A vegades m’imagino com quedarà tot després d’haver culminat el procés català. I sobre tot com quedaran els lideratges polítics i les persones que avui tenen poder polític i mediàtic.  El primer que hem de fer és emmarcar el moment en l’opinió de la societat, i totes les enquestes ens diuen que prop d’un 80% dels ciutadans reclamen ser consultats. És a dir, potser i només potser, una majoria tan gran no es coneixia des de les ànsies de llibertat i democràcia en la mort del dictador. I dic potser perquè a les hores encara ni havia molt franquisme que com em va dir un notari gironí el dia que va morir Franco: “hoy nos sentimos como huérfamos”  I reforçant aquestes paraules són les imatges de les llargues cues de ciutadans per retre homenatge al dictador finat i els honors d’estat del seu enterrament.

Ara, els que es presenten com els més assenyats, els autoanomenats moderats ( és a dir unionistes) han iniciat una estratègia negacionistes: negar la possibilitat que se celebri el referèndum o la consulta. “El referèndum no es farà”, diuen convençuts, i es queden tan tranquils.  L’estratègia de la por no ha servit, la de la força, tampoc; ara experimenten la del fatalisme i desencís. Si són demòcrates, seguit de la seva sentència, haurien de dir-nos quina sortida proposen per complaure la voluntat d’aquest 80% del país, i no ho fan. I encara fan una cosa més perversa; diuen: “quan parles en privat tots els líders polítics diuen que no hi haurà consulta”, i no diuen cap nom.  I és aquí on em venen els dubtes, no serà que expressen més una voluntat i un desig seu, que no una anàlisis polític de la realitat? Tenen credibilitat oferint arguments tan pobres?

Passat tot aquest procés, sigui quin sigui els resultats, quedarà per la història i per les biografies personals, les accions de cadascú i sospito que alguns no els serà massa brillant. Si no es fes la consulta, aquest 80% que la volem, sempre ens quedarà el dubte de si no ha estat possible per culpa d’aquests negacionistes o quin grau de culpa hi han tingut. No podran pas presumir del “jo ja ho deia”, , sinó que serem molts que  sospitarem que una  bona part de culpa hauria estat seva perquè han actuat deslleialment en un moment crític del nostra país.

La mateixa Bíblia és immisericorde amb els “tebis d’esperit”, i els catalans sigui quin sigui el punt final, quan llegeixin la història d’aquests moments i les biografies personals, ben segur que no els posaran en un lloc d’honor.

Israel, de l’ahir a l’avui

El president Mas, ahir, parlant amb l’ambaixador espanyol a Israel, Fernando Carderera Foto: PATRICIA MATEOS/ACN.

1

Esteve Vilanova Vila

Altres articles de l’autor

• 03/11/2013 És l’economia, estúpid?
• 27/10/2013 Ara tenim un problema

Més articles …

Un dels grans pensadors del segle XX Jean-François Revel, ja ens avisava del poder que té l’opinió pública i que aquesta podia ser  fàcilment manipulable en benefici  d’una causa fins el punt que ell, d’aquest poder, en deia “dictadura” perquè no emana dels vots democràtics. Les noves tecnologies encara han facilitat més a aquets grupuscles d’interés i el poder per crear una opinió a la seva causa invertint-hi pocs recursos. Un altre sector que afavoreix a aquets oportunistes és el paper dels medis de comunicació que els hi amplifiquen les seves accions, sense aprofundir-hi el més mínim. Aquesta combinació juntament amb una modernitat  líquida ( tal com va qualificar aquesta societat Zygmunt Bauman ) els efectes de l’opinió pública són molt potents.

En aquests moments Catalunya està vivint un procés que mai, en els darrers tres-cents anys l’havia proposat, i aquesta excepcionalitat semblaria raonable que també la societat catalana actués d’acord amb la transcendència  aquest moment.  En el 1936 Catalunya va fer una guerra i alguns d’aquí també i a l’hora, van voler fer una revolució. El resultat ja el sabem: vam perdre la guerra i no cal dir la revolució.

Suposo que a aquestes alçades ja tothom s’ha adonat que l’Estat espanyol ens està sotmetent en una gran pressió, com a represàlia de la nostra voluntat i per intentar avortar el procés d’emancipació. I no ens enganyem, l’Estat té molt de poder fort, mentre nosaltres només tenim el poder tou. I l’Estat fa tot el què pot internament i externament. Jo diria, pel què sembla, el poder exterior sigui perquè la marca Espanya és tant desacreditada o sigui pel nostre poder tou ( democràtic ) els seus resultats són escassos i segurament desesperants per ells; però a l’interior, que només depèn d’ell, passa des de l’ofec econòmic, els atacs legislatius, els publicitaris per crear-se opinió favorable i el descrèdit de tot allò que és català i més encara si són estructura d’estat.

Els atacs a Catraio i a TV3, no són gratuïts. Les paraules de Montoro ahir, dient als farmacèutics que cobraran però ho faran perquè serà Espanya i no Catalunya qui els pagarà, tampoc és innocent. I els atacs clars de desacreditar els Mossos d’Esquadra, també és evident.  Però així com els dos casos primers la societat catalana ha estat impermeable a l’intent espanyol, amb el cossos dels Mossos d’Esquadra no i una part de la societat catalana hi contribueix molt, ja sigui directament o indirectament. A 8TV, cada dia d’aquesta setmana sigui per a o per b, han passat les imatges d’internet reiteradament i en alguns casos fent judicis o suposicions que com a mínim són arriscades en un cas així. Només Jordi Basté de RAC1, ha tingut la grandesa professional al veure que allò que semblava no era ben igual com s’havia dit o especulat, va reconèixer que “potser alguns haurem de demanar perdó”.

Cal dir que en aquests casos sovint les informacions que donen els advocats són una manera més de defensa del seu client. Les filtracions no són innocents. Saben que comptar amb una opinió pública favorable, els hi és de molta ajuda. I més encara quan l’adversari és una Institució que no pot contestar-los.

Així doncs, tenim un intent espanyol de desprestigiar els Mossos, fins i tot amb les actuacions d’algun Jutja encarregant les investigacions a la policia espanyola, o d’algun polític com l’Alicia Sánchez Camacho, prescindint dels seus escortes perquè, segons ella, no estava segura i hi hem de sumar aquesta part de catalans que alguns amb intenció i d’altres per gregarisme, rebutgen l’autoritat de la policia catalana denigrant-los amb tota mena de qualificatius.

Seria suïcida per un país democràtic que tinguéssim a la nostra policia en una situació d’estrès crític permanent i no destriéssim fets puntuals, que poden ser reprovables ( per això s’està investigant), del conjunt del cos.  Si triomfessin aquests col·lectius que criden assassí al Conseller   Ramón Espadaler, tant gratuïtament i impunement,  seria una senyal que la nostra societat pateix una gran malaltia. Una patologia que en podem dir: la dictadura de l’opinió creada.

Imaginem-nos que la radicalitat dels postulats de Rosa Diaz, de J.M. Aznar, de E. Aguirre, de Guerra, de Bono,… i tanta gent, també alguns d’aquí ben instal·lats, triomfessin i Espanya fes un acte de força, i anul·lessin l’autonomia catalana, i ja no dic posessin al President Artur Mas uns dies a la presó, i per no posar-hi un militar com a representant de l’autoritat a Catalunya, perquè els temps han canviat, hi posessin a n’en Duran o en Guardans, com a màxima autoritat catalana, algú pensa que això seria viable en el temps? D’entrada, fins i tot penso que ni en Duran ni en Guardans, tot i que aquest darrer ara mateix en dubto, no s’hi posarien bé perquè una cosa és fer el què fan, i l’altra és declarar-se obertament. I si no fossin ells, potser uns altres catalans podria ser : Vidal-Quadras o Alicia Sánchez Camacho, i en Boadella com a conseller de cultura i en Guardans de l’Interior. Una vegada fet el disbarat, no ve d’un pam.

No ho veig impossible però sí molt difícil, que ells fessin aquest pas, perquè seria clarament el principi del fi. Podria passar un temps de sotmetiment per la força, però Catalunya, ni amb tants anys de franquisme, va sucumbir. I totes les adversitat, per fortes que siguin, si no et maten, t’enforteixen.

El perill més important és nostre. Ahir vaig llegir que la diputada Camats, deia que volia una pregunta que tant els independentistes com els federalistes i/o confederalistes poguessin votar sí.  Això ja és el màxim del què es diu és propi dels polítics: que són gent capaç de complicar allò que és fàcil. Imaginem-nos què passa si fem una pregunta clara que només tingui dues respostes possibles: la independència o continuar amb Espanya. Si guanya la primera, ja no hi ha res a dir per un demòcrata, només podem ser independents o confederals si l’altra part vol. Si guanya la segona, la de continuar sent espanyols, després, i només després, ens podríem plantejar com volem continuar a Espanya: com ara? Federant-nos? o Confederant-nos? Però això dependrà d’una negociació amb Espanya, i ja no depèn només de nosaltres.

Enrocar-nos en la pregunta per fer un referèndum barroc on al final tothom podrà interpretar allò que li convingui, seria el pitjor error que podríem fer. Si som demòcrates hem de voler que tothom voti lliurament i saben què vota; i una vegada comptat els vots, acceptatarem els resultats i ens posarem a negociar.  No fos cas que amb l’excusa de la pregunta, alguns vulguin jugar a les dues bandes i els serveixi de coartada basant-se en un embolic de paraules com per fer fer,  que no es faci allò que una majoria vol fer: una consulta.

Ja Marc Tuli Cícero cap a 50 a. C, va avisar als governants que la por és un guardià molt dolent del poder mentre, diu, que la benevolència el custodiarà a perpetuïtat.

Els dos partits unionistes més importants tenen dins seu dues ànimes. Una és la que vol i exigeix duresa contra Catalunya ( Bono, Ibarra, Guerra, Chacón pel què fa al PSOE en són uns bons exemples i Aznar, Montoro, Aguirre, Vial-Quadras, Sánchez Camacho, pel què fa a al PP), i l’altra ànima és la que creuen que cal diàleg. Rajoy i Rubalcaba són presoners dels fonamentalistes i no tenen possibilitat de moure’s encara que volguessin, que no ho sé. Però què passaria si triomfés l’ala dura i en un moment donat anul·lessin l’autonomia?  Tornant a Cícero: “ La llibertat mossega amb més ferocitat quan s’ha interromput que quan és intacta”  No hi hauria un millor regal pels radicals que una acció espanyola de força contra la Generalitat. El problema seria o serà per ells, com gestionen el dies i els mesos després.

L’ofec econòmic que Espanya sotmet a Catalunya és amb tota la intenció de provocar una revolta catalana contra la Generalitat, que fins avui no ha estat efectiva,  si un dia hi ha un esclat, com podria passar ara amb les farmàcies, podria ser el principi de la fi, perquè arribats a aquest extrem, dubto molt que els catalans en culpin a la Generalitat. Tots coneixem com actua Montoro.

Davant dels que proposen des de Madrid seny a l’hora de parlar amb Catalunya, hi ha l’ala dura que ofega fins l’extrem a una de les nacions que aporta més diners al pot comú. Un escarni insostenible que demostra la urgència a trencar aquest sotmetiment a qui gestiona els recursos capritxosament i per fer-nos por.

Bon dia a tothom

La Vanguardia d’ahir editorialitzava amb un: “Qui té por dels moderats?”. Em sembla un despropòsit descomunal aquesta línia de pensament puix intentant situar-se en una centralitat que no existeix, volen arraconar cap els extrems la resta. Si una cosa és clara, i fa mal als unionistes, és que aquest procés és d’una moderació exquisida i la única radicalitat és la democràtica, així dons, intueixo que l’objectiu de La Vanguardia és un intent de fer descarrilar aquest procés. Sovint ens recorden que Catalunya sempre hi ha guanyat quan ha negociat amb Espanya, i no recorden que de vegades la nostra prudència ens ha estat una llosa insuportable. Suposo que La Vanguardia ho recordarà, la prudència catalana en la confecció de la Constitució, ens va fer perdre concert econòmic ( un fet que ens suposa un dèficit fiscal anual del 8% del PIB ) i avui en lloc de reconèixer-ho, la majoria ens culpa de no haver-lo demanat quan tocava.

No es pot insultar de radicals,  des de La Vanguardia, als milers de milers de persones que vam fer la via catalana i molt menys situar-nos equidistants amb els altres. Un 80 % dels catalans volen ser consultats, i ho volen ser pacíficament i democràticament i aquest clam no té res d’eixelebrat.  La Vanguardia hauria de veure que precisament són els altres els que tenen por d’aquest procés per la seva moderació.

Avui una tercera via és impossible perquè qui l’ha de proposar no vol fer-ho, i des d’aquí les negociacions només s’haurien de fer una vegada comptats els vots i  després cadascú tindrà la força democràtica que hagi sortit de les urnes. La Vanguardia enyora “els grans consens del 1976-1978 sota una forta pressió fàctica que avui ha deixat d’existir”  Si som sincers, com podem parlar de “consens sota una forta pressió fàctica”? Que parlem clar, es refereix a l’exèrcit que va tutelar tot els procés constituent tant directament que hi va fer incloure tot una article sencer. El consens només hi pot ser amb llibertat, si no, és imposició. No ens enganyin.

L’excitació que ha provocat la sentència del TEDH contra l’anomenada “doctrina Parot”, és important. Alguns es pensaven que amb la sentència favorable fins i tot del Tribunal Constitucional, ho tenien tot lligat i ben lligat, però no ha estat així. Per més que ens ho diguin, no és infal·lible, i menys quan s’especialitza a fer sentencies forçades per l’interés polític del moment. Ara davant de la sentència i la necessària i ràpida posada al carrer dels beneficiats pel tribunal d’Estrasburg, els polítics espanyols fan tota mena de gesticulacions espasmòdiques per intentar no sortir com a responsable. És normal que les víctimes del terrorisme se sentin dolgudes, però també és normal que en un estat de dret, els governs i els jutges    actuïn amb independència de qualsevol grup de pressió.

Però m’agradaria fer observar dues coses que s’amaguen. La primera observació és que el Codi Penal del franquisme ( codi que s’aplica a aquesta beneficiats de la sentència del TEDH) és molt més favorable als terroristes i delinqüents importants, que el codi de la democràcia fet el 1995. Els jutjats amb el nou codi, i menys amb la reforma posterior, tot aquesta enrenou no s’hagués produït.  La segona qüestió és, per què, ara els polítics blasmen la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, i han estat incapaços de reformar el Codi Penal des del 1978 fins el 1995?.

Javier Mascherano ha sorprès a tothom amb la seva inculpació pública a un error que va tenir en el darrer partit amb el Milan i que va suposar un gol;  fins i tot algun periodista ho ha trobat excessiu. Estem tan acostumats a no sentir-nos culpables dels nostres errors que quan un té l’alçada moral de Mascherano, incomoda.

Cada dia algú demana o exigeix als altres que  demanin perdó, però ningú es mostra penedit dels seus  propis errors. 

M’ho ho hauran llegit més d’una vegada, el millor que poden fer els empresaris és parlar de l’empresa, dels seus mercats i dels seus plans de futur, la resta, en aquests moments, no és essencial. Clar que tothom té dret a expressar clarament les seves preferències polítiques, però ara jo no hi veig la necessitat, si ho mirem des de l’òptica empresarial. Però com els empresaris, que també són humans, tenen les seves preferències polítiques de la mateixa manera que les tenen els esportistes d’elit i tothom, la premsa i les forces polítiques els pressionen perquè entrin en el debat polític actual. Fer-ho o no fer-ho ja depèn d’ells i de la seva prudència. Quan el Govern espanyol va planificar “espanyolear” i invertir la decadència de la marca Espanya, un dels seus objectius era, i és, utilitzar la potència mediàtica dels esportistes. La polèmica que l’Espanya profunda ha tingut contra Marc Márquez perquè en el darrer premi no va voler fer la volta d’honor blandant la “rojigualda” és un exemple de la pressió que ostenten per utilitzar-los. L’absurd arriba fins al punt que en la darrera victòria de Fernando Alonso, en el  gran premi de fórmula 1 al circuït de Catalunya, va fer la volta d’honor amb la bandera espanyola, un fet insòlit i únic en aquest esport i curiosament ell mateix mai ho ha fet en els altres circuïts.

També és evident que en aquest procés d’emancipació catalana els empresaris són un col·lectiu objectiu tant pels unionistes com pels nacionalistes, però al final depèn d’ells  entrar o no en el debat públic. Però si entren en el camp de la política, tot i sent empresaris, no esperin que se’ls respongui empresarialment, han d’esperar respostes polítiques. Jo tinc la convicció que molta part de la burgesia catalana el franquisme ja els hi anava bé i sentien vertigen pel canvi democràtic, però vist amb perspectiva, cap,  o pocs d’ells, defensarien ara aquell règim. El punt feble dels nostre empresariat és que  no té tradició de gestionar amb incerteses, quan anem cap a un món de les incerteses i de permanents canvis.

Les declaracions polítics, no empresarials, al The New York Times de José Luís Bonet màxim responsable de Freixenet, i les posteriors que hem pogut escoltar, em semblen sorprenent vistes des de fora, i tremendament inoportunes empresarialment. Una cosa que mai pot fer un empresari és menystenir els consumidors i les seves paraules tenien, o semblaven tenir,  una mena de menysteniment al consumidor català dels seus productes.  Sé que ara, més que mai, és difícil ser empresari català i ho és més en certs sectors objectiu del radicalisme unionista atents sempre a proclamar boicots i per això encara em sembla més inoportú que se surti de l’àmbit empresarial.

El sector del cava és un dels més afectats per l’extrema dreta i són en el punt de mira de tota la premsa espanyola. Fitxin-se que ningú pregunta als vinaters, de les regions vinícoles espanyoles què en pensen del procés català, i és que ells saben que fer-los definir perjudicaria un dels seus mercats consumidors més importants: el català. El seixanta per cent del tot el vi que es consumeix a Catalunya és espanyol, i encara avui hi ha restaurants d’aquí que la representació dels vins catalans en les seves cartes, fa pena.

I malgrat tot hem vist que algun important empresari s’ha posicionat ja sigui per dir que la independència és impossible hi ho sap tothom, per dir que som Espanya i millor units o per dir, que també n’hi ha, que millor separats. Però la seva opinió, que és respectable, té poca incidència política perquè en democràcia el que val i volem aquí, és comptar vots, i tot el debat ara és sí ens els deixen comptar o no.

Fa poc temps els periodistes preguntaven al president de SEAT, sobre el procés català, i la resposta va ser d’empresari: nosaltres només sabem fer cotxes.

Publicat en  El Punt Avui diumenge passat

Diputats muts i silencis deslleials.

Ja ha passat massa temps que callen,  i des de les declaracions de Duran a TVE d’ahir sense una  resposta clara i contundent del cap de llista Jordi Xucla i resta de diputats i senadors de CDC a Madrid, em sembla molt deslleial amb els que els hem votat.  Ahir les declaracions de Duran rebaixant la quantitat que reclama Catalunya a poc més de 700 milions d’euros, em sembla intolerable de qui és portaveu, i més coses, de CiU a Madrid.  Només amb la voluntat de fer mal amb foc amic, Duran pot fer unes declaracions com va fer, perquè el mateix Homs en la roda de premsa va justificar la quantitat. De fet, les deslleialtats que reclama el Govern català es base en l’acord pres i acceptat entre Catalunya i Espanya i posat en una clàusula que fou referendada pel poble català, com tot l’Estatut.  I és mentida que el Tribunal Constitucional anul·lés aquesta clàusula, el que fa el TC es reinterpretar-la, com sempre fa, dient que no obliga al Gobierno de Espanya, però en una societat respectuosa fa honor amb els pactes fets lliurament i es compleixen. Així doncs, la reinterpretació a l’espanyola de Duran, és intolerable i requereix una resposta clara dels Diputats de CDC a Madrid. La veurem?

El 12 d’octubre del 1936 “festa de la raça”, com els agradava dir els franquistes, Unamuno va improvisar  un discurs en el paranimf de la universitat de Salamanca de la que n’era rector i va dir: “ Éste es el templo de la inteligència, y yo soy el sumo sacerdote. Estáis profanando su sagrado recinto. Venceréis però no convenceréis. Venceréis porque teniéis sobrada fuerza bruta; però no convenceréis porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha”,  Estic escrivint aquest article el matí del 12-O i falta poca estona perquè a la Plaça de Catalunya s’iniciï la manifestació de la “fiesta nacional de España” l’hereva de la Raza.  El subministrador d’ideologia i d’accions polítiques del PP, la FAES, acaba de dir clarament que l’objectiu del Govern d’Espanya ha de ser únicament el de vèncer la “locura catalana” i no de convèncer, profanant, com diria Unamuno, el sagrat recinte de la intel·ligència. L’Espanya tampoc ha canviat tant, tenen sobrada força bruta.

Només ens cal mirar el números dels Pressupostos de l’Estat per veure-hi una clara voluntat de castic i humiliació. Som un país infidel a qui cal vèncer. Però si després mirem el grau de compliment dels pressupostos, el castic i la humiliació és la pròpia d’un vencedor cap un vençut. Ni tant sols hi ha la misericòrdia humana del guanyador, l’objectiu és clar: portar Catalunya cap el col·lapse econòmic, i l’objectiu és tant important que fins i tot cal fer-ho encara que en aquest atac també es perjudiqui Espanya. No hi ha cap espai pel dubte.

L’Alicia Sánchez-Camacho, suposo que amb tota la bona fe, va anar a Madrid a exposar ni més ni menys el què diu el seu programa electoral de les passades eleccions i que de ben segur va ser aprovat per la central de Gènova. Allà hom hi pot llegir que defensen per Catalunya una financiació singular i mantenir l’ordinalitat, és a dir que si en riquesa som els tercers del ranking, una vegada pagada la retenció de la solidaritat, no ens convertim en la vuitena comunitat en renda disponible, com ens passa des de fa trenta anys.  La reacció contundent i immediata en contra de la proposta de Sánchez-Camacho de molts dirigents del PP  ens demostren fins a quin punt això del diàleg és un impossible quan ni amb els seus i sobre les bases del programa electoral seu,  l’accepten.  Fa temps que ells només volen vèncer.

Des d’aquí el procés és ben diferent, s’ha començat per convèncer a la gent i avui per avui s’està convencent. El primer convenciment és i ha de ser que no hi ha més sortida que la democràcia dels vots, i ja més del setanta cinc per cent dels catalans reclamen una consulta. Els unionistes s’emparen amb el dret de la no consulta amb totes les argumentacions girant a l’entorn de la força, i és que la diferència moral i democràcia i jo diria el seu punt flac, és que els que estem per la consulta volem que també votin ells, com no podria ser d’altra manera, però ells no volen votar ni deixar-nos votar. “Os falta razón y derecho en la lucha”, com diria Unamuno.

El pas següent de l’estratègia unionista és el de la por i la persuasió. I a tal fi són aquestes trobades amb empresaris catalans demanat-los que exerceixin el seu poder per aturar al President Mas. Però per persuadir, i tornant a l’Unamuno, cal primer convèncer, i els incompliments constants, les humiliacions continuades, i sobre tot els números, que els empresaris hi entén molt, els resta la credibilitat per convèncer. Al fet de dir-nos com hipotèticament quedaria Catalunya emancipada, segons la seva visió interessada, seria bo que comencéssim a contraprogramar i dir com realment quedarà Catalunya si segueix a l’Espanya de la política actual: culturalment uniformada, econòmicament col·lapsada i políticament irrellevant.  Clar que abans que parlés Unamuno va parlar el General Milans Astray, i havia dit cridant: “A mi la legión” “Viva la muerte” “Abajo la inteligencia”