Aigua estancada
2 març 2009 per Germà Capdevila
En una entrada anterior d’aquest bloc vaig presentar una notÃcia d’El Periódico, com a mostra d’un tipus de periodisme degenerat, la funció del qual és legitimar una acció polÃtica, en comptes d’informar.
El passat diumenge El PaÃs ens donava un altre exemple flagrant. En aquest cas, no s’intenta legitimar una acció polÃtica, ans al contrari, se cerca desligitimar-la. No hi ha una intenció d’informar, només s’intenta provocar un rebuig en el lector davant d’una realitat determinada.
Els cronistes critiquen de bon començament l’obertura de representacions de la Generalitat de Catalunya a l’exterior, quelcom que no és pas nou, sinó que és una iniciativa que ve dels temps d’en Pujol.
De vegades el llenguatge és transparent, i els mots que es trien mostren a les clares la intencionalitat que rau en el fons del missatge que es transmet. En aquest cas, podem esmentar unes quantes perles:
– Catalunya està obrint ambaixades quan molts estats en tanquen per la crisi. No es pot deixar d’esmentar, però, que Espanya també n’està obrint, tot i que de seguida es deixa clar que això està bé perquè està “infrarepresentada en el extranjero“. Es a dir, Espanya ha d’obrir oficines perquè està “infrarepresentada“. El que fa Cataunya, en canvi, no és més que “una costosa operació simbólica“.
– Les oficines de Brussel·les, ParÃs i Nova York, es poden arribar a entendre, a parer dels autors del reportatge, perquè en aquestes ciutats hi ha les seus de diversos organismes internacionals. La resta no tenen cap sentit, són “una incógnita“. Es a dir que si el que es vol és assistir a les reunions de l’Associació Internacional per a la Protecció del Ratpenat Fruiter, cap problema. Ara bé, si es vol actuar davant dels altres països en condicions d’igualtat, aleshores això es inadmissible.
– La ideologia darrera de la notÃcia es veu clarament quan es parla de l’oficina de ParÃs, a mans d’Apel·les Carod, que “mantiene una excelente relación con la embajada -espanyola, és clar- Y NO SE HA EXTRALIMITADO DE SUS TAREAS“. Podem llegir entrelÃnias que si ens comportem com a bons súbdits de l’imperi no ens passarà res, podem jugar als ambaixadors sense problemes.
– “El espejo bà varo, por más que en reaildad el estatuto de Baviera no se diferencia en nada del de los demás Estados federales, siempre ha sido utilizado como reclamo“. Aquà es barregen la intencionalitat periodÃstica i la ignorà ncia més supina. No cal endinsar-se gaire en la història d’Alemà nia per entendre la posició de l’Estat Lliure de Baviera en la República Federal. I pel que fa a la seva projecció internacional, només cal veure la seu de la representació bà vara a Brussel·les, situada en el magnÃfic palau que havia acollit l’Institut Pasteur, tot just davant del Parlament Europeu i del Comité de les Regions.
– S’insisteix en el cost d’aquesta operació en temps de crisi. 2,2 milions d’euros. De veritat es pot sostenir que això és un cost elevat? 2,2 milions per tenir representació pròpia en el exterior, és una ganga que no resisteix comparació amb cap altre paÃs, estat federat o comunitat autònoma. Sabeu quan van costar les operacions de seducció del vot emigant a Sudamèrica a les darreres eleccions gallegues? Millor no saber-ho, creieu-me.
– Finalment, per evitar que l’article sigui poc més que un pamflet, s’introdueix algun element equilibrador, a l’esmentar que altres comunitat autònomes també tenen oficines de representació en el exterior, però alhora s’hi deixa clar que “eso si, todas estas comunidades se desmarcan del proyecto polÃtico de Carod“…
La intencionalidad en el missatge és quelcom inherent al llenguatge periodÃstic, des que el soldat grec va arribar des de Marató amb la notÃcia de la victòria sobre els perses. Les notÃcies són com l’aigüa. No n’hi ha cap, d’aigüa, que sigui 100×100 pura. La de l’aixeta, la de la font, l’envasada, totes les aigües tenen un nivell determinat de elements aliens que, si no superen uns mÃnims establerts, són inofensius i no impideixen que siguin aptes per al consum. Fins i tot de vegades se n’afegeixen, de components quÃmics, per assegurar-ne la seva qualitat. Amb les notÃcies passa el mateix. No n’hi ha cap, de periodista, que pugui escriure una crònica totalment imparcial, prescindint de la seva visió particular del món. Això és un nivell de contaminació que, si es controla, no afecta la potabilitat de la notÃcia. Un grau superior es dóna quan les influències venen de les empreses editores. El 99 per cent de la premsa espanyola pateix aquesta contaminació, que fa que la noticia ja comenci a fer una mica de pudor, i que si es mira una mica a contrallum es vegi una mica tèrbola, tot i que encara es pot consumir sense gaires riscos per a la salut dels lectors. Els exemples d’El Periódico i d’El PaÃs, però, són notÃcies amb un grau de putrefacció tan elevat que desaconsellen el seu consum.  Ens les venen com aigua mineral natural, però és aigüa estancada.