Verba docent

Anit passada vaig anar a sentir la conferència del president d’ERC, Joan Puigcercós. Va ser presentat per Carod-Rovira, que va sorprendre el personal anunciant que baixava del burro per donar suport a Puigcercós com a cap de llista per a les properes eleccions al Parlament.
He de reconèixer que en Puigcercós va fer un bon discurs. Compacte, ben ordenat i amb un bon timing. L’argumentació a favor d’un estat propi és tan demolidora i plena de raons que no costa gaire elaborar un fil argumental contundent. El líder d’ERC va fer-ho i fins i tot va ser prou valent com per donar per tancat el darrer intent de fer una Espanya plural/federal/no-centralista. Sense renunciar al contingut social del programa del partit, va tornar a situar la sobirania en el centre dels seus objectius.
A mesura que desgranava els seus arguments es podia percebre un entusiasme creixent entre els assistents. Malauradament, vaig marxar amb la sensació d’haver llegit un llibre molt interessant, que t’atrapa, però que quan arribes a les últimes planes descobreixes que falta el capítol final, i et quedes amb un pam de nas.
Els mots perduts en el discurs d’en Puigcercós es podrien resumir en una senzilla frase final, amb les paraules que hom esperaria del líder d’un partit independentista que té clar que l’única sortida és un estat propi: Que si obté una majoria parlamentaria suficient, seguirà el camí obert (i internacionalment reconegut) per Kosovo i declararà formalment la independència, per anar seguidament a Madrid i a Brussel·les a negociar la transició cap a la República Catalana. Ho tenim a l’abast, però l’arbre no ens deixa ver el bosc.
Tot sortint de L’Auditori, en Jordi Carbonell, vell llop, m’ho va dir amb claredat meridiana: “Ens empenyen cap a la independència”.

PS: No us perdeu aquesta entrada del bloc d’en Carles Ribera.