Fèlix Millet deixarà en evidència la justícia

Per fi, avui compareix Fèlix Millet per l’escàndol del Palau de la Música. És poc més d’un mes després que esclatés l’escàndol financer, gairebé tres mesos després de que els Mossos registressin la seu, i més d’un any després de que la fiscalia comencés a investigar les presumptes irregularitats en la gestió de l’entitat. És la primera vegada que aquest prohom de la societat civil catalana és requerit per la llei (i la seva mà dreta, Jordi Montull, també).  Un cas més, trist i lamentable, que probablement acabarà com els altres escàndols econòmics que han saccejat l’opinió pública: l’aplicació d’unes lleis moltes lentes que no acaben de fer justícia. I a més, com més s’estiri del fil en l’extens sumari, més indignant serà tot el que ha passat en aquests anys i fins a quin punt s’han complert les supervisions dels comptes. Tal com ha actuat Millet en el Palau, mai hauria de tenir paral·lelismes comparables i l’amenaça alarmant de segons quins entorns sobre el fet de “tirar de la manta”.

Música / La vie à deux # Zaza Fournier

Patrimonis de ministres en fallida aparent

Està molt bé que els ministres del govern espanyol facin públics els seus patrimonis però molt de creure que Chaves declari tenir 68.964 euros quan en cobra  86.454 a l’any, amb un sou de 7.205 euros al mes. Amb tota la trajectòria de Chaves a la Junta d’Andalusia i ara com a ministre, la de Chaves és la dada més sorprenent de les que s’han publicat al BOE. En la seva última declaració oficial que va realitzar per la Junta va assegurar tenir un resultat bancari de 21.638 euros, un habitatge a Sevilla amb un valor cadastral de 40.181,14 euros; una plaça d’aparcament amb un valor cadastral de 6.321,28 euros; i un cotxe amb un valor superior als 6.000 euros. No és estrany que el patrimini del polític sevillà s’hagi posat en dubte en altres ocasions i ja va ser motiu de polèmica en el programa de Tengo una pregunta para usted, de TVE, ara fa dos any. Si la transparència econòmica dels governants es fa pública, almenys s’hauria d’estudiar com fer-la comprensible, encara que continuï sense ser real. Més raons encara per dubtar-ne de la seva credibilitat per excés de cinisme.

Música / Sálvese quien pueda # Vetusta Morla

PD: M’agrada el clam polític per anul·lar el judici de Companys i la claredat amb què s’ha expressat Montilla.

Rajoy ja té un cap de tur: Ric Costa

Ricardo_costa

Com era d’esperar, la direcció del PP de Madrid havia de guanyar el pols amb València. Al final, Rajoy ha imposat a Camps la destitució de Ricardo Costa, Ric com se’l coneix. Calia un cap de turc a tot l’afer del cas del cas Gürtel per intentar passar pàgina. El president valencià és qui n’ha acabat pagant les conseqüències perquè calia mostrar públicament que des de Génova és on pilota tot l’aparell del partit. Però si Costa parla, acabarà de morir políticament matant i encara pot enriquir molt més el sumari del cas. Els 17.000 folis públics de més de 50.000 encara poden ser pocs si Ric Costa acaba rebel·lant més informacions. Sens dubte que del cas Gürtel sabia o escoltava: va amb el càrrec. Però com tants altres.

Complert l’objectiu, ara el PP intentarà refer les esquitxatges de sang escampades arreu del PP i tallar a temps els circuits de connexions, ja que aquest lamentable cas no és res més que l’evidència de les irregularitats del finançament de partits i com funcionen segons quins mecanismes quan s’activa el pla B (diner negre) perquè tot funcioni com si fos el pla A (dins la llei).

Música / Something Between Us # Belasco

El ritual de l’escridassada contra Zapatero

[youtube]TO2mBEkf_n8[/youtube]

La “seva” festa nacional ja té un clàssic incorporat des que Rodríguez Zapatero governa l’Estat espanyol., ja que l’escridassada reivindicativa del 12 d’octubre ha anat en augment cada any durant la desfilada militar. És un concepte discutit i discutible aprofitar el moment per criticar la política de Zapatero, però també és just que els ciutadans es puguin expressar amb llibertat. No crec que xiulant Zapatero se sigui més o menys espanyolista, però en tot cas aquesta festa no és “normal” i no engloba el sentiment d’espanyolitat de tots els ciutadans de l’Estat. Ni tampoc el sentiment d’hispanitat. A més, l’homenatge a les forces militars, amb els temps actuals, tampoc hi ajuda. Sobren motius per pensar que la bandera espanyola no és “normal”, com tampoc ho és la senyera. El govern espanyol es pot defensar dient que les crítiques no s’efectuen en el lloc i el moment adequat, però posats a voler escenificar identitats no poden pretendre que siguem el que vulguin, ja que amb els sentiments no hi poden fer res. Per això tenen el dret a xiluar i tenim el dret a desvirtuar el sentit de la festa, per molt que, fins i tot, la ministra de Defensa sigui Carme Chacón.

Música / Disappearing World # David Gray

PD: Veure’m si avui la dimissió de Ricardo Costa al PP valencià té més “poder” mediàtic que la visita de Zapatero amb Obama, a la Casa Blanca.

Obama, la pau i les intencions de futur

[youtube]p7bHkH779qg&feature[/youtube]

Ho va admetre Obama amb modèstia en l’inici del seu discurs: “No penso que sigui mereixedor d’estar entre el grup de guanyadors del Premi Nobel“. Ha estat una gran sorpresa que l’acadèmia sueca li hagi concedit aquesta distinció, un guardó que convida a les bones intencions de futur, tot i que els crítics amb aquesta designació es pregunten on està la pau assolida per Obama.  Amb el reconeixement al recordem primer president de color de la història dels Estats Units, hi ha més esperances i estratègies que realitats, ja que Obama fa només nou mesos que és a la Casa Blanca. Però encarna les ganes de canvi, sobretot després de l’era Bush.

Aquest premi de la pau de la fundació sueca és una crida a l’acció mundial davant dels reptes de futur i en ressalta el líder de la gran potència. Perquè de reptes en sobren: la fi de les guerres, el desarmament nuclear, la igualtat, la pobresa, l’explotació infantil… Davant la frustració dels crítics amb aquest Nobel, hi ha l’esperança d’un impuls a les idees, un suport moral a una ideologia i uns models que rebutgen el presidencialsime dictatorial i estils primitius com els de Berlusconi. El món necessita continuar canviant i transformar-se amb les idees que volen compartir els reptes del segle XXI. Ara, cal tenir la convicció per transformar les idees: aquest és el gran repte d’Obama.

Música / American Land # Bruce Springsteen

De la separació al divorci

La rivalitat entre Puigcercós i Carod a Esquerra sembla inacabable. Però mentre Puigcercós va guanyant la partida, Carod intenta resistir i evidenciar que encara és el referent ideòlogic. Però la militància, tot i voler esquivar el tema, ja sap que el muscle ha guanyat a la ment. I l’enfrontament intern es va allargant mentre les peces importants del taulell de la partida que s’està jugant han d’anar prenent partit, sense una tercera via visible: o blanques o negres. Puigcercós és qui té el poder de les bases però Carod encara té el suport d’alguns pesos pesants dels quals Esquerra no en pot prescindir.

I mentre tot això passa, els adversaris polítics intenten magnificar-ho per treure’n profit, quan potser al seu partit està passant el mateix, i Esquerra intenta dissimular la guerra freda interna per no denotar debilitats. Però vist de la distància, és l’evidència de la divisió de lideratges que pateix el catalanisme en aquest canvi de segle. Models i referents que es van dividint en el temps després de les dues dècades de Jordi Pujol, que just ahir presentava el seu nou llibre memoritzat pel bon escrivent Manuel Cuyàs.

Música / Dancing With The Enemy # Jeremy Warmsley

La mutació evident del “cas Gürtel”

El “cas Gürtel” es va embolicant a mida que es va estirant el fil, just quan ja s’han fet públics els documents del sumari, que consta de 17.000 folis. És l’evidència que de ser un escàndol polític ha passat a ser un cas lamentable de corrupció, amb la connexió entre València i Madrid, arribant a Galícia. I amb aquest finançament col·lateral, ningú de la direcció del PP en vol sortir esquitxat, a excepció dels més febles i que són els que, de moment, se n’han fet responsables. El cap de turc és Fernando Correa, titllat de líder de la trama, però les cúpules del PP de València i Madrid queden afectades perquè un cas així és gairebé impensable que n’estessin el marge.

Però quan passen aquests casos tan lamentables, que realment funcionen a la perfecció, les connexions s’intenten tallar a temps, tot i que ara ja saltat el nom d’Agag, casat amb la filla d’Aznar i convertit en empresari milionari. Tot això passa ara amb el PP i passa amb el “cas Gürtel” a la catalana, com és el “cas Palau de la Música”.  Però la llista de casos política sembla inacabable en les últimes dècades i afecta a tots els partits que han governat Catalunya o l’Estat espanyol. Tothom s’intenta defensar atacant als altres o bé, mirant cap a un altre costat. És la tàctica fàcil i que ha donat resultat històricament per salvar-se gràcies als amics poderosos que no volen sortir-ne esquitxats. Jocs bruts de poder, subterfugi de la llei i diner negre com a tràfic d’influències.

I tot això en temps de crisi: quan els ciutadans ja n’estan cansats de tantes trames i desprecien aquests personatges. D’acord que potser en política val tot menys fer el ridícul, però l’escenari que queda és entristidor: Chicago als anys 40 traslladat a la democràcia del segle XXI.

Música / Fairytale of New York # The Pogues & Kirsty McColl

Carretero entra en escena

Tal com era d’esperar, Joan Carretero ja ha fet el pas per convertir-se en candidat a la presidència de la Generalitat, quan l’any vinent es convoquin les eleccions. L’assemblea nacional de Reagrupament va ser un acte d’aclamació entorn el líder del partit (831 vots a favor, 3 en contra i 10 abstencions) i va triar la nova executiva formada per 18 membres. A partir d’ara, s’obre un nou escenari en la política catalana i neix un nou competidor per a Esquerra, Convergència i el PSC. D’entrada, Carretero abandera l’independentisme en essència perquè ha jugat fort aquest posicionament, després de com va sortir d’ERC, per com va criticar el pacte de govern amb els socialistes i el trencament tan mediàtic amb Puigcercós. Carretero ha volgut generar noves il·lusions, deslligar-se del seu passat polític i, tot i els acostaments amb Convergència, al final ha jugat fort amb una formació a mida, que ja té 2.300 associats.

D’entrada, el foc nou li donarà ales i li permetrà obrir un forat gràcies als suports que van sumant, amb descontents d’unes i altres formacions que tenen ganes de jugar més fort amb l’aposta de la independència. De moment, però, tot són esperances i proclames, dos ingredients en els quals descansa la política catalana. De realitats ja s’ha demostrat que continuen sent utopies i que la societat encara està massa atemorida per afrontar aquest atreviment i es paguen massa peatges per pensar com a nació. Però Carretero i el seu Reagrupament, amb el rol de transversal i regenerador democràtic. és cert que es presenten en un bon moment i que el seu èxit es basarà, principalment, en saber aprofitar el desgast que pateix Convergència per la coalició amb Unió i el record dels pactes amb el PP i el que també afronta ERC, per formar dos governs amb els socialistes.

Música / Fugitive # David Gray

Si Obama va a Dinamarca…

Ahir es va confirmar que Barack Obama serà finalment divendres a Dinamarca, quan es decidirà quina ciutat celebrarà els Jocs Olímpics del 2016. I Chicago ha entrat en escena quan tocava, alhora de la veritat. Tot i que Madrid n’és una de les candidates i ha apostat fort. De fet, són experts en presumir de villa y corte i mostrar aquella superioritat basada en la grandesa d’una història passada. Però ara són nous temps i ja s’ha vist com mentalitats esportives com el “chorreo” de Boluda no els funcionen gaire bé. I per guanyar aquesta terna final de ciutats que volen succeir Londres, hi ha Rio de Janeiro com a ciutat molt més ben situada. I ja no parlem de Tòquio. Però si Obama va a Copenhaguen, la sensació de victòria de Madrid i Gallardón tindrà el mateix final que la de Londres 2012. Madrid ha apostat fort i ho va demostrar diumenge a La Cibeles, davant la nova seu de l’Ajuntament i ho evidenciarà divendres, però sinó surt escollida tornarà a ser un altre fracàs. I possiblement, quan els Jocs torni a Europa el 2020, la ciutat que ja s’està preparant és la de París. De moment però, a banda de les fluixes relacions internacionals dels representants de la capital espanyola, queda tota la maquinària que s’ha anat endagant per a l’ocasió. Aquesta sí que és una fortuna per a la ciutat, els madrilenys i per alguns, uns quants, una sort per a les seves butxaques.

Música / Dancing Queen # The Sunday Drivers

Les filles de Zapatero

Zapatero ha quedat descol·locat amb la publicació de les fotos de les seves filles amb el matrimoni Obama. Ho van aprofitar els mitjans que són afins al PP, com El Mundo i l’ABC per publicar-la, fins i tot, a les seves portades. Zapatero té dret a lamentar aquesta publicació i queixar-se de la filtració però ja té prou experiència com a mandatari per haver controlat fins on podia haver arribat aquesta foto, que ràpidament va ser divulgada per la Casa Blanca i alguns mitjans dels Estats Units. A l’Estat espanyol, l’agència EFE va estar a punt de publicar-la però La Moncloa ho va evitar. Ara, tot i desdibuixar la cara de les filles, s’ha creat un gran debat sobre la publicació de les imatges i el dret a la intimitat de les filles del president.

Més enllà de com  anaven vestides per a l’ocasió, s’ha generat un ampli dilema que contrasta amb les fortunes que mou la premsa partidista i la del cor i que, a causa del seu sensacionalisme, arriba a límits que abusen dels codis ètics. I, en el fons, Zapatero vol anar contracorrent en un país que viu del que genera i que, en els darrers dos anys, passa per un sotrac perquè no es compleix aquella premisa tan elemental de pa i circ. El pa (o sigui la crisi) cada vegada és més car i el circ, a l’Estat espanyol, està garantit amb personatges que es fan d’or explicant les seves misèries inventades o no. Amb la mateixa monarquia, que n’és el pal de paller.

Mentre això passava a Pittsburgh, el mateix dia La Vanguardia publicava a la portada la foto dels tres fills de Pep Guardiola celebrant el dia de la Mercè des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Res de ressò mediàtic per un instant que tampoc era necessari immortalitzar i menys en una primera plana.  La intimitat dels fills també queda igual de vulnerada. Què tenia a veure l’acte amb Guardiola i el Barça? Exemplifica també un altre contrast: el qui es pot sentir guanyador en un moment històric del Barça i del qui se sent contra les cordes perquè cada vegada cavalca més en solitari.

Música / Letting The Cables Sleep   # Bush