Papers d'esports

Els Jocs Olímpics de Seül, del 1988, seran, per sempre, els Jocs del positiu de Ben Johnson després de guanyar la medalla d’or en els 100 metres. A la capital de Corea del Sud hi va haver nou casos més de dopatge confirmats i dos més que al final van quedar en no res. Cinc positius van ser en halterofília; dos en pentatló modern i un en atletisme, lluita i judo. Els dos casos que van quedar en no res van ser en atletisme i hípica.
El dia que Ben Johnson va donar positiu, sis esportistes ja havien estat desqualificats a Seül per no haver superat el control antidopatge. El primer de la llista va ser el búlgar Mitko Gravlev, campió d’halterofília en els 56 quilos i positiu per furosemida, un diürètic. El mateix dia, l’australià Alexander Watson va donar positiu de cafeïna. Dos dies després queien dos espanyols: Jorge Quesada en el pentatló modern i Fernando Mariaca en halterofília. El mateix dia que el comitè olímpic de Bulgària decidia retirar el seu equip d’halterofília després que un altre dels seus esportistes, Angel Guentxev, campió en els 67 quilos, també donés positiu de furosemida. L’endemà es coneixia el positiu d’un altre aixecador de peses, l’hongarès Kalman Csengeri. En aquest cas es va detectar estanozol, un anabolitzant.
El 26 de setembre esclatava el cas Ben Johnson, que taparia tota la resta de casos de dopatge a Seül. Encara n’hi hauria tres més: un en halterofília, un en judo i un en lluita. El cinquè aixecador caçat va ser l’hongarès Andor Szany, plata en els 100 quilos i positiu per furosemida. Quan els Jocs ja s’acabaven es van conèixer els dos últims casos. El judoka britànic Kerrith Brown va donar positiu per un diürètic, igual que li va passar al lluitador de l’Afganistan Alidad. Brown havia estat bronze en els 71 quilos.
Linford Christie va ser exculpat d’un control positiu després de la final dels 200 m.

Per relaxar
El pentatleta espanyol Jorge Quesada va donar positiu per un beta-blocador, un producte que ajuda a relaxar i fer desaparèixer els nervis i que se sol usar en les proves de tir. Quesada va donar positiu justament després de la disputa de la prova de tir. Quesada va al·legar que tot era culpa d’unes herbes que s’havia pres. Quesada va acabar 24è en la classificació general del pentatló.

Culpa del metge
El segon cas de dopatge espanyol va ser el de l’aixecador de peses Fernando Mariaca. Va donar positiu per pepmolina, un estimulant del sistema nerviós central, i va al·legar que ell només s’havia pres el complex vitamínic que li havia donat el metge de l’equip. El secretari de l’Estat per a l’Esport, Javier Gómez Navarro, va acusar el metge de negligència i va afirmar que havia de dimitir.

Ginseng
Linford Christie va guanyar la plata en els 100 m després de la desqualificació de Ben Johnson. Quatre dies després va ser quart en els 200 m i en el control que va passar li van detectar efedrina, un estimulant. L’atleta va al·legar que era perquè havia pres ginseng. El COI va exculpar l’atleta. Igual que el cavall Sunrise, que va participar en la prova de salts amb el genet holandès Rob Ehrens.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 10 d’abril del 2007)

Uns premis que en vuit anys d’existència tenen en el seu palmarès esportistes com Roger Federer, Ielena Isinbaieva, Janica Kostelic, Michael Schumacher, Lance Armstrong, Serena Williams, Tiger Woods, Jennifer Capriati, Cathy Freeman i Marion Jones; equips com les seleccions de futbol del Brasil, França i Itàlia, la de rugbi d’Anglaterra, el Manchester United i l’equip de Renault de fórmula 1; i que ha atorgat premis especials a Pelé, Steve Redgrave, Peter Blake, Gary Player, Johan Cruyff i Franz Beckenbauer no són uns premis qualssevol. Els premis Laureus, que dilluns es van entregar a Barcelona, són els que tenen aquest palmarès. A més d’entregar premis, destinen diners a fomentar programes per desenvolupar l’esport en zones amb risc d’exclusió social.
Amb aquest panorama, per què no m’acaba de convèncer tot aquest fenomen dels Laureus? Després de veure dilluns tota la cerimònia per TV3 he arribat a la conclusió que no és pel contingut, sinó pel continent. Per l’embolcall, per la presentació que fan de tot plegat. S’autoanomenen els Oscar de l’esport, en la presumpció que els Oscar de cinema són el bo i millor, cosa més que discutible. Podem arribar a acceptar que la majoria del cinema es fa als Estats Units, però en l’esport no passa el mateix, ni de bon tros. I els premis Laureus estan pensats i fets per i per als americans. I si no, en fa tot l’efecte. Potser els europeus no sabem gaire res de futbol americà, beisbol, surf o el que ara anomenen esports extrems, però la ignorància dels Estats Units respecte a la majoria d’esports que es practiquen arreu del món és suprema. Només cal repassar les llistes de candidats i premiats de tots aquests anys.
La majoria dels 42 exesportistes que formen l’acadèmia i el jurat que atorga els premis, van ser importants en el seu temps. Són història vivent de l’esport. Quan ells suaven la cansalada no existia res tan presumptuós com els Laureus i tampoc crec que els fes falta. De premis als millors esportistes de l’any n’hi ha hagut sempre, de qualsevol categoria i abast geogràfic –fins i tot en tenim a Catalunya–, atorgats per mitjans d’informació, entitats públiques o privades i federacions esportives. És el pas del temps el que dóna prestigi, no els diners ni el fet de sortir per la televisió. Els Laureus són els Oscar de l’esport; el Príncep d’Astúries, el Nobel de l’esport. L’esport no pot tenir uns premis valuosos sense haver de comparar-se amb altres?
La sort és que, al capdavall, el cronòmetre, els punts, els gols, les notes dels jutges, són els que determinen quins són els millors dels millors. Sense això, els premis no podrien existir. I no crec que ningú canviï una medalla d’or per un Laureus. Ni per un Príncep d’Astúries. Ni ara ni mai.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 9 d’abril del 2007)

El 13 d’agost del 2005, Lueyi Dovy travessava en primer lloc la línia d’arribada de la final dels 4×100 m dels mundials d’atletisme d’Hèlsinki. Era el darrer component de l’equip francès, que donava una de les grans sorpreses del campionat. Els Estats Units havien estat eliminats en les sèries, i l’equip de França era el nou campió del món.
L’1 de març d’aquest any, Dovy era condemnat pel tribunal correccional de Perpinyà a una multa de 500 euros per adquisició, transport i tinença de substàncies prohibides. Es tancava així un procés que s’havia iniciat el gener del 2006 quan el nom de l’atleta va sortir en una investigació sobre tràfic de productes dopants, bàsicament anabolitzants, que portava a terme un jutge d’instrucció de Perpinyà. Les investigacions van revelar que Dovy havia pagat 1.317 euros el novembre del 2005 a Franck Esteban, el cervell d’una xarxa dedicada a subministrar anabolitzants i hormona de creixement a culturistes i esportistes amateurs, i que ja havia estat condemnat per importació de substàncies prohibides. També es va interceptar un SMS en què Dovy deia a Esteban que si no trobava l’EPO baixava a Perpinyà a recuperar els diners.
Una prova clau va ser un termos que Dovy va donar a la seva germana el dia abans que fos detingut que contenia una ampolla amb 12 mil·ligrams d’Humatrope, una hormona sintètica. Esteban, que va ser finalment condemnat a sis mesos de presó, primer va confessar que havia donat productes dopants a l’atleta, tot i que posteriorment ho va negar durant el judici.
Dovy ha presentat recurs a la sentència davant el tribunal d’apel·lació de Montpeller, que haurà de decidir abans de sis mesos. Mentrestant, l’atleta ha de comparèixer davant la comissió de disciplina de la Federació Francesa d’Atletisme, que quan s’acabi tot el procés penal contra Dovy n’encetarà un d’esportiu.

Control negatiu
Lueyi Dovy no ha donat mai positiu en un control antidopatge. En el mundial del 2005, justament va ser l’únic component del 4×100 francès que va ser controlat. En els relleus només es controla, per sorteig, un dels quatre components de l’equip. Segons el codi de l’Agència Mundial Antidopatge (AMA), un esportista pot ser sancionat esportivament si ha estat condemnat per haver estat detingut amb productes prohibits. Perquè França perdés la medalla d’or del mundial del 2005, però, s’hauria de provar que l’atleta havia pres substàncies prohibides abans del dia de la disputa del campionat.

Efectes anabolitzants
La Humatrope és una hormona sintètica que és al mercat des del 1988. En l’àmbit terapèutic, s’utilitza per als retards en el creixement. Els esportistes en busquen els efectes anabolitzants. Aquesta substància es pot detectar en una anàlisi de sang, com es va fer en els Jocs d’Atenes, tot i que només en les 48 hores posteriors a la ingestió del producte. Després d’Atenes, diversos problemes tècnics van paralitzar la recerca d’Humatrope en les anàlisis, però en els Jocs Olímpics d’Hivern de Torí se’n va reprendre la recerca. La venda lliure d’Humatrope està prohibida a França, però no a l’Estat espanyol, Bèlgica o Itàlia.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 4 d’abril del 2007)

La Federació Internacional de Natació (FINA) va confirmar dilluns a Melbourne la sanció de dos anys per dopatge a la russa Anastàsia Ivanenko, una de les millors especialistes de mig fons del món, per un positiu que li van detectar el mes de gener. Ivanenko havia estat suspesa de manera provisional el mes de febrer i ja no havia pogut anar al mundial que es disputa aquests dies a Melbourne.
Anastàsia Ivanenko va donar positiu per furosemida el 23 de gener, en un control fora de competició que li va fer la FINA. La nedadora, de 18 anys, va proclamar la seva innocència i va al·legar que tot era un error, ja que el positiu era per culpa d’una pastilla que li havia donat la seva àvia per curar-la d’una malaltia.
Ivanenko és una de les millors especialistes del món dels 800 m i els 1.500 m i rival habitual de la catalana Erika Villaécija en els grans campionats. Ivanenko va ser campiona del món dels 800 m en piscina curta a Xangai el 2006 i subcampiona d’Europa de la mateixa distància el 2005. En els europeus de l’estiu passat no va entrar en les finals perquè estava malalta.
Aquest any el va començar amb força i en els campionats de Rússia va millorar les seves marques en els 800 m (8:28.81) i els 1.500 m (16:07.94), que la situaven al capdamunt del rànquing mundial i, per tant, com una de les favorites per pujar al podi a Melbourne. Aquestes marques les va fer després del control en què va donar positiu, i per tant, seran anul·lades dels rànquings.
Els dos anys de sanció, a més, impliquen que Ivanenko no podrà participar en els Jocs Olímpics de Pequín, ja que la sanció no s’acabarà fins al febrer del 2009.
L’última nedadora de primer nivell que va ser caçada en un control fora de competició va ser Claudia Pol, de Costa Rica, excampiona olímpica dels 200 m, que va donar positiu de nandrolona el 2002 i que també va ser sancionada amb dos anys de suspensió.

Agent emmascarador
La furosemida està inclosa en la categoria 5, la de diürètics i altres emmascaradors de la llista de productes de l’Agència Mundial Antidopatge (AMA). És un producte utilitzat per camuflar l’absorció de productes dopants, ja que redueix la concentració de medicaments en l’orina per la producció més ràpida d’una major quantitat d’orina. El Comitè Olímpic Internacional (COI) va prohibir els diürètics el 1986. La Unió Ciclista Internacional els va prohibir el 1987, però el 1991 els va acceptar, i els va tornar a prohibir el 2003. Els diürètics van ser inclosos en la primera llista de productes prohibits de l’AMA del 2004.

El cas número 51
El cas d’Anastàsia Ivanenko és el 51è positiu detectat en el programa de controls fora de competició que la FINA va començar a fer l’any 1993. L’any passat, els 10 positius que hi va haver en la natació –natació, salts, sincronitzada, fons i waterpolo– van ser tots en controls fets dintre de les competicions oficials. L’any 2005, en canvi, hi va haver vuit positius en controls fora de competició. El rècord en positius fora de competició és de l’any 1998, quan hi va haver 14 casos positius, vuit de representants de la Xina. El primer positiu fora de competició va ser un britànic, el 1993, a qui se li va detectar que havia pres cànnabis.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 28 de març del 2007)

Ja sé que el joc és aquest. Destaques i alabes els teus/teves fins al màxim o una mica més i obvies i/o amagues tot el que pugui ser interpretat com una resta de mèrits. Gemma Mengual ha fet un mundial de natació sincronitzada fabulós, sensacional, excepcional, meravellós… Que cadascú continuï posant els adjectius que vulgui. Però? Doncs que no ha guanyat cap or. I si no els ha guanyat ella, algú els deu haver guanyat, oi? I si algú està interpretant això com un menyspreu cap a la sirena catalana, doncs ho sento. No és la meva intenció. De cap de les maneres.
Si fem el medaller particular de la natació sincronitzada, amb les nedadores ordenades com si fossin països, Gemma Mengual ocuparia el dotzè lloc, darrere deu russes i una francesa. Com que el medaller s’ordena per les medalles d’or guanyades, la catalana tindria al davant totes les nedadores que tenen, com a mínim, un or. Les sis medalles de Mengual la deixarien com la primera que no ha pujat al graó més alt del podi.
Ara podríem discutir si és just que un or passi davant de sis medalles. Podríem fer-ho i, segurament, el resultat seria que cadascú apostaria per la solució que posaria la seva favorita més amunt. I quatre ors i una plata? Han d’estar per damunt de les sis medalles de Mengual? Perquè quatre ors i una plata és el que ha guanyat la russa Natàlia Istxenko a Melbourne. Ha estat campiona en el solo tècnic i en les tres proves per equips i subcampiona en el solo lliure. Si hi ha d’haver una reina de Melbourne, si més no fins ara, hauria de ser Istxenko i no Mengual, oi? Les altres nou components de l’equip rus han guanyat tres ors –set en les tres proves per equips i dues en una per equips i les dues de duets–. La última nedadora daurada de la sincronitzada de Melbourne ha estat la francesa Virginie Dedieu, que es va retirar després del mundial del 2005 i fa quatre mesos va tornar per intentar guanyar a Melbourne. Ho ha fet. És el tercer títol mundial individual consecutiu, als quals cal sumar dues plates.
Gemma Mengual acumula 30 medalles en grans campionats. Amb 13, és la que ha guanyat més medalles en la sincronitzada de tota la història dels mundials (que comença el 1973). Només li falta pujar a un podi olímpic. És una de les més grans. Però no és la única. Només tenia ganes d’exposar algunes dades per tal que tothom tingui més elements d’anàlisi i de reflexió. Sense passió. Amb la raó.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 26 de març del 2007)

La cafeïna va ser eliminada l’any 2004 de la llista unificada de substàncies prohibides de l’Agència Mundial Antidopatge (AMA), amb la qual cosa es va posar fi a 38 anys en què va estar controlada en diferents esports en els quals va donar casos de més o menor gravetat, positius o no, i resolts amb més o menys sancions, com ara els dels atletes Inger Miller i Daniel Komen; els ciclistes Gianni Bugno, Steve Hegg i Óscar de Jesús Vargas, i la campiona del món de trampolí russa Iulia Pakhalina.
La cafeïna ja va ser inclosa en la primera llista de substàncies prohibides que es va fer a França el 1966. La Unió Ciclista Internacional (UCI) la va prohibir del 1968 al 1970, fins que ho va deixar estar en vista de la impossibilitat de diferenciar la cafeïna d’un cafè de la d’una injecció de cafeïna pura. El 1983, el Comitè Olímpic Internacional (COI) i la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) van incloure la cafeïna en la seva llista amb una taxa màxima autoritzada: 15 micrograms per mil·lilitre d’orina. Els controls es van començar a fer en els Jocs de Los Angeles, el 1984, sense que hi hagués cap positiu. El 1986 es va baixar el nivell màxim a 12 micrograms per mil·lilitre i el 1987 la UCI va tornar a incloure la cafeïna en la seva llista. L’últim canvi abans de l’eliminació del 2004 va ser el 2003, quan les llistes del COI i la UCI van prohibir la cafeïna en les competicions i la van permetre durant els entrenaments. La taxa límit es va mantenir en 12 micrograms per mil·lilitre d’orina.
L’últim gran positiu de cafeïna va ser el d’Inge Miller en el mundial de pista coberta del març del 1999 que li va fer perdre la medalla de bronze que havia guanyat. El cas es va conèixer l’octubre del 2001. Miller ho va negar i va al·legar que la quantitat anormal de cafeïna podia venir de les begudes ofertes per la IAAF en el podi del campionat. L’atleta va presentar un estudi, que no es va tenir en compte, segons el qual les dones afroamericanes i les persones deshidratades estarien molt més afectades per la cafeïna.

El cas de Komen
El 1996, el kenyà Daniel Komen, recordista mundial dels 3.000 m, va donar una taxa de 16 micrograms per mil·lilitre en un control i de 13 en un altre. Després de diversos estudis es va determinar que el seu metabolisme reaccionava de manera anormal a la cafeïna i que la simple ingestió d’una Coca-Cola, un cafè o un té li disparava la taxa de cafeïna al seu organisme. Komen va ser absolt.

Bugno, castigat
El ciclista Gianni Bugno va donar una taxa de 16,8 micrograms per mil·lilitre d’orina en la copa Agostini del 1994, just abans del mundial que s’havia de fer a Itàlia. Bugno va explicar que feia molta calor i havia begut cafè, té i Coca-Cola i que el positiu era per això. No li van fer cas i va ser sancionat amb dos anys. La sanció va ser posteriorment reduïda a quatre mesos. Bugno va competir fins a l’any 1998.

Com 20 litres
El canvi del límit de 15 micrograms per mil·lilitre d’orina a 12 del 1986 es va fer quan es va comprovar que totes les begudes amb una forta presència de cafeïna no arribaven a aquest límit. Per arribar a 15 calia beure 20 litres de Coca-Cola o 15 de cafè en poca estona. Una injecció d’1-2 grams de cafeïna donava una taxa de 100 micrograms per mil·lilitre, vuit cops superior a la taxa permesa.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 21 de març del 2007)

Athletes For Transparency (AFT) és un projecte endegat per diversos esportistes francesos per demostrar que hi ha maneres diferents de lluitar contra el dopatge en l’esport. El programa consisteix en un projecte de recerca pilot per enregistrar paràmetres biològics en un banc de dades que permeti la detecció indirecta del dopatge. Els esportistes que vulguin entrar de manera voluntària en el projecte accepten sotmetre’s a un seguiment biològic suplementari, al marge dels controls oficials que els puguin fer les diverses federacions, els resultats del qual poden ser consultats per internet. Periòdicament es fan anàlisis de sang i de ferro, i així es pot comparar si l’esportista manté els valors de referència (leucòcits, hemoglobina, hematòcrit, plaquetes, transferrina, ferritina) o si hi ha oscil·lacions que puguin fer sospitar que hi ha alguna intervenció externa. El projecte no té la intenció de garantir que els atletes que s’hi incorporin estan nets, ni tampoc fer aixecar sospites de dopatge sobre els esportistes que no s’hi vulguin incorporar.
La iniciativa va arrencar a finals del 2004, quan dos triatletes, Cédric Fleureton i Christophe Bastie, es van voler rebel·lar contra el tots dopats que començava a imperar en l’esport d’elit. Tots dos es van sotmetre a anàlisis de sang i d’orina, i en van penjar els resultats a internet. Dos anys després, els mateixos protagonistes han aconseguit el suport de les agències mundial i francesa antidopatge i del Ministeri d’Esports, i un cop aclarides totes les incògnites legals que hi havia sobre diversos aspectes, han posat en marxa el projecte. A la web athletesfortransparency.com.
El doctor Alain Garnier, director mèdic de l’Agència Mundial Antidopatge (AMA), ha afirmat que poder tenir aquestes dades de seguiment dels esportistes, que es converteixen en una mena de passaport biològic dels mateixos esportistes, és com si en matèria de la lluita antidopatge «es passés de l’era de la fotografia a la del cinema».

25 de 10 esports
El projecte AFT va començar a finals del mes de gener amb el suport de 25 esportistes francesos de deu modalitats diferents (biatló, triatló, rem, handbol, gimnàstica, atletisme, ciclisme, bàsquet, esgrima i esports per a discapacitats). Entre els més coneguts hi ha Ladji Doucouré, campió del món dels 110 m tanques, la campiona del món d’esgrima Anne-Lise Touya i la biatleta Sandrine Bailly.

Cansament
Ladji Doucouré és la cara del projecte ATF. Doucouré ha dit que comença a estar cansat de la gent que es dopa: «Gent com Gatlin, que sempre havia dit que estava net, i gent que continua somiant que és Carl Lewis i que s’ha ben fotut de nosaltres.» Doucouré afirma que amb l’AFT no té res a amagar ni a guanyar, i que és una cosa que calia fer: «És la meva elecció i l’assumeixo.»

Passaport
L’AMA dóna suport a l’AFT perquè «contribuirà a estudiar la fiabilitat tècnica, científica i jurídica del concepte de passaport de l’atleta», un projecte que l’AMA va començar a desenvolupar l’any 2002 amb l’objectiu d’examinar les dades biològiques en un cert període de temps amb la finalitat d’identificar els perfils anormals en el context de la lluita contra el dopatge.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 14 de març del 2007)

El jutge encarregat de l’operació Puerto contra el dopatge ha decidit arxivar el cas perquè considera que no hi ha delicte contra la salut pública. Tots els implicats, metges, directors d’equip i ciclistes no corren el risc de ser castigats penalment per aquest assumpte. La llei contra el dopatge que es va aprovar recentment sí que donaria cobertura legal a tota l’operació, però quan es va fer no existia i, evidentment, no val la retroactivitat.
El final de l’operació Puerto –que ja veurem si és el final realment– sense cap càstig penal és una bona o una mala notícia? És una demostració de la injustícia de tot plegat? Els 54 ciclistes que han estat mesos sense competir són víctimes innocents? Eufemiano Fuentes, Manolo Saiz i companyia podran continuar tranquil·lament les seves activitats?
Com que només m’interessa el vessant esportiu de tot plegat, em sembla que tant se val que acabi amb o sense processaments i condemnes. Dubto que ningú amb dos dits de seny torni a contractar els serveis de Fuentes o Saiz. Que no hi hagi inculpacions no vol dir que les bosses de sang amb o sense EPO i els productes dopants no existeixin. Són de veritat. Igual que els fulls amb anotacions de tractaments. Una altra cosa és si les identificacions entre claus i noms reals que va fer la Guàrdia Civil són o no correctes, i algun ciclista ha pagat per no haver fet res.
Esportivament parlant, quan els 54 ciclistes –o els que siguin– tornin a competir, ja veurem a quin nivell ho fan. Processat o no, el filó d’Eufemiano i companyia s’ha acabat. Els corredors, o busquen nous recursos suplementaris, o les muntanyes es faran més altes i el vent en contra més fort que no pas quan tenien el metge canari a la seva disposició. Com es diu normalment, serà la carretera la que posarà cadascú on es mereix. Igual que la pista ha posat on es mereix un il·lustre dopat com el corredor de fons Alberto García. Va donar positiu per EPO quan acumulava títols i rècords. Va negar sempre que es dopés, però des que va tornar després de dos anys de sanció no ha estat ni l’ombra del que va ser. La setmana passada, en les eliminatòries dels 3.000 m de l’europeu en pista coberta va començar fort. Com abans. De sobte, se li va acabar la gasolina. En el moment que abans anava cap endavant, va començar a anar enrere; li faltava alguna cosa. A veure a quants ciclistes els passarà el mateix en els pròxims mesos.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 12 de març del 2007)

La llei orgànica de protecció de la salut i de lluita contra el dopatge impulsada pel secretari d’estat per a l’Esport, Jaime Lissavetzky, va entrar en vigor divendres passat. Per primera vegada, l’Estat espanyol disposa d’un cos legal que permet lluitar contra el dopatge més enllà del que poden fer les federacions esportives. L’any 1950 a Itàlia es va promulgar una llei de protecció de la salut en l’esport. Va ser el primer país a fer-ho. La Federació Medicoesportiva Italiana va donar a les federacions esportives italianes una relació de mesures per limitar la progressió del dopatge, bàsicament d’amfetamines.
La primera llei antidopatge pròpiament dita la va aprovar Bèlgica el 1965. El 2 d’abril d’aquell any, el rei Balduí va signar la llei per «prohibir la pràctica del dopatge en les competicions esportives». La llei defineix el dopatge, el prohibeix, anuncia una llista de substàncies prohibides, determina com i qui ha de fer els controls i estableix sancions penals: un esportista culpable de dopatge s’enfronta amb una pena d’entre vuit dies i tres de mesos de presó i una multa, o una de les dues penes. L’1 de juny del mateix any, Charles de Gaulle, president de la república francesa, va promulgar la llei per a la repressió de l’ús d’estimulants en les competicions esportives. També preveia sancions penals, però no la presó, sinó multes d’entre 500 i 5.000 francs. Itàlia va renovar la seva llei l’any 1971. Aquest cop parlava explícitament de dopatge i preveia sancions penals per al consum, l’administració i la possessió de «substàncies nocives per a la salut dels atletes, destinades a modificar artificialment la seva energia natural». Diferents països es van interessar per les lleis antidopatge de Bèlgica i França, però la majoria van decidir que la regulació del dopatge era responsabilitat dels organismes esportius.
No s’ha d’oblidar el corrent d’opinió que considera que la pràctica de l’esport és una activitat privada i que qualsevol intervenció de l’Estat per a reglamentar-la seria un límit a la llibertat individual. A Suïssa, Alemanya. Finlàndia o Noruega, la regulació del dopatge va quedar en mans de les confederacions esportives, que imposaven als seus membres obligacions en matèria de lluita contra el dopatge. A Espanya, Geòrgia, Lituània o Grècia es van incloure articles sobre el dopatge en les seves lleis de l’esport. A Polònia, Portugal i Turquia es van acabar fent regulacions pròpies. A la Gran Bretanya, des de la meitat dels anys vuitanta, es recorre a una llei general del 1971 sobre els medicaments i el seu control.
El primer país que ha afrontat l’era moderna del dopatge ha estat França, que el 1989, amb el president François Mitterrand, va promulgar una nova llei, que no va durar gaire, ja que l’escàndol del Tour del 1998 va impulsar un nou text, el 1999. La ministra d’Esports del govern de Lionel Jospin, Marie George Buffet, es va convertir en la bèstia negra dels que volen fer-se d’or amb el dopatge. La llei estableix un seguiment mèdic dels esportistes d’alt nivell i augmenta les sancions penals als que subministren les substàncies prohibides, que són considerats els principals responsables. La llei es va reformar el març del 2006 per adaptar-la al codi de l’Agència Mundial Antidopatge. A Itàlia, el 1997 es van estudiar cinc projectes que es van fusionar en un text l’any 2000.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 28 de febrer del 2007)

Ens hem passat anys i anys sentint com els jugadors de la lliga ACB i de la resta de lligues europees de bàsquet deien que volien anar a jugar a l’NBA. I ara que hi va a jugar gairebé tothom –la bomba Navarro deu ser l’excepció, pobre–, resulta que a més d’anar a jugar-hi, damunt, volen guanyar partits. Com Pau Gasol.
El pivot català va començar l’aventura americana havent portat el Barça a ser campió de la lliga ACB i de la copa i marxant una mica precipitadament als Estats Units. Va anar als Grizzlies, que deixaven Vancouver per anar a Memphis i que no deixaven de ser un dels equips de segona fila, dels que tenien arribar als play-off com a gran aspiració. Gasol va anar a jugar a l’NBA. Ho ha fet. I molt bé. El millor dels rookies i all-star, ha portat el seu equip tres cops als play-off. El català està consolidat en l’NBA, però ara a més de jugar, vol guanyar més partits que no pas perdre’n i lluitar per alguna cosa més.
Molt lloable, la seva actitud. Vol guanyar. En l’esport professional hi ha dos objectius: guanyar i fer diners. Guanyar perquè ets un esportista i fer diners perquè és la teva feina. Moltes vegades les dues coses són incompatibles. És allò del cap d’arengada i la cua de lluç. L’NBA està plena de jugadors que guanyen unes quantitats indecents i que mai lluitaran per ser campions. Gasol guanya poc més de 12 milions de dòlars i si complís el contracte que té signat amb els Grizzlies s’embutxacaria 17,8 milions el 2011, quan venç el compromís. I Gasol no està entre els 30 jugadors millor pagats de la lliga. Hi ha molts jugadors en equips que aspiren amb fonament a ser campions que guanyen molt menys que el de Sant Boi.
Gasol és un jugador determinant a Memphis, i seria un gran complement en un equip dels grans grans. Per arribar-hi, però, hauria de renunciar a guanyar més. La culpa és del límit salarial. Hi ha casos, comptats, de jugadors que han renunciat a diners per lluitar per l’anell de campió.
Pau Gasol va renunciar a guanyar més títols amb el Barça, a fer-lo campió d’Europa –ho va ser de tota manera–, a marcar una època en el Vell Continent, per jugar en l’NBA. Volia complir un somni. Ara s’ha cansat de jugar i prou. Ara vol guanyar. És un altre somni. Per complir-lo tornarà a tocar fer renúncies. Aquest cop a la butxaca. Vistes les xifres que es remenen, però, unes renúncies que no costen gaire de fer.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 26 de febrer del 2007)