Papers d'esports

Ja no hi ha homes mediàtics com Bruce Jenner, Daley Thompson, Jurgen Hingsen, Dan O’Brien, Thomas Dvorak i Roman Sebrle, però els decatletes continuen sent dignes d’admiració. El final del decatló d’ahir a l’estadi va ser digne de la llegendària història d’aquesta prova. Si quan tot està decidit val la pena veure el darrer esforç dels estajanovistes de l’atletisme, ahir que abans dels 1.500 metres només cinc punts separaven el primer del segon i 29 més el segon del tercer, no cal dir que va ser tot un espectacle. Romain Barras, el campió, i Eelco Sintnicolaas, el subcampió, es van jugar dos dies de lluita en els 300 darrers metres. Barras va poder celebrar l’or com feia temps que un campió de decatló no celebrava un títol. No va entrar en l’anonimat del pilot, com tantes vegades, sinó segon, com en les proves de veritat.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 30 de juliol del 2010)

Ni Mo Farah ni els marxadors russos, L’estrella de les dues primeres jornades del campionat d’Europa d’atletisme vist des de Televisió de Catalunya és Jordi Robirosa. El periodista “estrella” del bàsquet català és a la zona mixta, on es fan les entrevistes als atletes que acaben de competir. Dimarts a la nit, quan parlava amb Carles Castillejo després de la final dels 10.000 metres, Robirosa va dir: “Jo no sóc especialista en atletisme”. No cal que ho juri. Encara que ahir mostrés a Ángel David Rodríguez que duia a la solapa el pin del mundial que es va fer el 1987 a Roma –“Yo estuve allí”–, és clar que no ha fet els deures abans del campionat. No sé si hi havia algun altre periodista a l’estadi que no sabés que el portuguès Francis Obikwelu –doble campió europeu el 2006– viu i s’entrena a Madrid des de fa un munt d’anys. I que parla castellà, i en aquesta llengua va respondre –davant la sorpresa del seu interlocutor– a l’intent de Robirosa de parlar portuguès. Pitjor va ser quan va fer la broma a una atleta russa que reconeixia que parlava poc anglès, que ell parlava rus. Ahir quasi es va superar. Christophe Lemaitre no es va aturar a parlar amb ell després de la semifinal dels 100 metres i no es va estar de malparlar del jove francès. Quan Dwain Chambers tampoc es va aturar li va sorgir el dubte. “Els atletes no estan obligats a aturar-se?”, va preguntar. “I llavors per què passen per aquí si no s’aturen?”, va reblar. Doncs perquè és el seu camí cap als vestidors. Això sí, no es va estar de recordar que ell ha entrevistat Michael Jordan i Kobe Bryant. Sempre a prop de les estrelles.

 (Article publicat a El Punt el 29 de juliol del 2010)

Christoph Lemaitre ja és el campió d’Europa dels 100 metres. El penúltim fenomen mediàtic de l’atletisme europeu –molt mancat d’icones–, la gran esperança blanca de la velocitat ja té el gran títol que mereix el seu immens i precoç talent. Ara és el moment de parlar de fets històrics perquè és el primer campió europeu dels 100 m blanc des del 1982. Des del 1934 al 1982 tots els campions europeus dels 100 m van ser blancs. Lemaitre ha dit de totes les maneres que es pot dir, que és un atleta i prou i que el fet de ser blanc no és un valor afegit. Ser el millor blanc no val per a res, ve a dir. Tots ho destaquem però. I ser el millor negre? Té mèrit? Perquè Mo Farah es va convertir dimarts en el primer campió d’Europa dels 10.000 m negre.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 29 de juliol del 2010)

Jordi Llopart, Josep Marín, Daniel Plaza i Valentí Massana van guanyar medalles en els Jocs Olímpics, mundials i europeus durant les tres darreres dècades del segle XX. Van ser l’orgull d’una marxa catalana que no tenia rival a Espanya i que va tenir complements de luxe com ara Agustí Jorba, Manuel Alcalde, Francisco Botonero, Ricard Pueyo, Andreu Marín, Jaume Barroso i David Márquez. A Barcelona, no hi participarà cap marxador català. Com en els europeus del 2006 i el 2002, en els mundials del 2009, el 2007 i el 2005 i en els Jocs del 2008. Des que José Antonio González va competir en els Jocs del 2004, que no hi ha cap marxador nascut o format a Catalunya en la selecció masculina. Com s’ha pogut deixar perdre tanta feina?
(Article publicat a El 9 Esportiu el 28 de juliol del 2010)

Tot està tant embolicat que ni tan sols ens posem d’acord en el nombre de catalans que participaran en aquest europeu. La Federació Catalana d’Atletisme (FCA) va fer una nota de premsa ben clara: «25 atletes catalans seleccionats.» Aquest diari va titular: «Reyes… i 25 més.» És a dir, 26. Qui té raó? La FCA ho té clar. A la llista de 88 seleccionats per la federació espanyola n’hi ha 25 que tenen llicència de la FCA. El 9 hi està d’acord, però afegeix un atleta més a la llista: Nacho Cáceres, nascut a Barcelona, amb fitxa del FC Barcelona, però actualment amb llicència de la federació de Castella i Lleó. Ens permetran que fem la precisió, o també ens diran que és una collonada identitària i que el que cal és lluitar contra l’atur?
(Article publicat a El 9 Esportiu el 27 de juliol del 2010)

El president de la FIFA, Joseph Blatter, a més de demanar perdó a les delegacions d’Anglaterra i Mèxic per les errades que van fer els àrbitres en els partits que van propiciar la seva eliminació del mundial de Sud-àfrica, també ha fet un advertiment a França en el sentit que si hi ha ingerències polítiques en la resolució de la crisi de la selecció de futbol francesa, podria aplicar sancions a la federació francesa. Mostrant un exemplar dels estatuts de la FIFA, Blatter va fer dimarts una crida a respectar les normes de la federació i va afirmar: «No volem interferències polítiques.»
Una altra vegada, la vella història que no s’ha de barrejar la política i l’esport. Una història que surt més quan se celebren els Jocs Olímpics o la copa del món de futbol, les dues competicions esportives en les quals més es barreja la política i l’esport. O potser algú encara es pensa que les mostres d’eufòria o de decepció que estem veient dia rere dia, partit rere partit des que va començar el mundial són pels èxits o fracassos d’un grup de jugadors de futbol representants de 32 entitats privades que s’han unit sota les regles d’una altra entitat privada per jugar a futbol i emportar-se una copa? Potser sí que encara queda algun babau que s’ho creu. És l’honor, la projecció internacional dels països que hi juguen i mil coses més el que està en joc. Tots volen ser del G-8 del futbol. I per això el seleccionador francès i el president de la federació francesa han hagut d’anar a passar comptes a l’Assemblea Nacional Francesa i per això el president de Nigèria ha decidit que la selecció de futbol del seu país no jugui cap competició en els pròxims dos anys. Per això Mariano Rajoy diu que «la selección sí que une de verdad».
Joseph Blatter no vol cap mena d’interferències en el negoci. El joc de la pilota és seu i la política és només la que ell decideix que es fa. Per entrar a la FIFA, igual que al COI, cal ser membre de les Nacions Unides. Per tant, és un organisme polític, no esportiu, qui determina qui pot aspirar, o no, a jugar un mundial de futbol. Tant se val. La doctrina diu que l’esport i la política no es poden barrejar. L’esport i els diners sí. La política, no. Qui vulgui més informació sobre les maneres de fer de Joseph Blatter, que llegeixi el llibre Tarjeta roja (Ediciones de la Tempestad, 2006) d’Andrew Jennings.
El mateix dia que Blatter blasmava sobre les ingerències polítiques, es confirmava que Angela Merkel aniria a Sud-àfrica per veure l’Alemanya-Argentina de quarts de final. Això és el que agrada a Blatter. Els polítics, a donar primes a les seleccions i tapar els forats dels clubs endeutats i a omplir les llotges d’honor dels estadis. I prou. Merkel va ser la primera. Hi ha dirigents polítics de set estats més a punt per agafar l’avió si la pilota continua entrant. I Blatter els rebrà amb els braços oberts.
(Article publicat a El 9 Esportiu 2 de juliol del 2010)

Temps era temps, quan el mur de Berlín no era una atracció turística, sinó el símbol de la divisió del món en dos blocs antagònics en tot, ens expliquen que els esportistes es dividien en amateurs, professionals i professionals d’estat. Seguint aquesta teoria, els professionals serien aquells per als quals l’esport era la seva professió, sense cap mena de dubte –jugadors de l’NBA, l’NHL, l’NFL, pilots de fórmula 1, futbolistes, ciclistes, tennistes, golfistes, etc., d’elit–; els amateurs, els que feien esport pel plaer de fer-lo –però alguns dels quals guanyaven diners d’amagatotis–; i els esportistes d’estat, que rebien recompenses de l’Estat en forma de diners i/o càrrecs en empreses estatals, cossos de seguretat o l’exèrcit. Els professionals d’estat pertanyien, segons aquesta teoria, als països socialistes, amb la Unió Soviètica al capdavant.
Si la caiguda del mur de Berlín va posar fi a l’imperi Soviètic, vol dir això que els esportistes d’estat també van desaparèixer? Aquesta mena d’esportistes només existien en els països comunistes? Ni de bon tros. Què són si no esportistes d’estat tots aquells que, a l’Estat espanyol, viuen de formar part del pla ADO que es va crear per no fer el ridícul en els Jocs de Barcelona? I no són només les beques. En els darrers anys, el govern de Rodríguez Zapatero ha impulsat diverses iniciatives en favor dels esportistes que practiquen esports que no són professionals en si mateixos. La penúltima, que ser esportista d’elit sigui un mèrit per accedir a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional. Els joves que sacrifiquen la seva joventut per guanyar medalles per a la pàtria –sigui quina sigui la pàtria– mereixen tot el suport fins i tot quan deixen de ser útils. I l’edat de jubilació de l’esportista d’elit arriba molt aviat.
El sistema és molt dur i molt cruel. Si no hi ha resultats no hi ha diners i si no hi ha diners, difícilment es recuperaran els resultats. El sistema en què es basa el pla ADO, que va rellançar l’esport espanyol –i el català, de passada–, ha donat bons resultats en forma de títols i medalles, però també ha deixat molts cadàvers esportius en el camí. Ara per ara, sembla que la crisi no afecta els esportistes d’estat. La quantia de les beques ADO per aquest any, que es van concedir al març, es van mantenir. El president del Comitè Olímpic Espanyol (COE), Alejandro Blanco, ha dit que la crisi no afectarà el sistema. Els esportistes, com les ambaixades o l’exèrcit, estan en la primera línia de la representació internacional espanyola i no es poden tocar. Els esportistes d’estat són esportistes d’estat, no funcionaris.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 18 de juny del 2010)

La copa del món de futbol i els Jocs Olímpics mantenen una pugna més mediàtica que res més sobre quina és la competició esportiva més seguida. Com que, per ara, no coincideixen en el temps, els organismes que les gestionen, la FIFA i el COI, viuen d’allò més bé repartint-se els patrocinadors i els contractes de les cadenes de televisió. Malgrat la generositat amb què es tracten els Jocs Olímpics, sembla clar que és la FIFA i la copa del món de futbol les que tenen la paella pel mànec. Només cal recordar que el futbol és l’únic esport del programa olímpic en el qual no es compleix una de les màximes de la revolució olímpica de Samaranch: «Els millors esportistes han d’estar en els Jocs Olímpics.» En futbol no passa i res ha de canviar a curt termini. El torneig de futbol olímpic no deixa de ser una mena de mundial sub-23 i és evident que en futbol no té el mateix valor un or olímpic que guanyar la copa del món. No és sobrer recordar que João Havelange va amenaçar en diverses ocasions amb retirar el futbol dels Jocs i que el seu successor al capdavant de la FIFA, Joseph Blatter, va llançar, mesos després de la seva elecció com a president de la FIFA (juny 1998), diversos globus sonda sobre les seves intencions que el futbol olímpic fos sub-20 i de disputar la copa del món cada dos anys en comptes de cada quatre. I una copa del món cada dos anys havia de coincidir, tant sí com no, amb els Jocs Olímpics, ja que les dues competicions tenen lloc en anys senars. Per ara, ni el futbol olímpic és sub-20 ni la copa del món es disputa cada dos anys. Blatter, això sí, és membre del COI des del 1999.
Un altre aspecte en què la copa del món de futbol domina sobre els Jocs Olímpics és el del dopatge. Fa setze anys que cap futbolista no dóna positiu en un mundial. L’últim va ser Maradona en la copa del món del 1994, als Estats Units. En els Jocs Olímpics hi ha un grapat de positius en cada edició. Els futbolistes són més nets que els altres esportistes? Cada temporada hi ha casos de futbolistes que donen positiu arreu del món, però quan arriba el mundial, tots nets com una patena. La FIFA ha anunciat que es faran 575 controls als participants en el mundial de Sud-àfrica. Els controls van començar el 22 de març i duraran fins a l’11 de juliol, el dia de la final. La FIFA ho controla tot amb fermesa. També tot allò relatiu al dopatge. En aquest futbol superprofessionalitzat tots saben què s’hi juguen. I al capdavall, sempre queda el vell recurs de les lesions o el baix estat de forma per evitar haver de passar per situacions que podrien arribar a ser compromeses.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 12 de juny del 2010)

La final a quatre de la lliga de campions d’handbol que es va jugar el cap de setmana passat a Colònia va obrir una nova etapa en aquest esport. Després de trenta temporades en què la final de la copa d’Europa d’handbol es jugava a doble partit, finalment el màxim títol europeu de clubs es va posar en joc en una fase final entre els quatre millors, amb semifinals i finals en un cap de setmana. L’handbol, doncs, entrava en la modernitat i se situava al nivell de la majoria dels esports d’equip que es disputen en un recinte tancat: el bàsquet disputa la final a quatre des del 1988, el voleibol des del 1990, el waterpolo des del 1997 i fins i tot l’hoquei sobre patins va començar a jugar una final a quatre el 1997, tot i que fa tres temporades que va canviant de sistema cada any i no sembla que sàpiga on vol anar.
La final a quatre de Colònia, però, va tenir un problema: va guanyar el de casa. La victòria del Kiel en una fase final jugada en una ciutat alemanya, derrotant de passada dos equips de la lliga Asobal –el Ciudad Real primer i el Barça després– no ha caigut gens bé en l’handbol espanyol, que a més veu com els alemanys tenen lligada l’organització de la fase final per unes quantes temporades més. Els comentaris en la retransmissió de TVE després de l’eliminació del Ciudad Real van ser apocalíptics, pronosticaven que al Barça li passaria el mateix en la final i propugnaven que era millor la final a doble partit. A doble partit jugant la tornada a casa teva, és clar. Tanco els ulls, imagino la final a quatre de Colònia jugada al Quijote Arena i amb el Ciudad Real en el paper del Kiel i no escolto cap comentari denigrant el torneig, queixant-se de la federació europea o dels àrbitres. En els darrers deu anys, la final de la copa d’Europa d’handbol l’ha guanyat en set ocasions l’equip que ha jugat la tornada a casa. No ha estat aquest un avantatge similar al que va tenir el Kiel a Colònia? Sembla bastant clar que el Kiel no hauria remuntat el 25-19 que va tenir el Barça durant la segona part en un partit que s’hagués jugat en una pista neutral. El públic va ser un element clau, decisiu, en la victòria del Kiel. Podríem dir que el Barça va jugar diumenge a Colònia una mena de partit de tornada amb sis gols a favor i es va deixar remuntar.
Els sistemes de competició no són bons depenent d’on es fan i de qui guanya. Si a la federació europea d’handbol hi ha favoritismes cap als equips que tenen més diners –fa uns anys eren el Ciudad Real i el Barça, ara són els alemanys–, és un greu problema que no té res a veure amb el fet que el màxim títol europeu de clubs es disputi d’una manera o una altra. I si no, que es mirin el bàsquet, que va uns quants anys al davant i que també ha tingut –té?– aquests problemes, però ningú posa en dubte que la final de l’Eurolliga sigui una final a quatre.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 4 de juny del 2010)

La lliga de Cristiano Ronaldo ha tingut el mateix desenllaç que va tenir la lliga de Drazen Petrovic: títol per al Barça i cabreig immens del Real Madrid i el seu entorn. Es recorden de la lliga de Petrovic? Va ser la lliga ACB de la temporada 1988/89. El Real Madrid, tradicional dominador del bàsquet espanyol, feia dues temporades que veia com la lliga i la copa eren blaugrana i per mirar de fer tornar les coses a la normalitat, segons ells, és clar, va fitxar Drazen Petrovic. El croat, tant bo com arrogant i provocador, era el millor jugador europeu. El fitxatge va ser efectiu ràpidament: els blancs van guanyar la final de la copa al Barça –27 punts del croat– i van guanyar tres dels quatre partits en què els dos equips es van veure les cares en les dues fases de la lliga regular. A l’hora de la veritat, en la final, el Barça va guanyar la tercera lliga ACB seguida –encara n’afegiria una quarta– en un dramàtic cinquè partit al palau blaugrana–. Hi va haver tanta tensió que fins i tot l’home tranquil, Epi, va acabar com boig, fent de Petrovic i celebrant cada cistella com si fos la primera de la seva vida. En el cinquè partit, al Madrid li van assenyalar 40 faltes personals i va acabar amb quatre jugadors a la pista. Un robatori, segons ells. La lliga de Petrovic va ser del Barça i Petrovic no va guanyar mai la lliga ACB, ja que la temporada següent va marxar a l’NBA, en què va jugar fins al fatal accident de trànsit en què va morir.
21 anys després, el Real Madrid ha tornat a tastar la mateixa medecina. Va fitxar el millor jugador del món –segons ells, és clar–, els seus altaveus van proclamar allà on fes falta les bondats de tot allò blanc i la fi de l’era de Guardiola, però a l’hora de la veritat, igual que la lliga de Petrovic la va guanyar Epi, la lliga de Cristiano Ronaldo l’ha acabat guanyant Messi. I el Madrid i el seu entorn, especialment el seu entorn, han acabat molt i molt emprenyats. Han reconegut la victòria del Barça amb la boca ben petita, però de seguida que poden, menysvaloren i menyspreen qualsevol cosa que faci referència al Barça de Guardiola. Ara fins i tot critiquen que el Barça fitxi tan aviat –i a més els jugadors que, segons ells, estaven predestinats a fitxar pel Madrid.
El millor de tot plegat és que a partir d’ara, tots aquells que han menystingut els blaugrana, s’hi han de llançar al seus braços. Ara no són del Barça, ja són de la roja. El destí de la roja passa pels cervells i els peus dels jugadors del Barça. Ho saben i ho han d’acceptar a contracor. No tenen més remei. A mi no hem desagradaria gens que la roja repetís en el mundial el paper que el Barça ha fet aquest any… a Europa: una eliminació injusta en les semifinals. No els vull cap mal als blaugrana, que tornin tots sans i estalvis, però sense cap copa.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 21 de maig del 2010)