banda dels interessos en joc, no deixa de ser una evidència més de com s’ha professionalitzat la política en les dues últimes dècades i de com es poden vendre les idees, els valors, les conviccions i els compromisos a canvi de qualsevol càrrec ben remunerat. Guardans s’ha equivocat una vegada més, però és un “monstre” més dels que crea el propi sistema.

Música / How Many Times # Ayo

Un Parlament sense pilars

El Parlament 2.0 ja és una realitat i m’agrada molt com ho ha resumit el sempre eficient Xavier Peytibi al seu bloc. Com m’agrada aquest discurs del president de la cambra, Ernest Benach, per sintetitzar aquesta obertura del Parlament al món d’Internet: com si caiguessin els pilars de l’edifici del Parc de la Ciutadella. Perquè la ciberpolítica és una realitat evident i ell n’és un exemple a través de formats com els blocs, el microblocs (Twitter, que cada vegada té més presència), les xarxes socials (Facebook) o el mateixos canals de vídeo (You Tube). Per això, en saber-se la notícia, les reaccions a Twitter van ser lloables i les resumiria amb la frase de Marc Teixidor.

Ara ja no hi ha excuses perquè un diputat o diputada pugui interactuar amb la societat i pugui crear aquest camí d’anada i tornada amb els ciutadans, les entitats o les associacions. De fet, ja està passant, i amb un esperit lliure que potser recordarem sempre més. És una aposta necessària més de la política catalana per liderar aquest canvi en la societat del coneixement i apostar per les TIC a escala local i global, que obre moltes més oportunitats. I és una obertura amb esperit positiu i un canvi que no ho serà fins que la nostra política i els polítics no s’ho acabin de creure. I tot i que hi ha reticències i entrebancades inevitables per la competència política, la societat progressa i el Parlament està obligat a promoure canvis com aquest. Perquè en el fons president Benach, “ladran, luego cabalgamos“.

Música / Reus # Whiskin’s

PD: Agraeixo la recepció del president Benach a la nostra associació STIC.CAT. Quedaria sorprès de les reaccions satisfactòries per acompanyar-nos: de punta a punta de Catalunya.

PD2: Llibre rebut: En la campaña de Obama (Ed. Niberta), de Jordi Pérez Colomé.

Brussel·les o Madrid

Dissabte es va celebrar una manifestació a Brussel·les per reivindicar el catalanisme al “cor” d’Europa. Un acte atrevit i organitzat per la que en diuen la societat civil, que no és tan fàcil que s’agrupi més enllà del paraigües de la tan criticada política. Però l’atreviment va funcionar. Estic segur que entre els més de 3.000 catalans -esperem que algú ens certifiqui oficialment els que hi havia- una bona part eren gironins. Una manifestació ideada en poc temps per Deu Mil però que va complir amb el seu propòsit, fins i tot, en temps de crisi.

Ara resulta que tres dies després de la manifestació identitària com a país, la cúpula empresarial gironina escull Madrid per fer un acte solemne per evidenciar el “a rendir pleitesia” a la consagrada monarquia espanyola. O sigui, que d’aquests protagonistes que ahir eren a La Zarzuela com a  emblemes de la demarcació, per presentar la Fundació Príncep de Girona,  estic segur que no n’hi havia cap a Brussel·les. Però sí es van trobar per evocar la necessitat de continuar demostrant que Girona no és “territori comanche” i que cal continuar reverenciant la reialesa, com en els darrers anys. I com tants i tants anys hem fet els catalans i així ens ha anat. Però la posada en escena d’ahir era “cuita” des de feia força temps, en silenci, i sense voler que es trenqués l’encant mediàtic.

I en aquesta dicotomia ens trobem les generacions intermitges: entre la il·lusió dels joves a Brussel·les de tenir un estat propi i l’esperança dels poderosos de ser ben vistos a Madrid. Uns defensant una Catalunya lliure amb banderes al vent i els altres venent una Catalunya servil amb l’Espanya de sempre. I en aquesta cruïlla es troba Catalunya, una vegada més identitàriament dividida i sense un projecte transversal, integrador i que no sucumbeixi als encants del poder monàrquic, econòmic i les espècies en forma de caceres. Tristament és el que les elits volen i la majoria ho dissimulen.  

Música / The Harder They Come # Willie Nelson & Ryan Adams

 

Una acció a Brussel·les i paraules després d’un any

Els humans tendim a la comoditat i encara més en aquesta època que la tecnologia ens ha facilitat molt més les coses. Hi ha un munt d’exemples. I al mateix també ens hem instal·lat en aquesta mena de confort que al conjunt de la societat ja ens va bé. Per això, cada vegada estem menys acostumats als grans canvis i a protestar o reivindicar-nos. I si a més, hi afegim la crisi financera ja tenim l’excusa perfecte per no haver anat dissabte a Brussel·les. Començant per mi mateix.

Amb tants balls de xifres, encara desconec quants catalans hi havia a Brussel·les però veient les imatges i la satisfacció dels qui van tenir l’oportunitat de ser-hi ja té mèrit el que han aconseguit. Potser aquesta iniciativa ha comès molts errors, ha tingut problemes de logística i potser la societat civil no està tan preparada organitzativament com sembla, però l’acció ha valgut la pena. Si més no, tenim una unió identitària, una reivindicació de Catalunya, una proclama nacionalista que va més enllà dels clubs esportius. I rebrà crítiques perquè per a alguns només poden quedar bé les protestes de la dreta a Madrid els dissabtes a la tarda, davant de la Plaza de Colón.

En definitiva, un fet que gairebé coincideix en el temps amb el primer any del segon mandat de Zapatero. Aquí, de moment i per desgràcia, només tenim paraules: fins i tot les mateixes proclames al vent que a Brussel·les. Des del 9 de març de 2008, no tenim res del qual els catalans, amb el nostre gran suport al PSOE, ens en podem sentir satisfets. En hem de conformar amb els ministeris de Chacón i Corbacho? I posats a comparar, aquí sí que hi ha un rol enorme entre els “il·luminats” que un bon dia es va proposar du 10.000 catalans a Brussel·les, amb la gran maquinària de poder i diners que suposa tenir un poder instal·lat a La Moncloa.

Música / Buscant l’espantaocells # Bikimel