Dilluns d’Immaculada. El vespre. D’aquí a poques hores serà demà, i demà serà dia de feina. És, doncs, un dilluns endiumenjat.

L’he passat a casa, tot el dia clos entre les parets de la meva habitació. El contacte amb l’exterior s’ha limitat a un missatge de mòbil i una horeta de xat. El xat m’ha tret de l’atonia d’aquest dia que ( a través de la finestra) es veia gris i que ara té el to aigualit del negre nit de les ciutats. I ara que dic això: les nits de les ciutats són massa taronges, massa clares, massa resplendents. Ahir, o abans d’ahir ( no m’ho feu comptar) vaig veure un cel diferent. El cel de la muntanya, baixant de la collada de Tosses, després d’una nit a Puigcerdà. Veia els estels, incomptables. Eren … no, no m’atrapareu. No us explicaré com era un cel perfecte de nit fosca i diàfana contemplat des de les muntanyes cobertes de neu. És com definir l’amor, com explicar el plaer, com analitzar la bellesa. No ho faré perquè és absurd. Només us diré que Orió feia pampallugues per mi, i que mirant l’univers em vaig adormir al seient del costat, sentint la sonsònia del motor del cotxe, com llunyana, com estranya, com aliena a la realitat. Estava envoltat de silenci, creieu-me, i les sensacions, a vegades, no es poden pagar amb diners.

Algú va dir que els rics paguen pels seus plaers, i que els pobres els tenen gratuïts. I ho deia, em penso, perquè és així. Qui té poc aprèn a valorar tot allò que és immens i que no té preu perquè la vida ho regala: una posta de sol, un paisatge … un amic. Els rics també ho valoren, però d’una manera diferent si són d’aquells que es pensen que el que val la pena és car i escàs. Però estic divagant ara, i la coherència del text se’n ressent.

Per avui m’havia proposat escriure, i en tot el dia no he pogut. He badat, he patit, m’he distret i he pensat i pensat i pensat… com sempre faig. I recordava que … però és igual ara; potser us ho podeu imaginar. El cas és que l’esperit no em donava per escriure perquè tot el que deia em semblava reiteratiu o trist o ensucrat o avorrit o un munt de coses més. Però al vespre, després del xat, se m’ha desvetllat l’ànim i he començat a escriure aquestes ratlles que esteu llegint. I, si us hi fixeu, en cinc minuts que fa que escric no he dit res en concret, però alhora es pot entendre tot.

En fi, no us vull distreure més. Me’n vaig a sopar.