En Pere Costa i Pagès, que és i fa de mestre, va néixer a Palafrugell l’any 1965. Va ser dos anys després de la primera desfilada de carrosses del Carroussel Costa Brava i, ironies del destí (per a ell), en vigília de la cantada d’havaneres de Calella (com Llafranc, de Palafrugell, és clar).

Amb tot, en Pere, des de fa força anys està instal·lat a Llafranc que, com encara no li han concedit l’independència, a Llafranc, forma part del municipi de Palafrugell malgrat alguns torrecullons de la gresca i la ironia que de temps immemorial els agrada jugar aportant la tercera opció que el nucli costaner palafrugellenc esmentat és una colònia barcelonina…

Això podria ser un debat a fons per allò de saber de qui és aquest mar…, no passés com amb Les Formigues -illes- que els de Palamós en reclamen la propietat…, i també un debat “apassionant”  atès que en Pere n’és un agradable provocador d’aquest tema en concret i un agradable polemista ironitzador de tot el que es posi sobre la taula en general. Però bé, fent referència al llibre que acabava de publicar ara fa just un any “Amor, hem de parlar”,  així s’explicava el mes de desembre del 2011: Jo he fet tres llibres. Del primer se’n van vendre 250 exemplars, del segon 400 i del tercer que, ja posats, aprofitaré per promocionar més tard, a dia d’avui en tinc comptats 125. D’aquest últim, poden veure que els en proporciono una xifra més exacta. Deu ser per la crisi però, en tot cas, en els dos primers llibres, d’història local, vaig cedir els drets d’autor –i ho tornaria a fer tantes vegades com m’ho demanessin, amb crisi o sense- a dues entitats que vertebren d’una manera important la meva vinculació amb la vila de Palafrugell. Els estic parlant del Club Handbol Garbí i de l’escola Vedruna. El tercer llibre és el que la premsa local ha anomenat “el primer llibre de creació de Pere Costa”. El meu primer llibre de creació no és cap altra que “Amor, hem de parlar”, un volum de vint-i-cinc narracions breus per al públic adult que tracten, des de diferents angles, el tema de les relacions humanes i la poca traça que tenim per portar-les a terme. En aquest comentari, en Pere hi afegia que en llegir-lo, els lectors Passaran una bona estona i jo tindré una paga extraordinària…

Bé, la veritat és que ja fa molts i molts dies que em vaig llegir el llibre… i, com sóc amic d’en Pere i fins i tot hem treballat colze a colze en algun projecte, em sembla que no seria just em posés a cantar-ne lloances. No seria ben interpretat per alguns, malgrat ens coneguin als dos. I menys seria ben interpretat, per alguns altres, si fes el contrari. Per això, fent l’ús perfectament lícit de solucions salomòniques, em limito a informar que en Pere Costa i Pagès, diplomat en magisteri per la UdG i mestre de llengua anglesa de l’escola Vedruna de Palafrugell, ha escrit un llibre: Amor, hem de parlar, publicat en primera edició per Edicions de la Doctora Lowenstein de Llafranc (faltaria més…!)

A la contraportada del llibre, des de l’editorial o el mateix autor, se’n fa una sinopsi: “Amor, hem de parlar” és un recull de vint-i-cinc contes amb les relacions humanes com a fil conductor. Escenes quotidianes en les quals es barregen estrelles com Robert Redford, Richard Gere, Harrison Ford, Sylvester Stallone, Wynona Ryder, Shakira, Mick Jagger o Keith Richards amb personatges corrents als quals sovint no prestem atenció com Laura Tutusaus, Mònica Graziani, Sadurní Rifé o l’anònima noia del paraigua taronja. Tot hi cap però amb un denominador comú: els homínids fa segles que intentem relacionar-nos, però tenim poca traça a l’hora d’entendre’ns i, en canvi, una facilitat increïble a l’hora d’espatllar-ho tot fins al punt que la reconciliació es fa impossible.

En Pere diu que el distreu gargotejar, i ho aclareix: sobretot d’ençà que, conscient de les meves limitacions, vaig creure que em podia dedicar a l’escriptura de creació i, malgrat no ser una jove promesa, seguir aprenent cada vegada que començo un nou text…

Aquest jove de 47 anys, com he explicat, viu a Llafranc. I allà, a ell que tant li agrada estar-se esterrossat a la platja cara (i esquena) el sol… resulta que viu a l’ombra de Tom Sharpe. No, no m’invento res, ell mateix ho ha explicat públicament: Sóc el segon escriptor més venut de Llafranc. El primer és Tom Sharpe, que ven una mica més que jo. Són les casualitats de la vida. Si Tom Sharpe s’hagués instal·lat a Palamós, jo tindria l’honor d’aparèixer al capdavant dels escriptors més llegits de Llafranc. Però va tenir bon gust i es va quedar a Llafranc.

Però com en Pere necessita els raigs de l’estrella més brillant de la terra, acaba fent pacte amb l’ombrera gegantina de l’escriptor britànic creador del professor Henry Wilt que sempre acaba ficat en un embolic, i es mostra conciliador: Portem bé la competència. El 2010 ell va treure llibre, “L’herència de Wilt”, i jo no. El 2011, jo he tret “Amor, hem de parlar” i ell m’ha cedit tot l’ampli mercat de Llafranc i rodalies per promocionar la meva obra. No ens fem la competència i portem bé el tema de la rivalitat literària.

Com va dir el seu “protegit” Schuster, “No hase falta desir nada más”.

Fotos:

– 1 i 3, en Pere Costa i Pagès.

– 2, portada del llibre “Amor, hem de parlar”.

– 4: Tom Sharpe, l’escriptor britànic que des de fa vint-i-tres anys viu a Llafranc (Palafrugell) i fa ombra al mestre i escriptor palafrugellenc que també viu al nucli costaner del municipi baixempordanès de la vila del peix fregit.

Una vegada superats els 150 anys de la seva independència, i perquè no dir-ho, una vegada també força superades les divergències derivades de l’enrenou de la carretera, Mont-ras va deixant palès que l’eslògan poble gentil, incorporat al topònim, no és només un afegitó per seguir la moda…

Vull aprofitar aquest escrit per agrair la feina del dia a dia de tots els companys que formen part del Consistori, tant els regidors de l’equip de Govern com els de l’Oposició. L’esforç que esteu realitzant en aquesta legislatura és molt elogiable. Però no només els polítics treballem intensament, també ho fa el personal de l’Ajuntament per millorar tots els serveis. Aquest és el penúltim paràgraf del text informatiu que l’alcalde Carles Salgas ha adreçat al poble de Mont-ras. En l’últim paràgraf, aprofita l’avinentesa per desitjar una bona Festa Major 2012 (del 25 al 30 de juliol).

Adaptats al temps, Els Gentils fan de nunci

Tot i que deu fer uns deu anys que es va formar Iuventus, com a secció jove de l’Associació ACRM (Associació Cultural i Recreativa de Mont-ras) i que en el decurs d’aquesta dècada ha tingut els seus alts i baixos, amb renovada il·lusió han creat la colla Els Gentils.

Són uns joves que a les activitats socioculturals en què es mouen hi han afegit un polsim de gresca assenyada amb noves iniciatives i amb l’intent de contagiar el poble i recuperar l’alegria col·lectiva de festejar plegats els diferents esdeveniments que s’enceten, i també els actes tradicionals o celebracions arrelades. Així, la creació de la colla Els Gentils ha aportat un aire fresc i dinàmic com per exemple la participació d’una comparsa (El remat esbojarrat) en el Carroussel Costa Brava, la desfilada de carrosses de Palafrugell. O dalt la mateixa plataforma, però guarnida amb una gran pancarta i molta música de fons, fer de nunci del Mercat Setmanal que es va inaugurar dissabte proppassat. I és que en el decurs de tot el matí i fins a l’hora de dinar, van recórrer tots els carrers i camins del municipi per esbombar-ho a tort i a dret. Val a dir que la setmana vinent la colla tornarà a sortir al carrer per anunciar que ha arribat la Festa Major.

El mercat setmanal

Una tradicional tallada de cinta a càrrec de l’alcalde de Mont-ras, Carles Salgas, acompanyat del president del Consell Comarcal del Baix Empordà, Joan Català, i diversos regidors del consistori local així com representants de la colla Els Gentils, i públic en general, simbolitzava l’acte que posava en marxa el mercat setmanal. Una iniciativa de l’Ajuntament de Mont-ras amb la col·laboració de l’Associació de Marxants de les Comarques Gironines que s’emmarca en el conjunt d’accions que s’estan desenvolupant en l’Àrea de Promoció Econòmica municipal, dinamitzant i promovent l’oferta comercial, turística i empresarial de Mont-ras.

Coincidint amb la inauguració del mercat setmanal que en aquesta ocasió un fort vendaval va impedir podessin parar una dotzena de marxants, també es va posar en marxa la Fira de Vehicles d’Ocasió del Baix Empordà amb la participació dels concessionaris d’automòbils locals i de les rodalies que de manera puntual -un cop l’any- faran aparador i venda a la zona verda propera al primer tram del carrer Torres Jonama.

Val a dir que el mercat municipal obrirà cada dissabte d’estiu a les 5 de la tarda i fins a les 9 del vespre, mentre que a l’hivern estarà al peu del canó els matins. A partir del proper dia 21 d’aquest mes de juliol, atès que a més de l’acord amb l’Associació de Marxants de les Comarques Gironines s’hi afegiran venedors ambulants independents, el nombre de parades arribarà a la trentena. Així mateix cal assenyalar també que de manera puntual es portaran a terme d’altres fires a més de la de vehicles, com ara la Fira d’Antiquaris i Brocanters que ubicada al mateix recinte del mercat setmanal, farà acte de presència el proper dissabte 28 de juliol.

Carles Salgas, disset anys servint el poble des de l’Ajuntament. Quinze com a regidor, i des de fa catorze mesos com alcalde

Ja en la seva infància en Carles mostrava un caràcter solidari i de servitud cap els altres, fins i tot en els jocs. La seva etapa escolar va transcórrer entre el Col·legi Torres Jonama de Mont-ras i el Col·legi Prats de la Carrera de Palafrugell. En el decurs d’aquest període en sortir de classe ajudava el seu pare en les tasques agrícoles. Feina a la qual s’hi va posar de ple en finalitzar els estudis. Ara, des que és alcalde de Mont-ras, la truita s’ha capgirat i és el seu pare qui l’ajuda a ell perquè pugui disposar de més temps per dedicar a l’Ajuntament.

El servei militar substitutori el va fer a la Creu Roja de Palafrugell, atès que als 15 anys ja n’era voluntari. En considerar-lo preparat, als 17 passa al campament de Talarn on un any després (1988) jura bandera i es llicencia. Amb tot, en Carles va continuar com a voluntari a Creu Roja sent nomenat director de Creu Roja Joventut fins el 1990. Any en el qual va ser designat director de Creu Roja Palafrugell fins que va deixar el càrrec el 1993. Però sense que acabés la seva vinculació amb l’organització humanitària, va continuar col·laborant-hi com a voluntari a les tardes, durant dos anys. L’etapa en la Creu Roja li va reportar una experiència sociocultural de la qual en guarda molt bon record i que de ben segur el va enfortir i ampliar l’escala de valors.

En Carles Salgas Padrosa és un jove de 42 anys amb una llarga experiència consistorial atès que quan tot just havia complert el quart de segle, el 1995, va entrar a l’Ajuntament de Mont-ras com a tercer d’una llista que encapçalava Manel Montalbán. En el decurs de quinze anys ha conegut totes les regidories des de l’equip de govern. I durant un any i mig, essent Mercè Català alcaldessa (juny 2007-novembre 2008), també ha sabut el que és estar a l’oposició.

A més de l’ampli coneixement que té de la casa consistorial i del poble, en Carles té molta mà esquerra; és hàbil, capacitat de lideratge, i sempre busca el consens en detriment de l’enfrontament. Els seus arguments raonats, amb un diàleg de contingut coherent li permet consensuar els temes i projectes que s’han de tractar en el ple de la Casa de la Vila. Segurament que tot plegat és el que fa possible que les capacitats i aportacions de tots els regidors que conformen el consistori no passin desapercebudes i plegats, treballen pel poble. Perquè encara que sigui d’un partit, la política és de poble i pel bé del poble! m’explicava quan, acompanyat d’en Joan Matés (primer tinent d’alcalde i regidor de Promoció Econòmica entre altres responsabilitats a l’Ajuntament) me’l vaig trobar passejant i aturant-se amb un i altre, en el recinte firal i del mercat setmanal. Se’l veia força content llàstima de vent… Ha privat podessin parar tots els marxants previstos i que el dia de la inauguració no hagi acabat de fer patxoca del tot… Va ser el primer que em va dir. De la conversa que vam mantenir, en aquests moments en destacaria la preocupació i il·lusió que té per començar a fer realitat no només el projecte de present i futur del centre cívic i tot el desenvolupament que es farà en quatre fases, sinó també facilitar espais per a propiciar que els montrasencs que vulguin puguin muntar la seva botiga, el seu establiment… Té una clara visió que poc a poc, mica en mica, s’han de poder anar cobrint les necessitats del poble amb un creixement acurat i assenyat. De moment, entre altres qüestions engegades en diferents àmbits, s’ha impulsat el Servei d’Assistència a Domicili (el SAD) que consisteix en el desplaçament d’una treballadora familiar al domicili de l’interessat per realitzar funcions de caràcter assistencial, preventiu i/o educatiu, fent també tasques personals, domèstiques i de relació amb l’entorn, pactades amb l’usuari.

Ara, de moment, i pensant en el present d’un projecte global de futur, és l’execució de la primera fase del Centre Cívic quines obres començaran el mes de gener de l’any vinent. I que si no hi ha res de nou, aquesta primera fase es podrà finançar amb els diners que ha donat, o ha de donar la Generalitat, en concepte de compensació de les pèrdues econòmiques i molèsties que va ocasionar al municipi el desdoblament de la carretera.

Fotos:

1.- La colla Els Gentils, en el decurs del recorregut que va fer dissabte passat tot anunciant la inauguració del Mercat Setmanal.

2.- El moment simbòlic de la tallada de cinta per inaugurar el Mercat Setmanal i també la celebració de la Fira de Vehicles d’Ocasió del Baix Empordà. A la foto, d’esquerra a dreta: dues jovenetes animadores; Joan Matés, primer tinent d’alcalde i regidor de Promoció Econòmica; Josep Maria Vergés, president Associació Marxants de les Comarques Gironines; Manel Baró, dissenyador del cartell anunciador i coordinador de la Fira de Vehicles d’Ocasió; Maria Àngels Sánchez, regidora de Joventut; Carles Salgas, alcalde de Mont-ras; Joan Català, president del Consell Comarcal del Baix Empordà; representants de la colla Els Gentils, i el regidor d’Obres Públiques i Serveis, Enric Peiró.

3.- Carles Salgas, l’alcalde, al seu despatx de l’Ajuntament de Mont-ras

Tot i el molt que representa l’obertura de la nova seu del Museu del Suro de Palafrugell, val a dir que l’antiga fàbrica de Can Mario ha deixat de tenir porta principal encara que continuï emmarcada a la façana.

Com en aquesta edició digital del diari El Punt/Avui encara es pot trobar la informació publicada en l’edició de paper d’ahir sobre el treball acurat que ha convertit l’antiga fàbrica modernista de can Mario en el nou Museu del Suro,  des d’aquí em permeto afegir-hi un contrapunt (com a mínim):

I és que aquesta porta que va veure entrar i sortir riuades de personal i un anar i venir constant de carretes i camions de petit i gran tonatge, ha quedat convertida en una portalada d’accés a un cancell. O sigui que amb la porta oberta, des del carrer, ja no es podrà veure la magnífica perspectiva del pati i/o jardí de l’antiga fàbrica de suro que culminava amb la torre que va ser declarada d’interès cultural l’any 2000. Era un atractiu que, no ja només pels que som de la vila, sinó pels forasters, es convertia en el reclam turístic-cultural per a fer-los decidir a interessar-se per una indústria quina estrella ha sigut i és el tap.

Però és que des del pati interior del mateix  Museu, una vegada entrat per un munt de ferralla inventada ara com a porta principal en un lateral secundari de la finca, tampoc es pot contemplar la majestuositat de la torre de Can Mario que juntament amb el campanar inacabat és el símbol de la vila del peix fregit.

Com deia,  aquesta torre que tot just fa tres anys era anunciada com el nou mirador de Palafrugell, també queda amagada des del patí interior del Museu per una paret sobreposada i enlairada de ferro rovellat. Una paret que tal i com està incorporada al projecte, trenca de manera total el que podria ser de manera visual, la integració no només de la torre del dipòsit, sinó de tot l’entorn que era realment l’antiga fàbrica de suro de Can Mario.

La torre de Can Mario que a més de símbol d’un poble ha esdevingut no només un monument al taper sinó a tota una indústria surera que tant havia reivindicat en Bepes, és inadmisible que no s’hagi sabut integrar, a nivell visual en no poder ser d’altra manera, dins aquest museu que de ben segur és i/o serà el referent museístic mundial de la indústria del suro.

Per més explicacions que m’han donat en el que va ser jornada de portes obertes als mitjans de comunicació, sóc un dels palafrugellencs dur de mollera i se’m fa molt difícil d’entendre que amb la gran preparació que tenen els arquitectes d’avui en dia, la solució per a l’acolliment dels visitants hagi quedat resolta substituint la feina que feia la porta principal i natural, pel mòdul monstruós de ferro rovellat. Pel gran impacte que en patim des del primer moment que ens el van encolomar, i perquè ha desdibuixat el que els tècnics municipals, per exemple, sempre ens han venut que els edificis catalogats no es poden malmetre ni modificar. En aquest cas, a algú l’hi han fet un gol… i pel mig de les cames… I tots els polítics que hi han passat en el decurs d’aquests anys que es va aprovar el projecte, n’han sigut els espectadors signants de primera fila.

Sense entrar en més detalls, que es podria, tot i la patxoca que fa aquest Museu del Suro i que plegats n’hem d’estar orgullosos, s’ha d’admetre que el Palafrugell que hauria de gestionar i administrar no ha sabut reeixir l’oportunitat de posar en marxa un projecte d’envergadura que ha durat deu anys, s’hi han destinat molts diners i hi han intervingut diversos tècnics. I és que tots aquests,  potser no han acabat d’estar a l’alçada de les moltes il·lusions i hores de treball i saber fer del personal del Museu.

Fotos:

1: Portalada façana principal antiga fàbrica de Can Mario.

2: Façana principal antiga fàbrica de Can Mario.

3: Torre de Can Mario, declarada d’interès cultural l’any 2000, i símbol des del 1905, juntament amb el campanar inacabat de l’església parroquial de Sant Martí, de la vila de Palafrugell.

4: Aquesta és la vista que es pot veure des del pati interior del Museu del Suro, a Can Mario, just enfront la porta principal d’entrada de l’antiga fàbrica. Una vidriera tanca el cancell (i una alzina surera ja al pati) que hom es trobarà si treu el nas pel carrer Pi i Margall. En les últimes dècades de la fàbrica, a l’esquerra de la foto hi havia l’economat; i a la dreta, hi havia l’entrada a les oficines.

5: Amb el supòsit que la vidriera del cancell deixés veure la torre, aquesta possibilitat queda anul·lada -tal i com es pot comprovar en aquesta fotografia- per la barrera de ferro rovellat i un parell més d’alzines sureres que s’hi han plantat.

6: Si des de l’entrada principal que tindrà el Museu ens quedem en aquell nivell, ens trobarem amb un passadís-“mirador” des del qual, a esquena de la paret de ferro rovellat, hi ha una gran vidriera. Si ens hi acostem, a morro, podrem veure la torre del dipòsit i les naus de la Fundació Vila Casas.

7: Ara bé, si només passem, sense tocar amb el nas la vidriera, de la torre només en veurem la meitat o poc més.

Nota: Em sap greu haver tornat sota la buguenvíl·lia fent-ho amb aquesta mena de contrapunt relacionat amb la informació de la inauguració del Museu del Suro. Però més greu em sap que amb la quantitat de persones que s’han estat esforçant per fer realitat el Museu del Suro, els projectes tècnics de rehabilitació i adequació d’espais hagin fet marso.

Si algú, de manera despectiva ens ve a  dir que a Palafrugell continuem sent la vila del campanar inacabat, ens haurem d’aguantar. “Tu ja m’entens…” deia la Trinca… I s’ha acabat el bròquil.

En les quatre ratlles on feia esment de l’obra “Són molts anys…”, de Josep Puig, explicava: El sainet és una crítica a la societat (que som tots), per tocar els `cataplins´, passar-ho bé i fer-ho passar bé, i provocar debat i/o tertúlia. Gira a l’entorn d’un rector que volia fer negoci venent parcel·les de cel, amb l’aparició de diferents personatges que a través de gags ben “recuperats” i/o actuals encara, xarloteixen, en el bon sentit de la paraula.

Doncs bé, ara intentaré fer cinc cèntims de cada personatge…

En obrir cortines, el mossèn (Esteve Ferrer) està  agenollat al reclinatori, resant i amb el breviari a les mans.

La primera visita que reb el rector és la d’un viatjant que es diu Benet (Josep Puig), un home estrafolari  que porta una grossa maleta plena d’objectes que vol encolomar al mossèn. El rector li argumenta que en aquesta ocasió no li comprarà res, doncs la crisi… Però el viatjant insisteix, i li ofereix “material de primera classe” com ara  una creu que per demostrar-li al rector que està feta de fusta d’olivera “autèntica” amb un treball de talla de qualitat, comença a donar-hi cops sobre la taula… Davant la negativa del mossèn el viatjant li va oferint qualitats inferiors, fins arribar a la de pi “que és més senzilleta”… Això sí, tornant a picar amb la creu corresponent sobre la taula, per mostrar que tampoc es trenca…  Després li ofereix una capsa en la qual hi van cent hòsties “bé, vull dir de Sagrades Formes”, li aclareix el viatjant tot destacant que “són l’últim crit” atès que n’hi ha de color rosa amb gust de maduixa… Depenent del color, els gustos són diferents, com ara en groc, té gust de llimona; també n’hi ha amb gust de canyella… El rector li diu al viatjant que no es pot jugar amb aquestes coses i si és que ha perdut els trucs…  El cas és que el viatjant no es rendeix, i li vol encolomar alguna cosa, perquè necessita “quartus” per poder fer bollir l’olla, i li ensenya patenes, calzes… Que, per cert, n’hi ensenya un que es veu que és de “ceràmica, fet a La Bisbal”… Finalment per treure’s de sobre el viatjant, el rector li diu que amb això de la visita del Sant Pare a Barcelona, totes les parròquies han de retallar despeses per poder contribuir als costos que generarà la seva passejada “vista i no vista”…

Bé, tampoc es tracta ara i aquí de fer un resum més o menys engrunat de cada esquetx… necessitaria un altra capítol… I tampoc és això… Per tant…

La majordoma, la Rita (Miquel Esteve), és una dona una mica voluminosa que deixa entreveure la “bona relació” amb el rector…

El sacristà, en Cintet  (Pere Pagès), és un home que diu les veritats de manera diplomàtica (que si els diners de la bacina sap qui és que n’agafa i/o es fa canvi a la seva manera…), o fins i tot les que són a nivell de rumor cert -diu en Cintet- (en els quals hi surten involucrats l’alcalde i la dona de l’alcalde…), les explica al rector però, passant pel confessionari, sota secret de confessió…

L’home de negocis i protector de la parròquia (Eduard Bossacoma) que va a portar el donatiu mensual “per ajudar el rector en les seves bones obres”… Però el mossèn, que encara no en té prou, vol esprémer una mica més el promotor i, sabent la falera que té comprant i venent terrenys, li posa sobre l’escriptori un plànol del cel aparcel·lat… Amb l’argument de “qui té guanyat el cel té la glòria eterna assegurada”, el rector li ofereix la possibilitat que l’home de negocis, benefector de la parròquia, pugui comprar un tros de cel per quan Déu el cridi, tenir un bon lloc…  El rector li argumenta que els diners de la “recol·lecta” es destinen a les bones obres aquí a la terra… El cas és que com el mossèn explica que depenent de la donació el tros de cel és més petit o més gran, el benefector se’n va tot content pensant amb la quantitat que vol invertir-hi per poder tenir una bona parcel·la. O qui sap si dues, tres, o les que facin falta; encara que sigui per revendre-les a bon preu, és clar…

En Xicu, és un “jove” (Josep Cubiñá) que ja ha superat la cinquantena, qualificat com una mica “esternucat”  al qual la seva mare li fa portar patates, cebes, pebrots… vaja, productes de l’hort… El cas és que en Xicu, és un “vailet de mig segle” que tot fent-se (essent?) el tontet va cantant les veritats, tal i com els burros fan els pets.  En el cas d’en Pepe Polo (Josep Cubiñá), cal assenyalar que per a la majoria de públic va ser tot una troballa atès que queda entre mig dels tres i quatre vints i que no havia fet mai teatre al Casal Popular. Només, fa uns anyets, havia sortit a Els Pastorets de Pals. Entre altres coses, amb el rector parlen de la xicota que es diu Cinta, i del festeig… del que hauria de fer la mare d’en Xicu per poder fer rutllar la casa…

El botiguer (Albert Sabater), és un comerciant que no està d’orgues i molt enfadat perquè el rector l’obliga a beneir el seu establiment abans no el pugui obrir al públic. Pujant de to, i per més que el rector li argumenta que això són tradicions, costums que vénen de molt lluny, el botiguer li recrimina el tracta discriminatòri  en no ser “missaire” i que tot plegat són bestieses per només fotre-li els “quartus”…

Finalment, després de les diferents situacions amb cadascun dels variats personatges, quan el rector es queda sol, treballant al seu despatx, apareix el dimoni. Li fa el sermó “que t’aprofites dels  homes de bona fe, dels ignorants, que els enganyes”… El mossèn es justifica que ell el que fa és ajudar la gent, als invàlids, als pobres… El dimoni desapareix, i el rector “s’adorm” -mor- sobre l’escriptori del seu despatx…

A grans trets, una pinzellada del sainet “Són molts anys…” de Josep Puig. Una obra divertida, irònica sempre, en el qual l’autor fa palès una vegada més la seva preocupació social i la “lluita entre el bé i el mal”. Tot plegat, representat pels quatre vints d’un artista de cap a peus, i els seus amics.

Com a final de festa, i després de sopar, el porxo de ca l’Esteve es retroba amb  l’escenari. En aquesta ocasió, de la manera més informal, però  d’una gran professionalitat també. Arriben les cançons, el divertimento musical de la mà de l’amfitrió Esteve Ferrer amb la guitarra i el seu quartet familiar: els seus fills Toni i Marta, i el gendre Rosendu. Havaneres, boleros, cançons d’ahir, d’avui i de sempre, i també alguna de picantona. La nit doncs, s’acaba a les petites i amb cants de sobretaula interpretats per la família de ca l’Esteve “dels barcos”, acompanyats per tots els comensals.

Tot plegat, és la manifestació d’una gent que encomana il·lusió, seny i rauxa. Són els quatre vints d’una gent que mica en mica hi va incorporant els que els han d’anar agafant el relleu…

Fotos:

1.- El rector al reclinatori, interpretat per l’Esteve Ferrer.

2.- El rector  i el viatjant Benet (Josep Puig).

3.-  El sacristà (Pere Pagès) i la majordoma (Miquel Esteve).

4.- El rector  i el sacristà (Pere Pagès, l’actual Jutge de Pau de Mont-ras).

5.- El rector i l’home de negocis i benefactor de la parròquia (Eduard Bossacoma).

6.- El rector i la majordoma (Miquel Esteve).

7.- El rector i en Cintet (Josep Cubiñá).

8.- El rector i el botiguer (Albert Sabater).

9.- El rector i el dimoni (Josep Puig).

10.- La mort del rector (Esteve Ferrer).

11.- El quartet musical de l’Esteve. D’esquerra a dreta: Marta -filla de l’Esteve, una veu dolça i acurada-; l’Esteve Ferrer, mans a la guitarra i sempre una per dir, a més de cantar, i bé; Rosendu, la bona i educada veu del gendre de l’Esteve; i en Toni -el fill gran de l’Esteve- amb la guitarra sempre a punt per acompanyar el grup, i plegats, arrodonir una nit socio-lúdico-cultural per recordar.

Deia ahir… En Puig, sempre ha sigut el que més endavant vam conèixer i es va anomenar com a “progressistes”…

Quatre vints, són molts anys… I per això, potser per a resumir l’anunciat del seu últim llibret teatral, en Josep Puig va titolar: “Són molts anys”. I tal com ja explicava en el primer capítol buguenvíl·lero, l’obra, com a “estrena mundial”, es va representar el proppassat 5 de novembre a la sala de teatre “Els barcos”, de l’Esteve Ferrer de Mont-ras.

El sainet és una crítica a la societat (que som tots), per tocar els cataplins, passar-ho bé i fer-ho passar bé, i provocar debat i/o tertúlia. Gira a l’entorn d’un rector que volia fer negoci venent parcel·les de cel, amb l’aparició de diferents personatges que a través de gags ben “recuperats” i/o actuals encara, xarloteixen, en el bon sentit de la paraula. En Puig en la major part de les seves obres, ja sigui a través del dibuix, pintura, murals, escultures,  guions i realitzacions de teatre o fílmiques, xerrades… sempre deixa traspuar la lluita entre el bé i el mal, la ironia, la sensibilitat… Una crítica a tot, com a inconformista de mena que és.

“Són molts anys” es va estrenar fa un mes i mig i, segons m’he enterat, davant l’allau de peticions es tornarà a posar en escena al mateix teatre “Els barcos”, el proper dia 28 de gener del 2012. Es veu que hi ha algú que vol tornar a veure l’obra, i molts que per diferents motius no van poder assistir a “l’estrena mundial”, ja estan en llista d’espera per poder gaudir d’una obra interpretada per diferents actors que havien pujat a l’escenari del Casal Popular entre la meitat de 1940 i primers de 1960…

Són vells coneguts de la societat palafrugellenca-montrasenca com ara el mateix Josep Puig; l’amfitrió Esteve Ferrer; l’actual jutge de Pau de Mont-ras, en Pere Pagès que als seus quatre vints encara continua al peu del canó com a pessebrista i fent els diorames que per aquestes diades s’instal·len a la parròquia de Sant Esteve de Mont-ras i cantant amb el cor Mont-ras; l’exgestor i seriós home de negocis i agradable tertulià Eduard Bossacoma; en Miquel Esteve que sempre s’apunta al que faci falta fins a un “bombardeig” i li agradi o no, li sol tocar representar senyores fetes i ben alimentades…; l’excarrossaire i gran pessebrista que en cada temporada nadalenca deixa veure les seves creacions, l’Albert Sabater… i el gran descobriment com a actor: en Josep Cubiñà (Pepe Polo) de Pals que anteriorment només havia fet algun petit paper com a pastor, als Pastorets de Pals. Com apuntador, no podia ser d’altra manera, una persona que tot i havent interpretat algun personatge, més aviat sempre s’ha quedat entre bambolines: Joan Boix. A tot plegat, cal tenir en compta que l’exlampista Josep Tulla que avui en dia només exerceix d’avi i va amunt i avall amb na Rosita, viatjant amb l’Imserso, va tenir cura de la tramoia i la lluminotècnia. I en Llibert Puignau, l’antic retratista de “tota la vida” a Palafrugell,  ho va enregistrar tot en vídeo. Tots els demés, fins arribar a una seixantena, ens ho vam mirar molt complaguts. I després, va venir el sopar, la sobretaula i el final de festa amb una actuació immillorable: El quartet de l’Esteve. En parlarem…

De tot plegat, intentaré aprofundir-hi una mica més, després d’haver fet una pinzellada a la vida i miracles de l’artistàs, Josep Puig i Clausell, que fa pocs dies ja em va explicar de què va el nou llibret que ha enllestit per representar la primavera vinent…. I això que encara han de fer la segona representació del “Són molts anys”…

L’ombra inacabada del campanar de Palafrugell

Permeteu-me cinc cèntims…

En Josep Puig i Claussell va néixer a l’ombra inacabada del campanar de la vila del peix fregit. Sempre he pensat que, en el transcórrer de la seva vida, en Josep no s’ha pogut desfer de la influència d’aquest símbol, un dels signes representatius de la vila de Palafrugell. A la seva explosiva inquietud sempre s’hi ha vist involucrada una falta de constància -es deia-, fruit d’un tarannà bohemi que li havia valgut, durant molts anys, el sobrenom de “l’artista” per ressaltar les seves qualitats innates i unes sensibilitats que no sempre han estat ben rebudes ni reconegudes, com tampoc ho ha estat sovint una manera molt especial de fer i de viure. Controvertit i polèmic, darrera tota aquesta imatge de “voler-s’ho carregar tot” s’hi amaga una falta de valentia motivada per una autocrítica exegerada, juntament amb una part poc coneguda: la seva solidaritat i col·laboració en obres benèfiques o iniciatives com ara la que acaba de néixer a Palafrugell, la Fundació Pallach. Una fundació que amb vocació de País es posa en marxa amb l’intent de coordinar i enllaçar els diferents àmbits educatius. Una fundació quin lema és “tothom educa; s’educa tothom, fem xarxa”. En parlarem, d’aquesta fundació, atès que la presentació es fa el proper 13 de gener al Teatre Municipal de Palafrugell…

En Josep, en Josep Puig, conegut arreu de les comarques gironines sobretot en ambients artístics (teatre, cinema, pintura, pessebres, cartellisme…) baixempordanesos, abans d’entrar al que en el primer capítol en deia l’equilibri de la maduresa atès que encara conserva una gran dosi d’il·lusió  que conviu amb l’experiència acumulada, en un bufarut de tramuntana la seva alegria del moment a vegades es podia transformar en un bolet de cosses.

Com a carrossaire, Josep Puig és un dels pioners i, alhora, un dels més importants de la història del Carroussel Costa Brava; ha guanyat premis amb curtmetratges en l’època daurada dels històrics festivals de cinema amateur que es celebraven a Catalunya, i a l’estranger, com per exemple el de Sant Sebastià (Donostia), i va ser un innovador en la creació dels pessebres de categoria artística, i encara pinta algun quadre que li treuen de les mans sense esperar que la pintura s’hagi secat…

Als seus 80 anys, en Puig continua sent una persona que no deixa indeferent ningú. Tant pel que fa a la seva obra com a les seves qualitats humanes. Prova de tot plegat, és que aquestes obres de teatre que representa aquesta colla dels quatre vints al porxo de ca l’Esteve dels barcos, està conformada per “joves” que en un moment o altre, per allà el Casal de la postguerra civil, no sempre havien estat d’acord, precisament… Però tots, persones assenyades, amb el pas del temps s’adonen que aquelles disconformitats només havien sigut per l’ampenta a vegades mal aplicada de quan només s’està en el primer vint.  I és que aquesta gent dels quatre vints són… la pera! perquè saben que cal respectar-se i entendre’s mútuament encara que a vegades puguin mantenir discrepàncies…

I per a final… com si fos un conte d’aquests ensucrats de Nadal en què es parla de  l’amistat, la solidaritat, la convivència, la tolerància, el passar-ho bé sense fer mal ningú… Vaja, el tarannà dels quatre vints, l’hem d’aprendre i aplicar-lo. Perquè ells, són una representació de les moltes persones que a un vint d’arribar al segle, continuen amb l’il·lusió del seu primer vint i han de ser el nostre mirall i  exemple a seguir. I d’en Puig, en particular, només puc afegir-hi que continua sent l’amic que tots volem tenir, i els que tenim la sort de conèixe’l i haver-hi treballat en algun projecte (estiguem o no als quatre vints), us puc ben assegurar que hem après a estimar-lo tal com és, amb les seves virtuts i els seus defectes. I això, us ho diu un que encara n’hi falten vint i espera arribar-hi amb la força, salut i inquietuts de la colla dels quatre vints. Bon Nadal, bona entrada de 2012, i que per a molts anys puguem fer-la petar!

En el tercer i últim capítol dedicat a els quatre vints d’un artista de cap a peus, i els seus amics, intentaré fer cinc cèntims de… “Són molts anys”… Una obra al voltant d’un rector que volia fer negoci venent parcel·les de cel…

Fotos:

1, 2, 3 i 4: Diferents detalls d’un assaig de “Son molts anys”, a primers de setembre del 2011.

5: El Quijot, Josep Puig, en el decurs del Carroussel Costa Brava de l’any 1964.

6: Detall del porxo de ca l’Esteve Ferrer, en el decurs del sopar del dia 5 de novembre d’aquest 2011.

Fa aproximadament un mes, mes i mig màxim, vaig tenir l’honor de poder tornar a compartir vetllada amb una colla que, pam endavant, pam en darrera, estan de ple en la maduresa dels quatre vints.

Uns quatre vints molt ben portats i administrats. Són una colla que es reuneix cada dissabte al vespre, al voltant de la taula. Es troben en una mena de porxo; sense arcades, sense que hi hagi peces per assecar o esteses, però si una taula que, segons el nombre de comensals, s’estira o s’arronsa per a configurar sempre: una gran i ben parada taulada. Allà només hi ha ganes de compartir xerrada, records, també present i futur, degustar un bon arròs, per exemple, i una mostra molt i molt gran del que és realment haver arribat a l’equilibri de la maduresa.

I jo que, quan vaig fer els quaranta, em pensava que l’equilibri de la maduresa estava en posar el quatre al davant… Quan vaig fer els cinquanta, vaig dir-me que no, que l’equilibri de la maduresa estava en el mig segle… Però res, quan ara fa un any i mig vaig entrar a can seixanta, em vaig tornar adonar que no, que l’equilibri de la maduresa és en arribar als seixanta anys. Amb tot, els dels quatre vints aviat em van posar “les peres a quartU”. I és que veient-los, en una vetllada a la qual em van convidar, llarga i agradable vetllada, de cop i volta, tots aquests arguments que m’he anat autofabricant en el decurs de tres dècades -quan he anat entrant en cadascuna d’elles en veure que encara estic ple d’il·lusió i amb una dosi important d’experiència pensava que ja hi era…-  ara en aquesta ocasió, vaig dir-me rotundament que no, que encara me’n falten vint -com a mínim- per a l’equilibri de la maduresa. O sigui que estic en la fase d’aprenentatge final, però aprenent al cap i a la fi. I és que fins ara, he anat tirant de la rifeta permetent-me una visió, equivocada, però d’automotivació, que m’havia arribat el moment d’això que m’he acostumat a dir i pensar, de l’equilibri de la maduresa.

Ca l’Esteve dels barcos, a Mont-ras

L’Esteve Ferrer és l’amfitrió, el creador, animador, cuiner, xerraire i persona de tarannà obert i generòs, d’aquestes trobades setmanals dels quatre vints. Això, per a començar. L’Esteve, com la majoria dels comensals habituals, freguen o han superat lleugerement els quatre vints. Dels 80 en dic quatre vints, perquè els que encara ens vam educar amb la influència de la cultura francesa i aprenent com a segona llengua el francès… Doncs res, que vet-ho aquí…

L’Esteve, en aquestes trobades setmanals, ha recuperat vells amics de la infància i/o de la joventut, i també hi dóna cabuda a persones més joves que es compenetren perfectament amb la colla de la primerenca primera meitat del segle vint. En aquestes trobades, s’hi aplega gent de totes les capes socials. De quan, a Palafrugell, igualment com per aquelles èpoques devia passar en moltes viles, el teatre era una bona excusa i motiu de relacionar-se la joventut d’aquells temps difícils quan encara vailets van haver de viure una guerra i, no oblidem tampoc, una molt difícil postguerra.

Al gra:

El teatre d’en Puig

En aquest porxo de ca l’Esteve, a Mont-ras, a més del que més o menys he resumit, de quan en quan, també s’hi fan estrenes “mundials”. Com en aquesta ocasió que es va representar una nova obra original del polifacètic artistàs Josep Puig i Clausell (Jos P. Claus, havia arribat a signar en curts de la millor època cineasta del cinema amateur de Catalunya i part de l’estranger…) que el propassat mes de juny en va complir VUITANTA! I està en plena forma. Vaja, qui no té un “all, té una ceba”, havia sentit a dir als meus avis quan els demanaven per la salut… Però bé, va per les seves pròpies cames, clarivident i crític i creatiu com sempre. No us el creieu pas, si en preguntar-li com està, ell us respon: “esperant la mort…” Perquè en Puig, en Josep Puig i Clausell, és la seva manera de dir que ja ha fet moltes coses… Que relativitza… Que… no el sorprèn gairebé res… Que és un posat de provocació… Que vol generar debat… Que vol que es reaccioni i es deixi la passivitat… Que veu com els humans continuem ensopegant amb la mateixa pedre… Que l’individualisme… Que la creativitat… Que el poder sempre l’exerceixen els mateixos… Que… Es pregunta tantes i tantes coses encara… Perquè la veritat és que continua al peu del canó i exercint del Puig més autèntic i de sempre. Com ha de ser!

Els actors de les obres d’en Puig formen part de la colla dels quatre vints com els anomeno, i la majoria d’ells, sortits de la “factoria” del Casal Popular de Palafrugell; de les èpoques d’Acció Catòlica, de quan mossèn Bas -diuen, i de fet encara en vaig poder ser testimoni presencial del que se’ns negava “presenciar”- que tapava amb una ma (o feia tapar) l’objectiu del projector de la “màquina de fer cine” quan en algun moment “atrevit” els protagonistes (noi/noia) es feien (s’anaven a fer) un d’aquells petons que s’anomenaven “de cine”.

En Puig, sempre ha sigut el que més endavant vam conèixer i es va anomenar com a “progressistes”. Va ser un jove d’idees avançades, autodidacta, amb pocs estudis donades les circumstàncies, però que es va anar cultivant i de gran talent tal i com ha demostrat i demostra al llarg i ampla de la seva vida. Potser, malgrat el seu geni i personalitat, mancat a vegades, d’una poca autoestima i/o seguretat. El cas és que en aquells anys el Casal, a en Josep Puig, se li feia petit. Es discutia, no es conformava mai i sempre, amb un afany de superar esculls, improvisava i creava amb imaginació, tot allò que no podia resoldre per falta de recursos econòmics.

Com veig que començo a excedir-me en espai, per avui, deixem-ho fins aquí. La setmana vinent, espero, nova entrega de buguenvíl·lia dedicada a “els quatre vints d’un artista de cap a peus, i els seus amics”.

Fotos:

1: En Josep Puig, un dia de les moltes vegades (i espero que siguin moltes més) que hem fet petar la xerrada.

2: L’Esteve Ferrer remanant sa cassola; en aquest cas, un arròs boníssim que sap fer… entre moltes altres coses que tindrem ocasió d’anar descubrint…

3: Detall de la vista general del porxo de ca l’Esteve “dels barcos”, el dia de “l’estrena mundial”, fa un parell de mesos…

4: Detall d’un dels assajos de l’obra de Josep Puig, allà al porxo de ca l’Esteve, just arribat el primer de setembre… D’esquerra a dreta: Josep Puig (d’esquena), Josep Cubinyà, Pere Pagès (al fons), Joan Boix, i Esteve Ferrer.

El meu avi (per part paterna) va néixer a Esclanyà, era de can Lai, i algunes vegades m’hi havía portat tot passejant des de Palafrugell. Jo devia tenir uns set o vuit anys, i sempre pensava que Esclanyà era Esclanyà, però de Palafrugell. Més endavant vaig anar descobrint que el poble pertanyia al municipi de Begur. En aquell llavors, el meu avi encara em va poder ensenyar algunes rajoleries. Sobretot les eres plenes de rajols, assecant-se al sol…

Sembla ser que en el decurs del segle XVIII es va saber treure profit de la matèria primera provinent de les vetes argiloses existents entre Esclanyà i Regencós, i el que inicialment només era zona agrícola, moltes finques es van veure envaïdes per l’artesania del fang amb els seus corresponents forns. Amb tot, la gran demanda de rajols amb la posterior industrialització, entre altres factors, va anar absorbint les rajoleries que eren, podríem dir, de caire familiar.

Avui, en un paratge conegut per La Calera, a redors de la muntanya de Quermany, on hi havia hagut no fa tant, el camp de futbol de l’Esclanyà, i de ben segur molt i molt anteriorment rajols… ara, des de fa un any, hi ha instal·lat un magnífic camp de tir amb arc.

Un dia d’aquest estiu passat…, passejant per Esclanyà, em vaig trobar amb els palafrugellencs Francesc Arza i  la Roser Salas. Ei!, què feu per aquí? I em contesten: Anem al camp de tir, que avui ens arriben molts arquers…

Davant la meva cara de sorpresa que a Esclanyà hi hagués un camp de tir amb arc, m’ho expliquen: en Francesc que fa més de vint anys havia practicat el tir amb arc, s’hi va tornar animar després que un bon dia el seu fill va trobar el seu arc  en un armari, guardat… A partir d’aquí no només es va tornar a despertar l’arquer que en Francesc portava dins, sinó que fins i tot la Roser, la seva parella, també s’hi va aficionar… Més endavant, juntament amb l’arquer begurenc Juanma García,  s’engresquen a posar en marxa el Club d’Arquers Esclanyà i, amb la ferma predisposició de l’alcalde de Begur, Joan Català, l’Ajuntament begurenc els va cedir un terreny municipal per poder portar a terme la pràctica del tir amb arc.

El cas és que el proper 20 de novembre, a Esclanyà, quedarà assenyalat com la celebració del primer aniversari de la inauguració del Camp de Tir amb Arc. En aquest any d’existència, aquestes instal·lacions de tir amb arc de la Calera ja han acollit diferents competicions d’entre les quals cal destacar el LXIè Campionat de Catalunya absolut, i el XVè Campionat Paralímpic.  I segons he llegit a les cròniques que es van publicar “ni el fort vent al llarg de la competició va imposibilitar la gran organització del Club d’Arquers Esclanyà amb la FCTA (Federació Catalana de Tir amb Arc) i Ajuntament de Begur que ha treballat fort perquè els 127 arquers, més acompanyants, puguessin gaudir de la festa del tir amb arc català en un gran escenari esportiu que va comptar amb la presència dels millors arquers catalans...”

Ostres, ostres, ostres… Resulta que a Esclanyà ja no hi ha rajoleries però sí un interessant camp de tir amb arc. Ho he d’anar a veure…  Hi vaig. Quedo bocabadat, fa la mar de goig. M’expliquen que la instal·lació té 90 metres de llarg, pot aplegar un total de 40 dianes fixes, i hi poden tirar al mateix temps 160 arquers. Aquest és el camp de tir amb arc més gran de l’Estat Espanyol, on acollirem diferents competicions al llarg de l’any com la Lliga Catalana o bé el Campionat de Catalunya de tir amb arc, em diuen en Francesc i la Roser. Mentre em posen al corrent, tot trepitjant el terreny, vaig aprofitant per fer fotos a diferents arquers, i fent preguntes: …però això no és un esport una mica bèl·lic?, dic amb tota la prudència del mon…

Apta per a totes les edats, i no és bèl·lic

La Roser, amb diplomàcia, em fa adonar  que he pixat fora de test… “Hi ha encara una mica de mania en dir que el tir amb arc és un esport bèl·lic, i no és així. És un esport olímpic de llarga tradició que requereix concentració, mètode, disciplina, memòria muscular… és molt complet, relaxa, i és apta per a totes les edats. És un esport que també es pot practicar en família, i per això, sovint, podràs veure-hi algun pare i fill, o fins i tot l’avi amb el seu  net.  En el nostre cas, puntualitza la Roser, t’he de dir que els nostres socis van des dels 5 anys als 80. I porten una marxa… Les normes a seguir, d’altra banda, són molt estrictes, i per a poder estar federats, a més de complir-les,  el camp de tir ha d’estar homologat, tal i com és el cas, i cal  també una assegurança de responsabilitat civil obligatòria en tot club legalitzat.”

Em vaig fixar que només quan tots els arquers han fet la tirada des de les distàncies corresponent a la seva modalitat o categoria, llavors, tots, poden arribar-se fins a les dianes per a comprovar exactament la seva punteria; extreure les fletxes, i tornar a lloc. És un procés que es repeteix i repeteix, mentre hi ha arquers en tirada.

La Roser i en Francesc m’expliquen que els socis, amb una quota de 120 euros l’any, i prèvia llicència federativa, poden disposar plenament de les instal·lacions del camp de tir amb arc d’Esclanyà, i fer tirades tantes vegades com vulguin. Pels no socis, les portes estan obertes els cap de setmana (preu: 10 euros),  de les 10 del matí a les 2 de la tarda, els dissabtes, i  de les 10 del matí, a la una de la tarda, els diumenges. Ah!, i es veu que els que hi van per primera vegada i volen provar si els agrada això del tir amb arc, no han de pagar. El club els deixa fer el tast sense cobrar-los ni cinc.

Una estona iré a veure com estic de punteria i… si m’agrada i me’n surto… m’hi apunto! Ja ho havia d’haver provat el dia que em van ensenyar les instal·lacions, però en aquell moment  no m’hi vaig atrevir…

Les fotos:

1.-El trofeu que es lliura als campions: Una peça de ceràmica que representa la Torre d’Esclanyà (segle XIV); el ceramista Ferran Gallo és l’autor del motlle i va coure les peces en el forn cedit per l’Escola de Ceràmica de la Bisbal; el joier Josep Florensa va fer els arcs amb ferro forjat i corda de guitarra acústica, i la base de fusta, és obra del cisteller Joan Carmona.

2.-  Detall-vista general del camp de tir amb arc, un dia de campionat, quan els arquers van a treure les fletxes de les dianes.

3.- Un pare amb el seu fill, practicant el tir amb arc.

4.- Dos joves, practicant el tir amb arc.

5.- Vista general del camp de tir amb arc d’Esclanyà, un dia de competició.

6 i 7.- La Roser i en Francesc em van ensenyar els moviments i posició per tirar.

8.- Un arquer recollint les fletxes d’una diana.

Suposo que per a la majoria de palafrugellencs és un motiu d’orgull i satisfacció que “el nen de la colla Garnatxa” presideixi o doni la benvinguda als vilatans i forasters, a l’escola d’infants Els Belluguets, al barri de La Sauleda de Palafrugell.

Intento explicar-ho…  Resulta que la colla carrossaire Garnatxa, amb 31 anys d’història i brillant trajectòria, ha cedit una de les figures que amb tot el contingut de la carrossa que va presentar en la desfilada d’aquest any representava que els seus components volien retrocedir en el temps per a mostrar la seva joventut. La joventut no és temps de vida, és un estat de l’esperit, deien quan començaven a explicar què preparaven sota el nom de la carrossa Carcamal de carcamals…

…Amb trenta carrosses a l’esquena fem virtualment un salt enrera, volem ser joves, molt joves! Fins i tot diríem una mica “entremaliadots”! Volem fer nones, moltes nones! Volem jugar sense parar, volem “disfrutar”!… Deien els membres de la colla quan se’ls demanava que argumentessin el perquè de la carrossa d’aquesta edició proppassada. Doncs bé, pel que fa a nones…, segurament que no en van fer gaire de nones, els membres de la colla Garnatxa; els carrossaires, treballen de nit robant temps al son i al descans, després de la jornada laboral en el decurs -com a mínim- d’un parell de mesos; jugar i passar-ho bé, de ben segur que ho van fer, i a més a més, van rebre molts premis. Amb tot, de tornada a la realitat, ells que l’any 1980 sí que eren molt joves, ara, en l’actualitat, molts són pares de família i entenen i practiquen els relleus generacionals, volen continuar el procés de formació predicant amb l’exemple encara que sigui metafòric. Saben que és necessari entrar en l’etapa de l’educació formal. És allò de “cada cosa al seu temps”. I és que ha arribat l’hora que aquell nen de la carrossa, a més de jugar i fruir molt, ha d’accedir a  l’escola infantil, a més de l’educació que procuren inculcar els propis pares, i de l’educació informal d’una societat que no sempre és educadora. Per això, la colla Garnatxa ha cedit la criatura “el nen”, una figura d’un metre vint centímetres d’amplada per dos metres vint centímetres d’alçada, a Palafrugell.

De la carrossa a l’inventari de Béns Municipals

I és aquí que la Junta de Govern de l’Ajuntament de Palafrugell que presideix l’alcalde Juli Fernández, en sessió del primer dia d’aquest mes de setembre va acceptar la donació de la colla Garnatxa, amb el compromís de, ja com a propietaris municipals de l’obra escultòrica carrossaire, ubicar-la a l’escola d’infants Els Belluguets i donar-la d’alta a l’inventari de Béns Municipals. Aquesta és, vaja, serà, amb la instal·lació del nen de la Garnatxa a l’escola infantil Els Belluguets, una altra manera de fer apologia de l’educació. Una manera de ser i de fer pedagogia que ens agradaria que sovintegés a la nostra vila. Una altra mostra d’aquest tarannà carrossaire és la figura del taper instal·lada a l’entrada del Museu del Suro i que en el seu dia el palafrugellenc Antoni Martín va esculpir i cedir al poble després de la desfilada de carrosses del 1978; una figura, val a dir-ho, en la qual s’hi retraten nens, i persones de totes les edats que visiten aquest museu que és un referent en la història del món del suro.

En diferents ocasions he tingut l’oportunitat d’escriure lloances, atès que al meu entendre eren  merescudes, d’aquesta colla, la colla Garnatxa, que va ser fundada a Esclanyà-Palafrugell l’any 1980 per Joan Teixidor (avui professor a la UdG i un estudiós i divulgador del món educatiu…) i Joan Català (avui alcalde de Begur i president del Consell Comarcal del Baix Empordà…) Per això, avui, ara i aquí, només em limitaré a repetir unes ratlles finals que vaig escriure a El Punt de Festa el juny de 2006: “… Per molts motius, la història de les carrosses de Palafrugell s’escriu en majúscules quan es tracta de la colla Garnatxa. Són organitzats, ben avinguts i tenen qualitat i prestigi. I, també, són educats. Demostren un saber fer carrossaire i un gran saber estar com a persones.”

Ara, només hi afegeixo: Gràcies, i felicitats per tan magnífica iniciativa i per ser com sou i fer com feu.

Foto 1: La figura “el nen” que la colla Garnatxa ha cedit a Palafrugell i serà instal·lada a l’escola d’infants Els Belluguets.

Foto 2: Representants de la colla Garnatxa, mostrant el reconeixement de 25 anys interromputs com a carrossaires, que se’ls va retre des de l’organització de la desapareguda Fira Internacional de la Màgia i la Il·lusió, l’any 2006.

Des del 2004 arribar a Begur i capbussar-se pels seus endreçats i acurats carrers estrets, places i zones habilitades per a la recreació de l’estil de vida de Cuba que van voler instaurar, en el seu retorn després d’haver fet fortuna, els begurencs que havien emigrat a l’illa al llarg del segle XIX, és una passada.

Tot plegat conforma un ambient magnífic: participació de tot el poble, d’una manera o altra, colorit, festa, música, escenificacions, cultura, begudes caribenyes… Em recorda tant als primers anys del Carrousel Costa Brava de Palafrugell, que la veritat, com a peix fregit, sento una enveja sana per la transversalitat que representa, en definitiva, la Fira d’Indians de Begur.

És una fira en la qual s’hi veu una evolució i el repte de la creativitat barreja d’una bona entesa entre divertiment, cultura, història, i/o patrimoni arquitectònic. Són, de fet, tres dies (aquest any: 2, 3 i 4 de setembre) de festa i tradició d’un viatge evocador al passat i d’una reivindicació de les nostres arrels; de quan es va produir, ara deu fer dos-cents anys, el fenòmen migratori i llavors, quan els americanos tornaven a Catalunya, el primer que feien era construir-se una casa per viure tranquils i formar família. La casa era l’espai per recordar, en la intimitat, les vivències tingudes a l’altra banda de l’Atlàntic i el lloc on immortalitzar l’aventura americana. Era la continuació dels costums adquirits a Cuba o a qualsevol altre indret de les antilles banyades pel mar Carib, i quedava palesa en les construccions que manaven construir aquells americanos rics: grans cases amb porxos, pintures al fresc i jardins poblats d’arbres i plantes exòtiques. La magnitud de les finques era una mostra palpable del nivell social assolit pels americanos. Amb aquella recreació, van deixar un divers llegat cultural. Val a dir que en aquest aspecte, Begur és reconegut com un dels municipis de Catalunya en què es pot resseguir amb tota claredat l’evolució històrica, urbana i arquitectònica de la població, que també allotja autèntiques joies arquitectòniques d’estil colonial. Per això, el llegat arquitectònic indià i la valoració dels elements patrimonials d’època medieval i moderna són les claus fonamentals en què s’ha basat el projecte de senyalització i dinamització turística cultural de la vila begurenca.

Una fira consolidada i atractiva

Amb la complicitat de tot el poble, des de l’Ajuntament es va tenir la valentia d’apostar per engegar la primera edició ara fa set anys. Va ser una aposta arriscada que ha assolit nota altíssima en tots els aspectes, i ha sobrepassat les previsions més optimistes. La Fira d’Indians està plenament consolidada i és un atractiu i reclam d’un allau de forasters que volen gaudir i compartir els diferents esdeveniments programats.

Des de l’àrea de comunicació de l’Ajuntament begurenc, la carismàtica Anna Castellví es desviu per fer arribar informació a tots els mitjans de comunicació i explica que en aquesta edició el fil conductor de la VIII Fira d’Indians és L’Aventura d’Ultramar atès que a principis del segle XIX es produí una autèntica expansió a Begur, en gran mesura deguda al paper que jugaren els “indianos-americanos” retornats de les colònies amb fortunes, idees i nous aires de modernitat. La construcció de cases i d’espais públics (com el Casino-Cultural) canviarà la personalitat de la petita vila de Begur. La importació de costums (com el cafè, copa i puro), de gastronomia (com la xocolata), de les plantes (com les palmeres i les buguenvíl·lies…) transformaren la nostra població i la seva gent. Els protagonistes d’aquesta aventura son els indians, aquells nois que marxaren joves i pobres i tornen a principi de segle vells però rics.

La fira, concebuda com una autèntica festa popular de tres dies de durada, recorda Cuba i les Antilles amb havaneres, balls de salsa, cants populars caribenys, fira d’artesania, visites guiades pel patrimoni indià, conferències, tallers de cocteleria, cinema, mostra d’oficis… En total, són una trentena d’activitats.

L’organització d’un esdeveniment de tal magnitud exigeix un esforç d’organització i coordinació considerable. Per això resulta imprescindible la implicació de moltes àrees de l’Ajuntament, voluntaris, associacions i veïns del poble. Cal tenir present, segons l’àrea de Comunicació, que durant el dia de màxima afluència de visitants a la fira, Begur pot rebre uns 30.000 visitants (set vegades més que la seva població).

És molt difícil poder destacar algun dels actes i activitats que es portaran a terme en el decurs d’aquests tres dies. Amb tot, per diferents motius, em permeto posar-ne dos: L’arribada de l’indià amb el veler de les Antilles (Dia 3, dissabte. Lloc, Platja de Sa Riera. Hora, entre les 12 del migdia i les 2 de la tarda. Sinopsi: Desprès de l’aventura d’ultramar, l’indià retorna a Begur. Va marxar pobre i torna ric. Va marxar jove i torna vell. Tot el poble està expectant. Avui arriba a Sa Riera i el rebran les autoritats. Ara comença una altra aventura. La posada en escena anirà a càrrec del grup professional “Estampida”, amb l’important participació del grup de teatre local “Es Quinze” que fa pocs dies amb motiu de la festa major d’Esclanyà, poble del municipi de Begur, va interpretar i triomfar a l’escenari del Polivalent amb l’obra “Ja tot és com abans”. Val a dir que, al mateix temps, en el decurs dels tres dies, el grup teatral Es Quinze interpretarà diferents esquetxos de temàtica per a l’ocasió, per diferents carrers i places de la Vila). El segon, fa referència a la conferència “Fòrum Solidari, història d’un compromís” que de ben segur serà d’interés pels seguidors de la cultura de les havaneres i de les tasques humanitàries d’aquesta associació engegada per l’Andreu Navarro i la seva esposa, la Maria Àngels Teruel allà a l’Havana, i de la qual el recordat Càstor Perez en va ser un actiu i ferm col·laborador (per qui vulgui consultar “la buguenvíl·lia”, veure capítols VII i VIII, sobretot, de Càstor Pérez, un estudiós de la cultura de les havaneres). La conferència anirà a càrrec de la Maria Àngels Teruel, presidenta de Fòrum Solidari, i tindrà lloc a la sala de plens de l’Ajuntament de Begur, a 2/4 d’unadel dissabte dia 3.

Amb tot, cal assenyalar que durant els tres dies del primer cap de setmana de setembre (Si voleu consultar la programació entera: www.firaindians.com), val la pena perdre’s de manera total o si més no a estones, per aquesta gran festa que és la Fira d’Indians de Begur. Ens hi veurem!

A les fotos d’A.C., detall general d’una de les zones d’ambient “caribeny” a la vila begurenca; casa de l’americano Pere Roger (es podrà visitar els dies 3 i 4) i a la tercera foto, part dels integrants del grup teatral Es Quinze, de Begur.

De fa setmanes que, en certa manera, tenia pendent parlar de l’alcalde de Forallac. I avui, en veure al diari (El Punt Avui) l’interessant i excel·lent entrevista d’en Joan Trillas a Josep Sala i Leal, l’alcalde de Forallac, m’he dit: ostres!, potser és el moment de parlar d’alguna de les quatre coses que en conec d’aquest home senzill que s’estima el seu municipi i especialment el bosc; en certa manera, per qui li sigui dinterés, aquestes ratlles poden ser un complement a la bona feina que ha fet l’actiu periodista amb el carismàtic alcalde de Forallac.

Fa molts i molts anys… vaig conèixer a Josep Sala. És una persona que pel seu tarannà i la seva manera de fer, m’ha fet veure de la manera que és. Per això no m’ha estranyat gens ni mica que a l’entrevista que li ha fet en Trillas hi traspui ja la seva bonhomia i preocupació i interés pel seu municipi (Canapost, Fitor, Fonteta, Peratallada, Sant Climent de Peralta, Santa Susanna de Peralta i Vulpellac).

En Josep Sala havia fet de pagès posant-se darrere una arada, i també ha fet de tractant de bestiar. Un bon dia, parlant de tot, i de res, en una d’aquelles xerrades que si algú vé i et pregunta: de què parleu?, la resposta sol ser de les que entren el tòpic del típic: estem arreglant el món… vaig descobrir que abans de fer tot això, i de ser alcalde, en Josep, un home anàrquic però que sap treballar en equip i fer equip, havia practicat el futbol. Era un futbolista que jugant de lliure havia començat a repartir joc des de la zona defensiva en la seva joventut.

La seva timidessa no l’hi ha impedit exercir com alcalde actiu que ha lluitat amb gran raonada ampenta per aconseguir tirar endavant projectes pel seu municipi. Mai no s’ha arronsat davant situacions difícils i avui dia el municipi de Forallac no queda concretat en la gastronomia que pot anar des del més conegut com ara els restaurants de Peratallada al recuit de Fonteta; al mateix llegat patrimonial medieval de Peratallada, passant per dòlmens, esglésies, castells, paratge natural acurat… de les Gavarres. Cal tenir present evidentment, la recuperació de la carbonera del mas Frigola de Sant Climent de Peralta ara deu fer ja quinze anys, en la qual quan s’arriba a mitjans d’octubre es reviu l’art de fer carbó, l’ofici de carboner… o, també a Sant Climent de Peralta, a la zona de la rajoleria del mateix mas Frigola, de mitjans del mes de novembre a primers del mes de desembre, cada any es reviuen les rajoleries i l’ofici de les tècniques antigues dels rajolers.

A en Sala li ha sigut fàcil posar-se al davant com alcalde del municipi i ser al mateix temps un més de la colla, perquè sempre li ha agradat relacionar-se amb tothom i els reptes gairebé impossibles. El 1987 va sortir elegit alcalde de Forallac i d’ençà de llavors que ha anat acumulant majories absolutes, amb un bon equip de regidors. Perquè sap que les bones jugades i els gols, es marquen si hi ha un treball conjunt, en el qual també hi té a veure el públic, la participació ciutadana que, a la fi i al cap, és qui omple els estadis, qui elegeix els alcaldes.

En el desenvolupament del municipi de Forallac, Josep Sala i Leal ha estat i és, una de les peces claus -per a no dir la principal- i, malgrat la seva timidesa i senzillesa, hi ha el caràcter que el configuren com a líder per la seva manera de ser com a persona i per la seva manera de fer com alcalde. Encara que sovint es retreu que no hi entén prou en moltes coses, val a dir que, per això, en moltes ocasions deixa fer als que en saben més, no regateja i, com a bon defensa creatiu que havia estat, es bolca per ajudar que els projectes es facin realitat.

Tot plegat és, al meu entendre, una barretada merescuda perquè la seva manera de fer, la seva manera de ser, dóna més resultats que a vegades no sabem apreciar prou: la participació, la pedagogia i la difusió d’unes inciatives d’una zona privilegiada que s’ha convertit en un dels atractius patrimonial de les Gavarres. Fa tres mesos, en les eleccions municipals, va tornar guanyar per golejada (8 a 1). Per més que el tractessin de boig per fer el polígon industrial i que ara s’ha vist que la bogeria hauria estat no fer-lo, en Josep Sala ha sabut mantenir no només l’esquilibri de la maduresa, sinó un lideratge innat. Des d’aquesta modesta buguenvíl·lia li desitjo que sigui per a molts anys, mentre es vegi capacitat i amb il·lusió per capitenajar aquest gran equip: el municipi de Forallac.

Fotos: La primera, li vaig fer un dia -nit, de fet- d’aquells en els quals hi ha la vetlla de la carbonera de Sant Climent de Peralta. I la segona, està feta al frontal del forn de la rajoleria del mas Firgola, ara deu fer uns quatre anys.