Totes les capitals són iguals. S’hi va amb un vol de Ryanair des de Girona, s’hi visiten museus, i hi ha molts cambrers malcarats. I tret d’això, les valoracions que es puguin fer sobre els mèrits o inconvenients d’una o altra capital són sempre subjectius. Per exemple, els gironins (i els catalans del Principat en general), tenen mania a Madrid i per ells, sempre queda molt més bé fer un viatget a París. En tornen sempre encantats: «París … és molt romàntic, i a més, això sí que és una ciutat com deu mana, una capital de veritat…». Precisament per tot això, perquè n’era un xic fart de sentir sempre els mateixos tòpics sobre París, a mi me feia una especial il.lusió anar a fer a un viatget a Madrid. I no n’he pas tornat decebut: cultura, museus, monuments, cambrers desagradables, vols amb Ryanair des de Girona… Com a pertot… Però amb una satisfacció més quan es torna (almenys per un nord-català), que és la cara d’incredulitat dels catalans (del sud): «A Madrid? Però perquè fer»? Una mala fe o com a mínim una contradicció flagrant. Tots tenim tendència a caure en aquest parany, però ni París ni Madrid són tan nefastes. Només l’us que se’n fa pot ser-ho. Però és veritat que gran part de la mitificació de l’Espanya moderna s’ha construït a partir de guerres i victòries sobre Napoleó i els francesos, i això es pot comprovar en diversos monuments de Madrid.
I -objectivament- per un nord-català, això té un encant especial.
Publicat a General | Etiquetes Madrid, Paris | Comentaris tancats a Totes són iguals
Que els catalans de cada costat de l’Albera avui s’anomenin tant fàcilment «francesos» i «espanyols» els uns als altres, és el resultat de molts anys i moltes causes. Però segurament el que va passar fa setanta anys en aquesta frontera va ser decisiu en aquest sentit: al febrer del 1939 es va imposar a la força la idea que la frontera separava dos mons. I pels que van viure aquella tragèdia costarà molt oblidar-ho. Malgrat tot, aquestes primeres setmanes de febrer hem entrat en la temporada alta d’actes de commemoració de la Retirada a cada costat de l’Albera. El nombre d’actes organitzats i la publicitat que se n’ha fet enguany contrasten amb la discreció que habitualment envoltava aquestes dates a Catalunya Nord. Potser perquè ja ha passat prou temps i que ja és més fàcil de parlar del que va passar. Segurament la data rodona de 70 anys dels fets hi deu haver ajudat, i desgraciadament també deu facilitar les coses que cada vegada quedin menys supervivents i testimonis directes dels fets. Hi ha el perill però, que sense el testimoni directe dels que van patir aquella situació, tot quedi molt aigualit. Millor una commemoració, encara que sigui aigualida, que no pas una confrontació. Però amb tantes commemoracions oficials, tant de consens i tantes declaracions «políticament correctes», podríem acabar pensant que el que va passar al febrer del 39 només va ser un gran acte de germanor.