Verba docent

Cada vegada que arriba la Setmana Santa no puc evitar recordar el “Rising” irlandès. L’aixecament de 1916 aplastat pels anglesos sense pietat. Un intent d’assolir la independència que tot i no reeixir, va establir les bases que van permetre la llibertat d’Irlanda pocs anys després. Ja ho va dir John Mahaffy, un professor del Trinity College durant el segle XIX: “en Irlanda l’inevitable no passa mai, però l’inesperat passa sovint”.

Ahir el viceprimer ministre d’Irlanda del Nord, Martin McGuinness, va predir que la reunificació de les dues parts de l’illa es produirà el 2014 (Sr. Carod, prengui nota). Aquest McGuinness és l’equivalent irlandès de Arnaldo Otegui. Algú es pot imaginar un dirigent de Batasuna al govern basc, sota els auspicis de la corona espanyola?

Més enllà de les declaracions de McGuinness, la notícia de veritat ha estat que per primera vegada el setmanari An Phoblacht, la veu del republicanisme nord-irlandès, no publica la tradicional proclama de Pasqua de l’IRA. Una bona notícia que consolida una mica més el procés de pau a Irlanda del Nord, més enllà dels darrers episodis aïllats de violència.

Sempre he admirat profundament la revolta irlandesa de 1916. Una revolució planificada i duta a terme per poetes, quina maravella! Una colla de patriotes esbojarrats que van emprendre una quimera, sense saber que amb les seves accions despertarien en els anys següents les conciències de tot un país. La reacció anglesa va ser brutal, amb execució dels poetes que van liderar la revolta inclosa. Com va escriure el gran Ulick O’Connor: “Quan un gran poder és amenaçat, les seves reaccions vers un poble petit són dictades més pel pragmatisme que per la Justícia”. El mateix Lenin va declarar: “Els nobles senyors anglesos es van carregar les constitucions i les lleis britàniques i van donar una excel·lent lliçó de lluita de classes”.

Són molts els líders i precursors d’aquella revolta que mereixen ser esmentats. Només recordarem alguns mitjançant les seves paraules:

Charles Stuart Parnell: Ningú no té dret a fixar els límits d’una nació. Ningú no té dret a dir a un poble “fins aquí pots arribar”.

Tom Kettle: L’autogovern és l’art de portar correctament els teus propis negocis. L’unionisme és l’art de portar malament els negocis d’un altre.

James Connolly, adaptant els mots de Camille Desmoulins: Els grans semblen grans perquè nosaltres estem de genolls.

Padraic Pearse: Es pensen que han comprat la meitat de nosaltres i que han intimidat l’altra meitat. Es pensen que ho tenen tot controlat, que ho tenen tot previst, què tontos, què tontos, què tontos!

Roger Casement: Un home pot lluitar contra un país i les seves polítiques, i tanmateix no odiar pas cap individu d’aquell país.

Cada Setmana Santa em reneix l’admiració per l’Aixecament irlandès de 1916. Torno a llegir i rellegir els llibres que en parlen i no puc evitar la comparació amb Catalunya. Feu la prova i torneu a llegir les frases dels herois irlandesos aplicades a Catalunya.

Per acabar, un fragment del poema Easter 1916 que W.B. Yeats va escriure després de la revolta de 1916 (la versió completa és brutal, immensa, demolidora). El transcric en anglès perquè no tinc pas els pebrots (ni els coneixements) per a traduir-lo sense afectar la potència insuperable que emana de cada vers:

I write it down in verse
MacDonagh and MacBride
And Connolly and Pearse
Now and in time to be,
Wherever green is worn
Are changed, changed utterly:
A terrible beauty is born.