No porto bé la convivència amb els incívics. No la porto gens bé. De fet, és evident, de tant en tant tots cometem errors en el terreny del respecte vers els nostres conciutadans, els animals, el medi ambient,… vers el que sigui. I no s’ha de ser intolerant amb els errors aliens, igual com normalment no en som amb els propis. Els incívics que desborden la meva capacitat de contenció són els reincidents i incorregibles, aquells que perseveren amb fastigosa i arrogant indiferència en les seves conductes egoistes i descerebrades per molt que se’ls avisi o es faci notar el component incívic dels seus actes.

A uns cinquanta metres de casa meva hi ha una plaça amb una font al bell mig i quatre bancs al voltant. És una plaça que molts matins fa autèntic fàstic. Plena de cigarretes, peles de pipes, pistatxos, llaunes, bosses i altres “regals” que deixen els impresentables que hi aboquen el que sigui com si ho fessin dins un contenidor. A l’estiu, gairebé per tradició, s’estan fins a hores intempestives xerrant a la plaça, cridant com posseïts, com si entre la boca d’un i l’orella de l’altre, en lloc de dos pams, hi haguessin dos quilòmetres.

Diumenge passat estava a la plaça jugant a pilota amb el meu fill de quatre anys. Un nano, després d’estar malgastant l’aigua de la font durant una bona estona, s’hi va pixar a dins. No vaig poder reprimir-me i li vaig fotre crits. Em va mirar, va riure, i va continuar amb la seva activitat miccionadora fins que va quedar ben satisfet. Al cap de deu minuts es va apropar a la font un individu amb una garrafa de plàstic i una caixa de cartró d’aquelles de detergent. Va començar a omplir la garrafa i quan la va tenir plena la va buidar, sense més ni més, i la va llençar a terra, sota uns arbustos que envolten la font. Llavors va començar a omplir la caixa de cartró. Un cop omplerta la va aixecar i, lògicament, el fons de cartró va cedir i tota l’aigua va caure pel desaigüe. Va agafar el cartró mig desfet i també el va llençar cap els arbustos. Tenia una paperera a deu metres. No vaig poder més i li vaig recriminar la seva acció. Va riure, va agafar el cartró i em va dir adéu. La garrafa la va deixar on l’havia tirada.

Al cap de cinc minuts vaig marxar de la plaça i tot tombant la cantonada una bici que circulava per la vorera de poc que no m’enganxa. El personatge de la bici va exclamar “Perdó!” però va continuar camí sense ni tan sols girar-se. En una zona pseudoajardinada en la qual hi ha un cartell que avisa que és una zona de jocs infantils i que els animals no hi poden entrar, un gos deslligat i sense morrió va abraonar-se cap al meu fill, probablement amb la única intenció de jugar. El cas és que el nano es va endur un espant terrible. El propietari va dir “Tranquil, no fa res” amb un gran i amable somriure dibuixat a la cara. Quan li vaig indicar que en aquell lloc estava explícitament prohibida la presència de gossos, molest va grunyir entre dents, tal com podria fer el seu animal de companyia, i va marxar. El gos, al cap de quinze metres, es va parar per fer un pipí al pal d’un fanal mentre l’amo l’esperava fent les darreres calades a una cigarreta, la burilla de la qual va tirar a terra abans de continuar camí.

Arribo a casa i em truquen de Jazztel (aquesta vegada eren aquests, però també ho han fet altres companyies). Sense deixar-me parlar m’ofereixen un contracte meravellós que acabarà amb tots els problemes (problemes que no sabia que tenia) que em causa la companyia telefònica actual. Quan li vaig poder dir que no m’interessava em va dir imbècil. Bé, de fet no em va dir “imbècil” textualment. Les seves paraules concretes van ser: “Així que no li interessa estalviar-se diners i millorar el servei?”. Això, a casa meva, és dir imbècil a la cara. No vaig tenir ni ganes de dir-li què pensava d’ell, de la seva companyia i de l’inepte que li havia ensenyat aquestes nefastes tècniques comercials, que tant s’usen darrerament, i vaig penjar.

Només em faltava veure un anunci de Media Markt, que amb el seu famós eslògan “Jo no sóc tonto!“, tracta de tonto a tot el que no compra a la seva botiga. Tontos som de suportar-ho.