Verba docent

És normal que sempre ens comparem amb els que es troben en una situació millor que la nostra. Ens fixem en el veí que ha canviat el cotxe per un tot terreny (i l’envejem), però no posem atenció en l’altre que s’ha venut el vehicle i ara va a la feina en bicicleta.

Amb els països passa el mateix. Catalunya s’emmiralla en altres nacions sense estat, però normalment en les que l’han avançada per l’esquerra com un Fórmula 1 amb difusor. Envegem els escocesos que en menys d’una dècada de Devolution han aconseguit un finançament que dobla el de la Generalitat. O els quebequesos que convoquen un referèndum d’autodeterminació quan els hi ve de gust. O els flamencs, que un dia d’aquests marxaran de Bèlgica d’una revolada i deixaran els valons amb un pam de nas. I aquí, pidolant un aeroport o uns trens de rodalies.

Espanya ens maltracta, és veritat, i cal denunciar-ho i treballar per esdevenir un nou estat europeu. Tanmateix, també és útil mirar cap a d’altres nacions sense estat que es troben en una posició molt més dramàtica que la nostra.

Fa uns dies Russia declarava oficialment la “retirada” de Txetxènia. Fa una dècada, després de l’enèsima revolta de la república caucàsica contra Rússia des del segle XVIII, el Tzar Putin va segellar literalment el país per fer una neteja completa, a fons, profunda, definitiva.

Primerament, va dur a terme una blitzkrieg que va arrasar les principals ciutats (En 2002, l’ONU va declarar la capital, Grozni, “la ciutat més devastada del Planeta”). Seguidament, va “comprar” la fidelitat d’un dels caps rebels, Akhmat Kadírov, que va canviar de bàndol per dirigir una brutal repressió. En 8 anys, la població es va reduir gairebé a la meitat. Milers de persones van desaparèixer, després d’una campanya sistemàtica i minuciosa de violacions, tortures i assesinats. Les famílies dels rebels van ser oficialment declarades “còmplices” i les seves cases incendiades i enderrocades, moltes vegades amb les persones a dins.

Ara, acabada la feina i eliminada qualsevol resistència (es calcula que només queden un centenar de milicians amagats als boscos), Russia ha lliurat el poder efectiu al fill de Kadírov, Razman, de 32 anys. La neteja va ser tan profunda i detallada, que en les darreres setmanes més de mitja dotzena d’opositors personals i polítics de l’ara president Razman van ser assessinats en els seus llocs de refugi, de Dubai a Istanbul.

Russia declara cofoia que les “operacions antiterroristes” han finalitzat. I quan a la democràtica Europa algun líder amb conciència amenaça d’alçar la veu pel que ha passat a menys de 1.000 kilòmetres de les seves fronteres, el Tzar Putin posa suaument la mà sobre la clau de pas del seu gasoducte i somriu. I tots ben calladets.

Val la pena, doncs, comparar-nos també amb els que es troben en una situació molt, molt més dramàtica que la nostra, i aplicar-nos la màxima laportiana: “Al loro! Que no estamos tan mal!”.