Al peu del Canigó

Aquesta setmana els promotors dels «Dijous de Perpinyà» han donat una
roda de premsa a Girona per presentar la seva programació. Un signe de
normalitat que no caldria ressaltar, si no fos perquè fins fa poc
aquest tipus de coses no passaven. Pel públic potencial de les
comarques gironines, anar a veure un espectacle a Perpinyà pot ser més
fàcil i pràctic que no pas anar-hi a Barcelona. Segur que el trajecte
serà menys feixuc. Alguns ja ho saben i ho fan i per molts altres
només és qüestió d’acostumar-s’hi. I per que això es vagi fent, també
cal que els responsables culturals nord-catalans s’acostumin a
promoure la seva programació al sud de l’Albera.
Això està passant amb els «dijous de Perpinyà» i ens n’hem d’alegrar.
Si vindran o no els espectadors ja no és qüestió de frontera, sinó
d’adequació i de qualitat de l’oferta en relació amb aquest públic
potencial; en aquest sentit com que la programació dels «dijous» és
una sàvia combinació de propostes originàries del Principat de
Catalunya i de les comarques del nord (i d’arreu del món), no hi ha
motius perquè la resposta no sigui positiva (i més encara tenint en
compte que tota la programació dels «dijous» a la capital rossellonesa
és gratuïta).
Evidentment ha de passar la mateixa cosa en l’altre sentit, -ja passa-
i és normal que l’oferta del sud atregui un públic nord-català.
Dues àrees complementaries, amb ofertes complementaries que poden
beneficiar tothom, organitzadors i públic.

Georges Brassens, que era una persona força assenyada, ja deia que el 14 de juliol una de les millors opcions és quedar-se tranquil·lament al llit, «dans mon lit douillet». Traslladant-me de Perpinyà a Girona per motius professionals, ja no tinc la possibilitat de quedar-me al llit el 14 de juliol perquè ja no me surt al calendari com un dia festiu. Hom s’hi acostuma fàcilment. És un dia de treball com qualsevol altre, no es veuen banderetes tricolors pels carrers, no hi ha focs d’artifici, ni petards ni desfilades militars. Si no fos pel nombre anormalment elevat de visitants que parlen francès pels carrers de Girona, ni me’n recordaria, del 14 de juliol. Es veu que molta gent del nord de l’Albera aprofita la festa nacional francesa per anar a fer turisme al sud.
Me podrien contestar que, si faig festa pel 14 de juliol, només canvio una festa per una altra, i que al sud, seguint la lògica de Brassens, m’hauria de quedar al llit l’11 de setembre. Hem d’admetre, però, que no és ben bé igual: ara per ara encara no tenim desfilades de l’exèrcit català (ni tampoc tinc clar que sigui necessari tenir-ne mai). I a més, commemorar l’11 de Setembre és un acte voluntari, que no ens ve imposat per tota la maquinària d’un estat, com passa amb el 14 de Juliol. Segurament per això, quan toca el meu dia de festa nacional, l’11 de setembre, en lloc de quedar-me al meu lit douillet m’aixeco a les quatre del matí per caminar i poder ser a dalt del Canigó amb un grup d’amics per veure com s’aixeca el sol. És la nostra manera de celebrar la diada de Catalunya.
Si me diguessin que haig de caminar 5 minuts per commemorar el 14 de Juliol segurament ho consideraria inacceptable i indignant; en canvi, estic disposat a caminar hores a punta de dia per commemorar la festa nacional catalana. Això és l’única cosa que me fa enveja de les festes nacionals dels nostres veïns, que aquell dia poden fer festa de veritat, no han d’anar a reivindicar res. Quan tinguem un país normal serà un plaer quedar-me en el meu lit douillet cada 11 de setembre.

El diari El Punt publicava recentment una notícia titulada «Català per a bebès a Perpinyà». La notícia feia referència a la campanya que acaba d’engegar la Casa de la Generalitat de Perpinyà, que durant tres anys repartirà a les maternitats del Rosselló material didàctic per sensibilitzar els nous pares sobre la llengua catalana. Com que la notícia –que també es va publicar al setmanari de Catalunya Nord– es podia llegir a través d’internet en la versió digital d’El Punt, vaig tenir un excés de curiositat malsana: tots els diaris digitals proposen un servei de traducció dels articles que llegim a internet, i vaig voler posar-me en la pell d’un estranger que no sap llegir català i que utilitza aquests serveis de traducció. Aquest és el resultat: el títol «Català per a bebès a Perpinyà», en anglès surt com «Spanish for babies in Perpignan»; en francès, «Espagnol pour les bébés à Perpignan»; en italià, «Spagnolo per bambini a Perpignan»; en alemany, «Spanisch für Kinder in Perpignan». Per reanimar-me un xic vaig pensar que la traducció en gallec, una llengua amiga, seria més sensible, però també em va sortir «Español para bebés en Perpignan». L’única traducció correcta que vaig trobar va ser la castellana: «Catalán para bebés en Perpiñán». De fet, hauria de dir l’única traducció que he entès, perquè també vaig voler comprovar la traducció en xinès –simplificat i tradicional–, però no m’atreveixo a dir si està bé o malament.

Ja sé que aquestes traduccions les fan uns robots, de manera automàtica, i que mai poden arribar a copsar els matisos i les subtileses d’una llengua. Però al darrere de cada robot hi ha un ser humà –o un individu– que programa cada robot. M’agradaria conèixer la cara de l’energumen que va omplir la base de dades del robot i que va programar-la perquè cada vegada que trobi la paraula català la tradueixi per«espagnol», «spanish», «spanisch» o «spagnolo».

Això ja no és una qüestió de matisos. Aquest senyor es mereixeria que la seva foto voltés per internet i es distribuís a tots els Power Point i totes les llistes de correu escombraria de la gran xarxa; amb un fitxer adjunt que podria incloure els insults més apropiats en totes les llengües del món, incloent-hi el xinès (simplificat i tradicional).

Uns amics de Catalunya Nord de visita a Barcelona, van voler visitar
la Casa Batlló. Com que a la taquilla s’indicava un preu d’entrada
reduït pels residents de Catalunya, van demanar el descompte
corresponent, i aquí van començar els problemes. Res de res. La Casa
Batlló no aplica tarifa reduïda pels catalans del Rosselló i altres
comarques del nord de l’Albera, perquè considera que no viuen a
Catalunya, que són francesos; (m’imagino que tampoc fan descompte als
valencians o la gent de les illes perquè els deu considerar
espanyols).
L’amiga de Catalunya Nord ho va argumentar tant com va poder, sempre
en català, -s’escau que es diu Puig no pas Dupont ni Pompadour-, però
no va aconseguir fer-los canviar d’opinió. Abans d’escriure aquesta
crònica, també he demanat per correu electrònic al servei d’informació
de la Casa Batlló quin tipus de tarifes reduïdes aplicaven i m’han
confirmat molt amablement en castellà que efectivament hi ha una
tarifa reduïda para los residentes de Cataluña.
A la Casa Batlló poden fer tarifa reduïda per qui vulguin però han de
ser més explícits: poden posar per exemple, «tarifa reduïda pels
subdits del rei d’Espanya residents a les províncies de Girona,
Barcelona, Tarragona i Lleida»; o «pels residents del nord-est de la
península ibèrica».

Hi ha moltes maneres de dir les coses però no es pot utilitzar el nom
de Catalunya en va. I ningú pot negar als catalans de Catalunya
(nord-sud-est i oest), el dret de sentir-se catalans i considerar que
el lloc on viuen fa part de Catalunya, de la mateixa que molts
catalans que viuen a Espanya es consideren catalans i consideren que
viuen a Catalunya. Que ningú s’ofengui però ens agradi o no, per ara
les coses són així. En tot cas qui ofen és la Casa Batlló. Perquè si
la Casa Batlló vol promoure la figura de Gaudí com a referent cultural
del nostre païs, de Catalunya, i vol fer un descompte pels catalans,
ho ha de fer per tots els que se sentin catalans i es considerin
catalans.
Segur que això no posaria en perill les finances de la Casa Batlló i
en canvi quedarien com uns senyors.
I segur també que llegint aquesta crònica, sortiran males llengües
dient que amb tant de rotllo per regatejar un preu d’entrada, és la
prova definitiva que els protagonistes d’aquesta història són
catalans, encara que vinguin de Perpinyà.

Quan per motius professionals me poso en contacte amb algun ajuntament
de Catalunya Nord, sempre faig el primer contacte en català, sigui per
correu electrònic, sigui per telèfon. Almenys la primera vegada, quan
no sé qui me contestarà. Amb la base d’aquesta petita experiència
diria que en un 50 o 60 per cent dels casos, trobo algú que me
contesta en català. Evidentment això no té cap valor d’estudi
estadístic ni científic. No telefono a tots els ajuntaments i
segurament en la majoria dels casos, els municipis amb qui me poso en
contacto organitzen algun acte en català i doncs ja són més sensibles
al tema de la llengua. Però a part dels municipis que contesten que
no, que només poden informar-me en francès, hi ha un petit percentatge
de pobles amb la posició més original: són els que contesten en
francès, que “en catalan non, mais en espagnol si vous voulez…”. A
Catalunya Nord hi ha gent persuadida que els únics que tenen
legitimitat per parlar català són els que viuen al sud de l’Albera, i
que amb aquests no hi ha problema perquè ja parlen castellà. L’únic
problema són els catalans del nord, aquests pesats que tot i que poden
expressar-se perfectament en francès, s’entossudeixen a voler parlar
en català.
Una part de culpa d’aquesta situació la tenen la quantitat important
de visitants del Principat de Catalunya que visiten les comarques
nord-catalanes i que se passen fàcilment al castellà “perquè els
entenguin millor”. Això passa precisament ara que la Generalitat de
Catalunya fa una campanya lingüística titulada “Encomana el català”,
per incitar els catalans del Principat a parlar en català a la
població immigrada. Potser estaria bé afegir-hi un petit capítol, per
exemple per Setmana Santa quan una onada de barcelonins travessa
l’Albera per fer turisme a les nostres comarques del nord. Un capítol
demanant-los de no passar-se tant fàcilment al castellà i de continuar
encomanant el català també a Catalunya Nord, enlloc d’encomanar altres
coses… Tots hi sortiríem guanyant.

Xiular contra l’himne nacional francès durant un partit de futbol
podria arribar a ser castigat amb una multa de 15.000 euros i un any
de presó. Xiular contra La Marseillaise a França seria doncs tan o més perillós
com cremar fotografies del rei d’Espanya. En els partits de futbol de França contra les antigues colònies, Algèria, Tunísia, Marroc…, els xiulets contra l’himne francès ja fa temps que són habituals. Després del França-Tunísia a l’octubre del 2008 amb una altra xiulada
monumental, tota la classe política francesa
–dreta i esquerra– es va indignar i immediatament es va crear una
comissió (presidida per l’antic jugador Dominique Rocheteau) per
tractar el problema. Aquest mes d’abril el diari Le Parisien ha
anunciat que la comissió està a punt per entregar les seves
conclusions, i que les propostes són radicals: presó.

És clar que si això es confirma serà un xic difícil de posar-ho a la pràctica. Perquè
la diferència amb cremar fotos del rei, és que en lloc de detenir
quatre joves, en aquest cas hauran de detenir la meitat de la gent que
hi ha a l’estadi. O potser podrien convertir directament l’estadi en
presó, com es feia els anys setanta a Amèrica del Sud.
En canvi, després de sentir l’himne, durant el partit, els seguidors
podran continuar com sempre, cridant tots els noms del porc com
vulguin i a qui vulguin. Això no canvia i no sembla que la comissió
Rocheteau se’n preocupi. Xiular contra un himne
que apel·la a regar la terra amb «la sang impura dels enemics» és
prohibit, però llançar insults racistes durant 90 minuts no queda
contemplat per cap llei. O sigui que els aficionats poden continuar
tranquils, no es toca l’essència del futbol. El fet que la comissió en
qüestió estigui presidida per una ex-estrella del futbol ho diu tot.
El futbol és així, Espanya és així, i França també és així, per si
alguns encara en dubtaven. No ens hi capfiquem massa encara perquè no hi ha res definitiu, i perquè els
aficionats de futbol, al cap i a la fi mentre tinguin una televisió per veure els
partits, es trobarien tan bé a la presó com al menjador de casa seva.

La “Causa General” és un extensa documentació de 4000 caixes que el règim franquista va engegar al 1940 amb la finalitat d’identificar “los hechos delictivos cometidos en todo el territorio nacional durante la dominación roja”. A cada poble i ciutat de l’Estal espanyol la Causa General pretenia recollir noms i fets de tot el que va passar del 1936 al 1939 abans de l’arribada de les tropes franquistes.
Fins fa poc, per consultar les dades de qualsevol municipi en aquests arxius, calia anar a Madrid, a la seu del “Archivo Histórico Nacional”, cosa que també vaig voler fer per saber que sortia a la “Causa General” de dos pobles de l’Alta Garrotxa. Doncs ara ja no cal: tota aquesta documentació ha estat digitalitzada i és consultable a través d’Internet. El vídeo casolà explica com arribar-hi i estalviar-se un viatge a la capital del regne.
Bona investigació.

El primer d’abril al Principat de Catalunya, no fan ni «peixos d’abril» ni innocentades. “Peixos d’abril” i innocentades venen a ser lo mateix però al sud de l’Albera s’ho reserven pel dia de Sants Innocents, el 28 de desembre mentre al nord es fa pel primer d’abril. Trobo un xic a faltar aquell joc anual del dia 1 d’abril que consistia a escorcollar la premsa nord-catalana (i francesa) per descobrir les bromes que ens volien fer empassar. He hagut de recòrrer a les televisions franceses d’aquell dia, però fer-ho per Internet ja no és el mateix. Ara per mi, el veritable perill és que tot i viure al Principat de Catalunya, el primer d’abril tinc tendència a mirar la premsa buscant-hi innocentades i «peixos d’abril».
Per exemple llegeixo que arriba Barack Obama a Europa per explicar com solucionar tots els problemes pendents i resoldre la crisi. Que divertit, aquesta sí que l’han encertada; doncs no, no és una broma,
és una notícia «seriosa». També ha sortit un representant d’alguna organització patronal advertint els treballadors que s’hauran d’estrenyer el cinturó. Una innocentada excel·lent? No, és una notícia de veritat. Fins i tot hi ha ha algun mitjà de comunicació que publica que les negociacions entre el
govern de Catalunya i el govern espanyol per pactar un bon finançament per Catalunya i una aplicació definitiva de l’Estatut, van per bon camí. També hauria pogut passar per una bona innocentada -més difícil de creure-, però tampoc ho era. Buscar les innocentades als diaris no funciona com abans, ni el primer d’abril ni el 28 de desembre.

Desmitificar la història oficial que França ha venut al llarg deis anys no és fàcil, i he tingut una demostració més d’això aquesta setmana passada a Girona, on Joan-Daniel Bezsonoff havia vingut a presentar la seva última novel·la, Una educació francesa. En la xerrada l’autor nord-català va explicar que ell volia, com a persona i com a autor. qüestionar aquesta versió oficial. l sempre és divertit constatar que precisament davant un auditori deis «germans catalans del sud» és on costa més fer aquest exercici.
Als assistents a la xerrada de Girona -tots lectors convençuts de les qualitats literàries de Joan Daniel Bezsonoff i i àmpliament favorables a I’au-
tor- els costava entendre, malgrat tot, que en la seva visió de la República francesa Bezsonoff s’atreveixi a defensar versions poc respectuoses amb la història oficial. Tampoc deuen entendre que l’autor nord-català declari en una entrevista a El Punt «Sóc francès però m’estic curant». Al Principat de Catalunya encara domina la immaculada imatge de la república protectora universal dels drets i de la cultura. Que França hagi complert una funció de refugi per als catalans anys enrere és indiscutible, només faltaria que no ho haguessin fet. Però, trenta anys després de la mort de Franco, ja seria hora que comencessin a admetre que el model francès no és inqüestionable. Joan-Daniel Bezsonoff contribueix a aquesta saludable evolució de les mentalitats; i com que el presentador de l’acte a Girona, Xavier PIa, va afirmar que aquesta última novel·la és la millor de Bezsonoff, hem de confiar que la percepció de França que tenen els catalans del sud només pot millorar.

Escoltant Bill Wyman aquest dissabte a La Mirona de Salt, recordava un acudit dolent que me van explicar molts anys enrere: “Que és un baixista? Una persona que es passeja pel món envoltada de companys músics”. L’acudit, realment molt dolent,  me’l va explicar un company guitarrista en l’època en que jo era baixista. No he tocat ni tocaré mai tan bé com Bill Wyman però a l’escenari jo me movia menys encara que ell, i això tots els entesos saben que té molt de mèrit. Però els anys han passat i ara Bill Wyman ja no és un “Rolling” a un cantó de l’escenari; es posa al mig, a davant., somriu i fins i tot es mou. És clar que tot és relatiu; quan dic que es mou vull dir que fa alguns passos endavant i endarrere , en un radi de dos metres quadrats, però això representa una marató si ho comparem amb el seu període  “rolling-stonià”. El concert m’ha encantat. No recordo els noms dels acompanyants del Bill però ho feien molt bé. No era un concert de velles glòries, era un concert de grans i bons músics, amb experiència, i capaços de fer versions sorprenents dels clàssics del rock, blues i rhythm & blues… Que feia en Bill Wyman allà al mig? Doncs somreia, això també és nou, i deu ser senyal que s’ho passa bé. Però jo, i segurament molts dels que érem a la Mirona aquest dia, potser no hi hauríem anat sense el reclam d’un ex-rolling. I hauria estat un error, també hem de donar les gràcies al Bill per això. Perquè posant-me a observar  l’efecte dels anys sobre els meus antics ídols musicals, ara potser tinc més admiració pel Bill que somriu al mig de l’escenari i ve a tocar al Black Music Festival de Salt, que no pas pel seu ex-company Mick que s’entesta a continuar saltant com una gallina i muntant macro-shows-concerts de 60.000 espectadors per amunt. La Mirona és la talla ideal d’una sala de concert, i escoltar-hi Bill Wyman i els seus companys era una delícia. I ja que acabem fent l’elogi del “blues de proximitat”, no us perdeu una oportunitat d’escoltar el blues de Catalunya Nord, Blues de Picolat.