Sota la buguenvíl·lia

Tercer i últim (?) capitol: Si no vols brou… doncs dues tasses!

A més de fer-se el sord amb els representants dels residents, l’alcalde de Palafrugell i el seu equip de govern han acordat rebaixar en 244.845 euros, el pressupost destinat al centre Palafrugell Gent Gran per a l’exercici 2011.

Tot i que els plens dels consistoris són públics, així com les actes d’aquests plens, no sempre arriba tot el seu contingut al poble. Però bé, ara no toca començar a fer disquisicions sobre els drets i deures dels ciutadans, o fins i tot dels mitjans de comunicació. El que si queda clar, és que els plens són públics, i les actes també, i a més a més, es poden consultar entrant al web de l’Ajuntament  palafrugellenc, en aquest cas. Però bé, el que es tracta ara, és de continuar esbrinant què és el que passa al centre Palafrugell Gent Gran. Per això, es pot continuar, per exemple, amb unes paraules que va dir l’alcalde (que també és president de la Fundació Palafrugell Gent Gran) al ple del proppassat dia 25 de novembre: “… ara mateix el Director s’està reunint amb totes les famílies per tenir respostes clares de en quina situació estem, i a partir d’aquí, continuar la resta de la intervenció, decidint si jo com a President hi he d’intervenir directament tancant exactament la resposta que s’ha de donar a aquesta instància…” En conéixer aquestes paraules de l’alcalde (cal recordar, tal i com explicava en el capítol anterior, que a la sessió plenària del 25.11 hi havia una persona familiar d’un dels residents afectats per la falta de personal), el col·lectiu de representants dels residents que van presentar el document dirigit a l’alcalde, president de la Fundació Palafrugell Gent Gran, deuen estar pensant si és que no ho van escriure prou clar que la situació és la falta de personal “d’acord amb les necessitats de cada planta“. Doncs a mi em sembla que això, quedava ben clar… I és que encara, llegeixo, hi afegien (recordem-ho): “Aquest fet reiteratiu, en moments puntuals com ara en cap de setmana, es converteix en degavell. Només el sobreesforç del personal de servei, i el voluntariat dels familiars dels residents, -deien- que ens hem de posar en tasques que no ens haurien de pertocar, ha evitat conseqüències greus no desitjades per ningú.“

Pregunto, inocent que sóc, des de sota la buguenvíl·lia: quan un col·lectiu de 40 persones fa una queixa i petició a l’alcalde, a més a més com a president de la Fundació Palafrugell Gent Gran, seguint els conductes reglamentaris, protocol·laris i fent una exposició clara i contundent, no són mereixedors de ser atesos i que se’ls ha de donar resposta, independentment de si el director del centre mira de fer anar l’aigua cap el seu molí?

D’altra banda, com es poden fer ballar números, sense concretar dades d’afectació?

En aquest cas, és que, efectivament, en el moment de tot aquest enrenou hi havia uns 116 residents al centre. I “només“, van ser 40 els signants de la queixa concreta de la manca de personal. Ara bé, quan es facilita aquesta informació, s’ha de tenir present que aquests  representants de 40 residents són, de manera primordial, de la tercera planta. Una planta on hi ha els residents que necessiten assistència les 24 hores ja que a més de ser persones que no es poden valer per elles mateixes tant pel que fa en l’aspecte físic com el mental, necessiten assistència permanent. I en les signatures del col·lectiu, també n’hi ha de la segona planta, atès que en aquesta, hi ha residents de mobilitat reduïda. Per tant, els percentatges no es poden fer sobre el total de residents ja que cada planta, té les seves problemàtiques. Hi ha d’haver més sensibilitat cap el que és l’atenció a les persones. Sí, això que tan se’n parla,  però  resulta que n’hi  ha que en tenen l’oportunitat  de fer-ho realitat, i en canvi deixen palès que només ha format part del discurs o dels folletons de campanya electoral…

Més dades, i tot plegat encara es queda curt… I és que l’alcalde (que també és el president de la Fundació Palafrugell Gent Gran) i el seu equip de govern, han aprovat, en el ple de pressupostos, que l’import que en aquest exercici de 2010  ha sigut d’1.144.845 euros (en el qual representants dels residents s’han queixat de falta de personal per atendre les persones amb necessitat d’assistència permanent), passi a ser, pel 2011, de 900 mil euros. O sigui, que hi ha una rebaixa de 244.845 euros (41 milions de pessetes, per aquells que encara busquin una mica la referència amb la moneda de fa uns anys). Aquí, se’n poden fer de percentages o regles de tres?

La veritat és que costa, almenys a mi, creure en els polítics que s’omplen la boca del benestar  social i els programes d’atenció a les persones quan, després…  Serà per allò de: fes el que jo et digui però no el que jo faci? O serà perquè a Palafrugell hi ha tantes barreges en l’equip de govern que no saben en quin equip juguen?

I per acabar, personalment, crec que seria un error que els residents (o respresentants) haguessin de fer una associació per a exigir que el centre funcioni com hauria de funcionar, havent-hi una fundació que vetlla (vaja, pel que es veu, millor dir: hauria de vetllar?) perquè el centre funcioni.  I de passada: em sembla que l’alcalde quan fa referència que aposta per una associació, com les AMPA dels col·legis, és que no ha sabut interpretar prou bé aquella dita de “criatures naixem, criatures tornem”. No és això, company, no és això…

Segon capítol: Prec a l’alcalde, president de la Fundació Gent Gran

El dia 5 de novembre, el col·lectiu de quaranta residents (a través dels familiars corresponents) van entrar  un document a l’Ajuntament de Palafrugell, de manera conjunta, adjuntant còpia de la queixa formal entrada en el decurs del mes d’octubre a la recepció del centre Palafrugell Gent Gran. Després que haguessin passat els dies, i els representants dels residents només (alguns) hagin estat cridats pel director del centre per mirar de suavitzar la situació (es suposa…), l’alcalde de la vila del peix fregit i president de la Fundació Palafrugell Gent Gran no ha dit paraula sobre el tema. Potser per això, en aquest passat ple del consistori palafrugellenc, dedicat als pressupostos, hi va fer acte de presència una persona familiar d’un dels residents que formen part del col·lectiu que figura entre els quaranta del llistat, entrat a la casa de la Vila. El cas és que del ple, la persona familiar d’un dels residents que ha presentat queixa formal, tampoc és que en treies massa l’aigua clara després que formulés una pregunta amb llarga exposició (algunes coses eren de caire particular i  segurament que no era el moment ni el lloc, per entrar en qüestions particulars quan hi ha un problema global i queixa col·lectiva de la manca de personal per atendre els residents).

Amb tot, segons que explica la persona que va acudir al ple del dijous 25 de novembre, va aconseguir que l’alcalde digués que es comprometia, en el ple del mes de gener,  de respondre si s’acceptava o no una de les peticions que fa el col·lectiu respecte que hi hagi representació dels residents a la Fundació. O sigui, tres mesos després que es comencessin a presentar queixes al centre, i més de dos mesos i mig després que la queixa col·lectiva s’hagi entrat a l’Ajuntament, l’alcalde, president de la Fundació Palafrugell Gent Gran, respondrà. Tot un detall. Però, almenys pel que sembla, no va pas parlar de respondre sobre el problema de fons existent: la falta de personal.

Ai, ai, ai… quina tàctica o estratègia és aquesta? Com és que l’alcalde no ha cridat el col·lectiu de signants per discutir la jugada? Aquesta és l’atenció a les persones?  O serà perquè a través dels mitjans de comunicació els residents i familiars del centre ja s’hauran assabentat del que ha aprovat l’equip de govern, i així, no hagi de veure la cara dels usuaris puntuals (o familiars) de Palafrugell Gent Gran? Seria aquesta, en tot cas, una manera correcte d’atendre els veïns del poble davant un problema que afecta moltes persones?

I tota aquesta espera, quan en l’escrit enregistrat a l’Ajuntament (veure fragment del document  de data d’entrada 5.11 que  figura al començament del primer capítol), els denunciants van demanar a l’alcalde, president de la Fundació Palafrugell Gent Gran: “Agrairem que, el més aviat possible, faci les gestions oportunes per posar remei a una situació que mai de la vida s’hauria d’haver produït i, per tant, ens faci arribar resposta a la queixa col·lectiva que els hem fet.” Doncs ja veieu el panorama…

D’altra banda, en el document presentat a l’Ajuntament, el col·lectiu explica que s’havien mirat l’acte fundacional de la Fundació Palafrugell Gent Gran i havien observat  que “ni els nou representants de l’Ajuntament ni la resta de patrons que figuren a l’acta fundacional, no han tornat a trepitjar mai més el centre després del dia de la inauguració.” I aquesta afirmació l’argumenten, en el document, dient: “… perquè estem convençuts que, d’haver-ho fet, haguessin posat remei a la situació exposada en el text de queixa formal: la falta de personal per atendre com cal les persones, residents assistits, sobretot.”

Val a dir que cal, potser, algun matís:  a l’acte fundacional es parla que “els organs de la Fundació el formaran catorze persones, 9 patrons i 5 representants de la societat civil.” I els 9 patrons, són els representants de l’Ajuntament “amb caràcter nat; l’alcalde com a president de la fundació, i el primer tinent d’alcalde com a vicepresident.” Després, hi ha dos representants municipals de l’Entesa, i dos del PSC; tenint un representant cadascun de la resta de partits conformats al consistori palafrugellenc: ERC, CiU i AMC. I és, des de l’Ajuntament (si més no l’equip de govern), cal recordar-ho, on s’aproven els pressupostos i es poden demanar responsabilitats a qui pertoqui. Entenguis empresa contractada per fer funcionar el centre Palafrugell Gent Gran, en aquest cas.

Els representants dels 40 residents es veu que van quedar molt sorpresos que en l’acte fundacional no s’hagués previst que a la Fundació,  entre la representació civil, no es tingués en compta els residents o tutors dels residents. Per això, aprofitant l’embranzida que portàven, en  l’últim paràgraf del document entrat a l’Ajuntament el dia 5 de novembre passat, el col·lectiu demana a l’alcalde president de la Fundació, que als patrons de la Fundació “hi afegeixin, com a mínim, un representant per planta, dels residents del centre Palafrugell Gent Gran. Així, en les reunions periòdiques que pugui tenir la Fundació que vostè presideix podrà (podran) estar al corrent del que succeeix en el dia a dia d’atenció a les persones residents al centre Palafrugell Gent Gran.”

Proper capítol (i III -?-):

Si no vols brou… doncs dues tasses!

Primer capítol: La part humana grinyola

Familiars dels residents del centre Palafrugell Gent Gran es queixen de la manca de personal  per atendre com cal les persones que neccesiten assistència permanent

Des de la segona quinzena del mes d’octubre, que a la recepció del centre Palafrugell Gent Gran hi ha hagut un degoteig de queixes formals degudament presentades a partir del “Full de suggeriments/queixes amb la relació i prestacions de l’ICASS”. El motiu de les queixes col·lectives,  entrades de manera individual a la recepció del centre, exposava la manca de personal que ha d’atendre, sobretot, a les persones residents amb necessitats d’assistència vint-i-quatre hores.  Posteriorment, el dia 5 de novembre, el col·lectiu de representants de quaranta residents presentava a l’Ajuntament de la vila un llistat el qual anava dirigit a l’alcalde de la vila, com a president que és, també, de la Fundació Palafrugell Gent Gran.

Tot es va començar a desenvolupar a partir que diversos familiars anaven comentant en veu alta  diverses deficiències, i arribessin a la conclusió que el problema global que patia el centre era la falta de personal per atendre els residents. Sobretot els que tenen necessitat d’assistència per mobilitat reduïda. Va ser així com els familiars, en representació dels residents, van acordar redactar un text que explicava el problema general, sense fer esment del problema individual amb el qual a vegades es pot trobar un determinat resident.  “Mig any després de la inauguració de la residència Palafrugell Gent Gran, la falta d’atenció i dedicació acurada als residents és una constant creixent en el centre. Aquestes deficiències massa sovintejades últimament, no es produeixen per la incompetència del personal de servei, sinó per la manca, precisament, del nombre de personal d’acord amb les necessitats de cada planta. Aquest fet reiteratiu, en moments puntuals com ara el cap de setmana, es converteix en desgavell. Només el sobreesforç dels professionals de servei, i el voluntariat dels familiars dels residents, que ens hem de posar en tasques que no ens haurien de pertocar, ha evitat conseqüències greus no desitjades per ningú“, explicaven en l’encapçalament de l’escrit (en full reglamentari) entrat al centre Palafrugell Gent Gran.

En el full de la queixa, en el qual els signants expliquen que “els dies passen, els residents augmenten, i la falta de personal d’atenció a les persones residents cada vegada es fa més evident“, també deixen clar que “No n’hi ha prou d’haver inaugurat un equipament com cal, en un temps que es parla de qualitat de vida i atenció a les persones. La humanitat dels que han de vetllar pel benestar dels residents no es va acabar amb la inauguració del centre. Aquell dia, només era el començament. No el final.”

El primer text, el que els representants de residents van entrar a la recepció del centre, acabava dirigint-se a la Fundació, a l’Ajuntament, a la Generalitat, administradors i “responsables del centre, en definitiva“, dient-los: “no s’emmirallin només en la patxoca de l’equipament. Entrin a l’interior. Una vegada dins, veuran que a més d’una infraestructura molt digne, la part humana grinyola perquè hi ha persones que necessiten ser ateses com a persones, i no és així. I la finalitat, per cert, és que es va posar en marxa la residència perquè les persones que ho necessitin puguin ser ben ateses. Perquè tot això funcioni com cal, s’adonaran que no han de ser garrepes en la contractació necessària de personal.”

Proper capítol (II):

Prec a l’alcalde, president de la Fundació Palafrugell Gent Gran

A les 11 del matí d’aquest diumenge, dia 28 de novembre, Torroella de Montgrí celebra el 19è Concurs de Gossos d’Atura, en el marc de la Fira de Sant Andreu. Es portarà a terme al camp d’en Coll, prop del polígon industrial torroellenc.

Instaurat a la capital del Baix Ter per Jordi Muxach, és un dels més reconeguts del calendari anual de Catalunya, conjuntament amb el de Castellar de n’Hug. Es tracta d’un campionat de campions en què només poden pendre part els pastors i gossos amb el millor palmarès de la temporada.

Premi en record de l’excepcional i carismàtica Coloma

La Coloma (L’Estartit, 1989-2003),  ha estat l’únic gos al qual han fet un homenatge quan es va retirar. Va ser a Castellar de n’Hug. Li van posar una medalla i ella va fer una exhibició, tot demostrant que encara estava en plena forma. A partir del 1997, la Coloma només va participar en demostracions i treballant a casa de la família Muxach, fins que es va morir per problemes de cor sis dies abans de complir els 14 anys.  El concurs de gossos d’atura de Torroella de Montgrí és el campionat de campions quin premi és una escultura del prestigiós escultor galleg Leandro Seixas, que immortalitza l’excepcional Coloma. Una gossa que va guanyar 32 campionats. “Va ser campiona d’Espanya border collie, ha estat campiona de Catalunya i d’Espanya de concursos normals, i d’interraces no ho va ser perquè no va participar en cap. Si s’hagués fet un concurs global, barrejant les tres proves, segurament que hauria guanyat“, em deia el seu amo, amic i ensinistrador, Jordi Muxach, ara fa quatre anys. Val a dir però, que aquesta carismàtica i irrepetible Coloma, que ha deixat marcat un abans i un després en la història dels concursos de gossos d’atura, no té cap monument a Catalunya. Amb tot, el mite del caràcter casi humà de la Coloma perdura, i és un referent perquè amb en Jordi Muxach van mostrar unes sensibilitats, un saber fer i un saber estar, que van contagiar la societat catalana. “Ja des de petita va ser un gos molt especial. Tenia una capacitat d’assimilar les coses fora de lloc. Hi podies enraonar com una persona. Ella no et contestava, perquè els gossos no enraonen, però t’entenia perfectament tot el que li deies“, recorda encara el pastor de l’Estartit.

Des del 2008 en què debutava i va guanyar l’edició del concurs torroellenc, la  néta de la Coloma, la Kiss,és l’encarregada de continuar recordant-nos que la nissaga Coloma, sempre conduida per la màgia de Jordi Muxach, continua viva.

I és que amb la Coloma, va ser el principi d’una gran amistat… “Ens compenetravem molt i molt bé. Jo la mirava, ella em mirava a mi, i els dos sabíem el que hi havia. En moltes ocasions ni l’havia de manar. Només em mirava i ja sabia el que jo volia. Era una gossa molt especial. La Kiss és molt bona, però la Coloma és el gos més complet que he vist mai“. Paraula de Muxach.

 Aquestes eren les ratlles que encapçalaven un article que vaig demanar a en Càstor per incloure en un reportatge que es va publicar a Presència l’1 de juliol del 2001, en vigília de la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell, d’aquell mateix any. Només canviant el nombre d’anys, 30 per 39, en què la passió per les havaneres ha estat la seva companya, podríem dir que les ratlles, són acabades de fer.

Podria escriure algunes coses sobre en Càstor, una persona d’una gran vàlua i amb una important trajectòria en el món havanerístic iniciada per allà l’any 1972 quan, amb en Xiqui, acompanyaven els pioners i fundadors del grup Port Bo (Calella de Palafrugell, 1966), l’Ernest Morató, en Pitu Xicoira i en Carles Mir.  Però avui, més que fer un repàs al seu recorregut, crec que és millor recuperar, si més no una part, d’aquell interessant article d’en Càstor, del 2001. Amb tot, vull dir, sinó rebento, com a reivindicació pública (tardana, sí, és cert, però “algú ho havia de dir ” un moment o altre): en Càstor, ha estat una persona desaprofitada a la vila de Palafrugell, i per la Fundació Morató sobretot. Dit això, i que potser algun dia es pot aprofundir, el tros recuperat que ell mateix titolava així:

 Molt a prop del cor

…”Malgrat tot, actualment l’havanera es continua considerant un gènere de segon ordre. I cal que els cantaires d’avui intensifiquin el seu nivell d’autocrítica per arribar a oferir un treball més acurat. Cal deixar pas a una quarta generació que ens aporti una proposta més elaborada i vigorosa. Perquè l’havanera és una manifestació musical de la cultura catalana, que forma part de la nostra tradició. 

Permeteu-me una anècdota: anys enrere, després d’una cantada, se’ns va acostar un senyor visiblement emocionat per fer-nos arribar el seu agraïment. Acabava d’escoltar una peça que no havia sentit des que la seva mare la hi cantava quan era petit. Amb una senzilla cançoneta havíem despertat l’emoció i sensibilitat d’un record oblidat en un racó de la memòria. Perquè una melodia tradicional s’assembla a un tros de paper amb un missatge escrit -curt però contundent- guardat en un racó de la cartera, i que el temps ens ha fet oblidar, però que guardem molt a prop del cor.”

Avui, 10 de novembre del 2010, el cor, precisament, ha fet una mala passada a en Càstor. Ha deixat de bategar quan estava a pocs dies de complir els cinquanta cinc anys. No hi ha hagut res a fer. D’aquí a 10 dies, amb els seus companys de Cubacant, la Neus, l’Enric i en Xiqui, havíen d’enregistrar un CD amb havaneres d’en Josep Bastons, sobretot, l’Antoni Mas i en Tòful Mus. Havia de ser un disc renovat en el qual en Càstor s’hi sentia molt a gust, tot i ser un fervent enamorat de l’havanera antiga i cubana.

Demà, diada de Sant Martí, patró de la vila de Palafrugell, el tanatori palafrugellenc s’omplirà per dir adéu a en Càstor Pérez Diz, un home bo, un prodigi amb la guitarra. En Càstor Pérez, un apassionat de l’havanera.

*  NOTA: per un problema informàtic, la peça que acompanya la crònica referida a la mort de Càstor Pérez (la plana 47 del diari El Punt, en paper), no surt publicada en la versió digital. El text és aquest:

Un home bo, un prodigi amb la guitarra

Fent un repàs a la persona, i al músic, m’adono de la similitud entre Càstor i el mestre Sirés, l’autor de La Gavina. Com a persona, perquè mai ha tingut un no per a ningú quan se li ha demanat la seva col·laboració. Com a músic, perquè si bé en Frederic Sirés era un plaer escoltar-lo al piano i una xeixa com a compositor, en Càstor Pérez era un prodigi amb la guitarra i també amb els arranjaments musicals. Era un home que fugia dels protagonismes. Potser això, i la seva excessiva modèstia, ha fet que la seva qualitat musical plena de sensibilitats i el treball de recerca portat a terme hagin passat desapercebuts pel gran públic. Ara, un moment especial em ve al cap: la cantada del dia 3 de juliol d’aquest any a Calella de Palafrugell. Per ell, no va ser una cantada més. N’estic convençut. Va ser dalt de l’escenari acompanyant, a la guitarra, la seva filla, la Sílvia Pérez Cruz. Pare i filla, junts, en una magnífica actuació en un marc incomparable. La pell de gallina: Vestida de nit, una cançó amb lletra de la mare de la Sílvia, la Glória; una cançó amb música del pare de la Sílvia, en Càstor, un home bo, un prodigi amb la guitarra.

Ahir (4.10), a El Punt (plana 8), llegia en Pius Pujades. Sobretot perquè em va cridar l’atenció el títol (L’ofici de periodista) juntament amb la foto de l’Arcadi Calzada que il·lustrava la seva crònica. La barreja em va despertar la curiositat vers el seu contingut. En el seu anar i venir, en Pius, acabava la seva crònica amb una frase que podria ser lapidària: “Ser periodista no és gens fàcil, creieu-me.”

Aquest final, és el que més em va fer pensar, i és per això que en posar-me davant l’ordinador encara tinc dubtes de si el que pugui explicar pot ser d’alguna utilitat. La veritat  és que en aquests meus inicis de bloquer, intento trobar l’equilibri entre el que és informació, opinió, reflexió, comunicació…  amb algun moment que trenqui la balança no per fugir de les normes, sinó perquè els mateixos principis  ho requereixin.

En record del fotògraf  begurenc Josep Carreras i Riera (1920-2002)

En aquesta ocasió, m’agradaria recordar que l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Begur torna posar en marxa el concurs de fotografia en memòria de l’il·lustre fotògraf begurenc Josep Carreras, que aquest any ja arriba a la cinquena edició. Les obres es poden presentar fins el dia 5 de novembre, i les fotografies quedaran exposades al Centre Cultural Escolles Velles de Begur, del 13 al dia 27 del mes vinent.

A Josep Carreras es pot dir que el coneixia de tota la vida encara que no el vaig poder tractar una mica de prop fins que es va jubilar, en unes xerrades que fèiem al despatx que tenia a la botiga que llavors ja portava el seu fill Dito.

Que l’entranyable fotògraf comencés a retratar Begur quan tenia uns vint anys, pam endavant, pam endarrere, ha representat un llegat importantíssim per la vila “d’es pedrís llarg” en particular, i pels rodals del municipi en general. Són unes fotografies que deixen constància del que era i encara podria ser la part de l’ anomenada Costa Brava centre. Era en l’època del boom del turisme i del creixement del litoral de Blanes a Portbou. Un creixement i evolució del  qual el terme de Begur n’era un exemple prou clar, amb restriccions polítiques franquistes incloses, que s’anaven campejant com es podia.

 A partir de 1950, la màquina de retratar de Josep Carreras anava captant una relativa normalització del nostre País, i anava deixant testimoni de fets i obres importants com ara la decisió del Ministerio de Turismo espanyol (1964) d’instal·lar el Parador Nacional de Turisme d’Aiguablava en territori begurenc, al bell centre de la Costa Brava. La qual cosa, juntament amb la construcció de l’hotel Cap Sa Sal quines obres es van començar l’any 1955, sent inaugurat el 1963 i tancant les seves portes l’any 1979, i la seva sala de festes (de manera efímera però que va donar molt prestigi a la zona),  va representar el degoteig constant d’artistes i polítics a la zona begurenca. Tot això ho va retratar en Josep Carreras, representant una promoció de pebrots per la difusió que es va fer d’aquelles fotografies.  Com també va ser una promoció impagable les fotos que va fer de la bailaora Carmen Amaya, que van donar la volta al món. O, de manera més local, actes de la vida social, festiva i quotidiana del seu poble, que formen part d’una evolució progressiva del territori. Tot plegat, sense deixar de banda un altra fet rellevant en la seva carrera professional: quan va ser contractat per la companyia cinematogràfica Columbia Films, com a segon responsable de la foto fixa per a la pel·lícula “De repente, el último verano” (sobre una obra de teatre escrita pel dramaturg Tennessee Williams) que va interpretar  Elizabeth Taylor .

Fer de periodista

Ja ho veieu, abans d’obrir l’ordinador volia fer una pinzellada dels plens dels ajuntaments que tot i ser soporífers en la seva forma són necessaris en el seu contingut, i resulta que m’he cruspit l’espai més o menys previst, sense fer-ho. Serà el que deia en Pius, que ser periodista (i fer-ne, hi afegiria jo) no és gens fàcil? Sigui el que sigui, potser en la propera sessió bloquista, dedicaré les ratlles a les contradiccions posades de manifest en matèria de permisos d’obres i llicències d’obertura de locals comercials, de l’Ajuntament de Palafrugell. O bé veure, a La Bisbal,  com està una  important subvenció per a la  rehabilitació i ampliació del  Terracotta Museu. I és  que me’n va refrescar la memòria, precisament, el ple extraordinari que es va celebrar a la vila del peix fregit a mitjans del mes de setembre. Hi havia un punt en el qual  es va aprovar el projecte de la Fase 5 del Museu del Suro, i vaig aprofitar per mirar la llista de beneficiaris de la subvenció. Resultat: em vaig trobar que entre les concessions, hi havia la del Museu Terracotta de La Bisbal. El cas és que l’altra dia en passar per La Bisbal, em vaig  fixar que el museu de la ceràmica està tancat i sense cap senyal que s’hi  estigui portant a terme l’execució del projecte museogràfic que havia estat seleccionat amb cofinançament FEDER pel període 2007-2010. És que els hi ha passat per alt?

Tot plegat intentaré esbrinar-ho, i per tant,  “la setmana vinent parlarem del govern”. (Traducció de la mítica frase de Tip i Coll en acabar el programa que feien a TVE per allà… fa molts anys…)

Amb la voluntat i compromís que aquest bloc que neix ara mateix sigui actualitzat almenys un cop a la setmana, he d’aclarir però, que serà mica en mica que intentaré apropar-me a cadascun dels pobles baixempodanesos.

Entre altres motius,  perquè no vull pas que em passi com al recordat músic palafrugellenc Joan Busquets –anomenat en Pela– que en una ocasió, esperant per començar el ball de tarda en un poble del Maresme, s’entretenia tocant el piano amb un sol dit i tenia mitja dotzena de músics, expectants, al seu voltant. Mig endormiscat, gairebé com sempre, hi havia el mestre Joaquim Torrent conegut com es Torrat, un gran violinista. El cas és que en Busquets es va dirigir al mestre, dient-li: “Veritat que us ho faig passar bé, mestre?” En Torrent, movent lleugerament el cap, li va sentenciar: “Joan, tu remenes molts d’instruments, però no en toques cap”.

Amb aquest anècdota encara present, és un dels motius que justifiquen vulgui anar poc a poc, mirant de fer bona lletra.

Molt personal?

M’estimo el meu País, i m’agrada el meu País. Això no vol dir, però, que m’agradi tot el que passa i es genera al meu País. Encara que conec i m’agraden molt diferents racons de Catalunya, he de confessar que estic permanentment enamorat del Baix Empordà. I m’agrada, igualment que com a català, em deixin exercir de baixempordanès.

No m’agrada el centralisme de Barcelona. Tampoc m’agrada que el centralisme es manifesti des de Girona. Potser perquè diuen que els baixempordanesos en no tenir una capital definida en el lideratge, és un dels raonaments que ha anat mantenint la llegenda de no agradar-nos el centralisme?

Podria ser, podria ser… Amb tot, sóc dels que admira i respecta La Bisbal. No com a ciutat capital oficial i administrativa de la comarca, sinó per la seva gent, pel seu acurat nivell cultural i per l’inquietud, dinamisme i saber fer de les seves entitats i associacions. De fet, és un respecte i admiració que sento cap a cadascun -i no ho dic per quedar bé-   dels pobles conformats al territori del Baix Empordà. Espero, en el succeir de les setmanes, poder anar repassant els ets i uts dels diferents pobles.

La taverna de l’irlandès

El cas de Ryanair, encara que sigui problema (benvingut problema viatger) de totes les anomenades comarques gironines (també dels maresmencs, osonencs…) fa que en aquesta primera pinzellada pel Baix Empordà, vulgui afegir-me a quelcom que ja en ocasions s’ha comentat i reivindicat: també en català, si us plau…

Més que si les fileres dels seients són massa ajustades, el que em sap més greu, és que la falta d’us del català en les informacions i atenció als clients, entri en aquest paquet del baix cost.

I el que més ràbia em fa, quan en alguna ocasió estic dins l’avió, és que em sento ficat a la taverna de l’irlandès on, per fer calés, són capaços d’oferir-te, en castellà!, tota classe d’entrepans plastificats, begudes, cigarretes que no fan fum, o fins i tot loteria…

Ryanair ens ha facilitat (i malgrat tot espero que ens segueixi facilitant) poder viatjar. Ara bé, l’aeroport de Vilobí d’Onyar també ha estat una bona plataforma on la companyia irlandesa  s’ha pogut promocionar i expandir. I això, no ho té en compta. Al contrari, de la mateixa manera que reben subvencions de les nostres institucions i/o entitats, encara volen que se’ls abaixi més les taxes a l’aeroport de les nostres comarques per garantir la seva permanència en terres gironines. No ha arribat l’hora… que els nostres polítics de torn que estan portant les negociacions, han de trobar la manera que, d’una vegada per totes, no ens hàgim de sentir que allà dins, a la taverna de l’irlandès, el català també sigui de baix cost?

I si m’he referit a que són els polítics els qui han de solucionar aquesta situació, és perquè, de manera voluntària, es van presentar per a vetllar, entre altres coses, pels nostres drets i deures. I a més a més, s’han convertit en professionals als quals paguem entre tots. I no som pas, doncs, la resta de la societat catalana els qui hem d’acabar traient les castanyes del foc plantant-nos, per exemple, a renunciar a viatjar amb Ryanair.

Tot plegat no serà que tenim uns polítics massa ben i mal acostumats?