Amb aquests homes morts, el món serà un lloc millor? Perquè el noi que plora no sembla disposat a passar pàgina, a analitzar objectivament la situació, a acceptar amb resignació la mort d’aquest amic, germà, cosí, conegut, … el que sigui. Mort el gos s’acabarà la ràbia? O encara n’engendrarà més?

Fan repugnància els assassins que s’autoimmolen enmig d’un mercat en nom d’Alà, fa repugnància qui promet el paradís a aquest pobre desgraciat. Fa repugnància l’israelita que ordena l’atac indiscriminat contra una universitat de Gaza i que autoritza el bombardeig de barris, pobles i poblats de la franja palestina. Fa repugnància l’americà que valora amb balances diferents les bestieses que cometen uns i altres. Fa repugnància l’europeu que segueix com un gos els dictats de Washington i no s’atreveix a aixecar massa la veu. I fa repugnància l’ONU per la seva inoperància, per la seva inutilitat, per la seva feblesa i pel seu servilisme als interessos dels poderosos. Què faran? Una resolució reclamant seny i prudència? Com deia Largo Caballero, això és com prendre una aspirina per curar una apendicitis.

Com a espècie, hem fabricat el món que ens mereixem, i a vegades és repugnant.