Passejo pels carrers del parc de la ciutadella al capvespre. Espero que la llum es faci penombra, i la penombra fosca. Llavors la temperatura se suavitza. Veig molta gent estirada damunt la gespa. Uns s’estimen, d’altres fan ioga, uns quants xerren; n’hi ha que ballen a la glorieta del parc. Hi ha de tot, com sempre hi ha a Barcelona. M’assec sota una palmera, amb tu al costat. Ens descalcem i escoltem, a una certa distància, la veu caribenya d’un noi que canta cançons mentre toca la guitarra. Una noia l’acompanya amb una caixa de ritmes i una colla d’amics els envolten, en silenci, gaudint d’una música sense pretensions però ben interpretada. El temps passa. La companyia és bona. La música em transporta fora de la Barcelona del trànsit i el caos. Sembla que la ciutat no existeixi, i la vida agafa el ritme que imposa una melodia de Juan Luis Guerra. M’envolta la fragància de la música. Sí, sí, fragància, perquè la música també desprèn olors i tactes. M’abraça i em sento bé. Miro el cel ( es veuen quatre estrelles disperses). Veig una parella a la meva dreta, a dues palmeres de distància. Estan estirats, agafats, parlant, i em penso que també fruint del concert improvisat, com nosaltres.