Sota la buguenvíl·lia

De mica en mica, en passar als escenaris i popularitzar-se, l’havanera va deixar de ser un lleure tavernari de pescadors de la Costa Brava, encara que segueix sent de Blanes a Portbou o al litoral maresmenc on se celebren més cantades al llarg de l’any. En Càstor va tenir la sort de viure l’època que alguns anomenen com a “autenticitat de l’havanera”, atesa la posterior excessiva comercialització en passar de la taverna a l’escenari i, sobretot, després de l’impacta popular que va representar la cançó El meu Avi (1969) del mestre Ortega Monasterio. Com a estudiós de l’havanera, en Càstor tenia en compta totes aquelles situacions, i de les seves explicacions i en gran part a través dels seus treballs de recerca, segurament podrem entendre moltes coses relacionades no només amb l’havanera com a cançó d’anada i tornada, sinó que ens aproparem cap a la cultura de les havaneres.

Per a endinsar-nos a aquells inicis i evolució de la cançó d’amors i desamors en Càstor en feia una introducció sociocultural: “Els pescadors que fugien del mal temps, i els vilatans que havien pujat al carro de la incipient revolució industrial (suro i terrissa) es deixaven bressolar per aquelles melodies en el seu temps de lleure, amb un glop de canya o d’aiguardent quan la butxaca els ho permetia. Potser algú de vosaltres -deia- ha tingut el privilegi d’haver gaudit de les veus d’aquells cantaires i d’unes trobades inoblidables. Ja no en queden gaires d’aquella colla de cantaires, perquè el temps -malauradament- no perdona. Els pocs representants d’aquesta `primera generació´ encara avui ens recorden la seva manera d’interpretar l’havanera, tan peculiar: sentida a flor de pell, amb una espontaneïtat màgica.”

I després, començava a engrunar el que havia estat el full de ruta de l’havanera al nostra litoral: “Cap a la meitat del segle XX, el turisme va portar aires de bonança econòmica a casa nostra, però va capgirar  sobtadament els hàbits de la gent del litoral, i la cultura tradicional se’n va ressentir. La cançó de taverna es precipitava a l’oblit. Per sort, la reacció no es va fer esperar, i una colla de corferits per la cultura popular van prendre l’havanera com a estendard per iniciar un procés de recuperació. Mai els agrairem prou la seva valentia, perquè cal ser agosarat per enfrontar-se a un grup d’ortodoxos endormiscats que s’oposaven a traslladar l’havanera des de la taverna fins a dalt dels escenaris. Aquesta transició traumàtica corria el perill de deixar pel camí el caliu i l’espontaneïtat de l’entorn originari de l’havanera primerenca, però calia arriscar-s’hi.” En Càstor continuava argumentant “aquell atreviment” dels cantaires, en passar de la taverna a l’escenari: “En resposta a aquest moviment reivindicatiu, els que havien viscut com a espectadors aquelles trobades a les tavernes, els que havien gaudit de la calidesa i la intensitat d’aquelles veus, van atrevir-se a pujar dalt de l’escenari per mirar de revitalitzar una tradició amenaçada.  Van ser anys difícils. Obligats a cantar a sobre de quatre taulons mal sirgats, recordaven la proximitat dels companys al voltant d’una taula. Sortosament, aquesta `segona generació´ rep avui el reconeixement de qui estima l’havanera.”

A primers del 2000, com si de fet fos ara mateix, en Càstor ens ho arrodonia dient: “A partir dels anys vuitanta apareix una `tercera generació´ que descobreix l’havanera des del pati de butaques, que no ha tingut l’oportunitat ni tan sols d’ensumar l’ambient de la cançó de taverna, però que reconeix aquest gènere com a una manifestació musical de la nostra cultura, i que ha fet que avui en dia l’havanera gaudeixi d’una popularitat que cap d’aquells cantaires primerencs podia arribar-se a imaginar.”

Foto: Els components del grup L’Empordanet (d’esquerra a dreta: Càstor Pérez, Pere Molina, Lluis Bofill i Xavier Jonama) en una taverna basca, després d’una cantada al País Basc. (Arxiu L’Empordanet)

Proper capítol (III): Els orígens

No voldria pas, ara i aquí, fer  una biografia resumida d’aquest músic talentós i persona d’excessiva modèstia que va dedicar la major part de la seva vida (Coll de Nargó, Alt Urgell, 1955; Palafrugell, Baix Empordà, 2010) a l’estudi de la cultura de les havaneres.  Però si que és d’això, del seu treball de recerca i fons documental així com les seves anades i tornades al Casal Català de l’Havana, del que m’agradaria intentar deixar-ne constància argumentada i aprofitar per fer petites aportacions a fi i efecte de poder ajudar a comprendre l’estimació i passió que sentia en Càstor per l’havanera.

Des del 1977 en Càstor, Càstor Pérez Diz, ha sigut  més que el continuador de la tasca divulgativa i de recopilació documental que havia iniciat l’Ernest Morató Vigorós (Calella de Palafrugell, 1895; Palafrugell 1990). I val a dir que sempre,  he pensat que en Càstor era una persona (un home bo, un prodigi amb la guitarra) que la Fundació Morató no va saber (o voler) aprofitar els seus coneixements fruit de rigorosos i acurats treballs de recerca, ni apreciar les seves sensibilitats i qualitats musico socials i culturals. Per en Càstor, l’havanera i tota la cultura generada a l’entorn del compàs del dos per quatre no era només la seva gran passió, sinó la seva companya en els seus darrers quaranta anys. (Foto: J.B.B.,agost de 1982)

Amb tot, no puc pas deixar de banda moments puntuals de la vida sociocultural d’en Càstor, tot intentant explicar una part menys coneguda pel gran públic: el treball de recerca i compromís adquirit amb el Casal Català de l’Havana. Doncs bé, en Càstor, que  havia arribat a la vila del campanar inacabat el 1971, el mateix any que moria el mestre Frederic Sirés i Puig, l’autor de La Gavina, va començar a introduir-se en el món de l’havanera l’any 1972, agafat de la mà del seu amic de tota la vida i company musical en el decurs de llargues dècades, en Xiqui Ramon. Ambdós van acompanyar els tres cantaires i excel·lents persones: Ernest Morató, Pitu Xicoira i Carles Mir, substituint, d’alguna manera, Frederic Sirés que fins aleshores havia acompanyat les tres veus fundadores del grup Port Bo, al piano. L’any 1966, Sirés, Morató, Xicoira i Mir, com aquell qui diu sense adonar-se’n, havien quedat inscrits com a pioners de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell.

En Càstor va ser un jove que només d’arribar  al municipi palafrugellenc (tenia entre quinze i setze anys) ja va participar en obres de teatre, essent estudiant, dirigit pel seu germà Fèlix que era mestre, i ben aviat es va implicar  en grups i activitats socials, artístiques i musicals. Des dels tretze anys que havia establert, tot jugant, una molt bona relació amb la guitarra. Acaronant les sis cordes del seu instrument musical, en Càstor ben aviat va esdevenir un prodigi imprescindible per als projectes musicals de les diferents formacions amb les quals sempre ha aconseguit mantenir un alt nivell i personalitat. Sense oblidar la seva facilitat per fer la veu de baix ni els arranjaments musicals de les veus i les guitarres.

Diumenge 5 d’octubre de 1980, en el decurs de l’homenatge als pioners cantaires de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell: Ernest Morató, Pitu Xicoira i Carles Mir (els tres a l’esquerra de la foto). Un acte que es va portar a terme en sessió matinal al llavors Teatre Victòria (avui Teatre Municipal) de Palafrugell. En plena actuació, la formació que va ser relleu inicial dels fundadors del grup Port Bo: Enric Vigas, Fonsu Carreras, Xiqui Ramon, Fèlix Pérez, Pere Bahí i Càstor Pérez. (Foto: Arxiu J.B.B.)

En Càstor va començar la seva carrera musical havanerística amb els pioners del grup Port Bo l’any 1972 (Morató, Xicoira i Mir es van retirar el 1977 i el grup es va anar renovant amb diferents integrants) i fins el 1993, va ser un reforç de la corda de baixos, i peça clau en els arranjaments i acompanyament musical. Una nova etapa (1995-2003) va ser formant el Duet amb en Fonsu Carreras, una proposta interpretativa que va crear escola, i a la qual el 2001 s’hi afegia en Lluis Bofill amb la guitarra per enriquir la cobertura instrumental. El 2003 en Càstor iniciava un nou projecte musical amb en Lluis Bofill, Xavier Jonama i Pere Molina: el grup L’Empordanet. Una formació d’estructura vocal a tres cordes (tenor, baríton i baix), amb dues guitarres com a únic suport instrumental. Paral·lelament a L’Empordanet, des de feia dos anys, alternava amb un projecte diferent, evolucionat i recuperat alhora, en la manera d’entendre i interpretar l’havanera: Cubacant, format per la veu de la Neus Martínez, la percussió d’Enric Canada, i en Càstor acaronant la guitarra i en la direcció musical. Aquest grup recuperava les havaneres primerenques del segle XIX que van ser fetes per ser cantades per veu de dona i, d’altra banda, les havaneres líriques. En el moment de la mor de Càstor, primers de novembre de l’any passat, Cubacant havia arrancat ampliant la seva projecció afegint-hi una segona veu, Xiqui Ramon, i preparant l’enregistrament d’un nou treball discogràfic  amb temes de Josep Bastons primordialment, i Antoni Mas.

Fotos 2 i 3: Els pioners de la cantada de Calella de Palafrugell: Morató, Mir, Xicoira i Sirés (Arxiu Fundació Morató) / D’esquerra a dreta, Xiqui Ramon, Carles Mir, Pitu Xicoira, Ernest Morató i Càstor Pérez (Fons fotogràfic La Bella Lola)

Proper capítol (II): De la taverna als escenaris

Fa un parell de setmanes, a manera de dit i fet, vaig ser convidat al nou estadi perico de Cornellà. No hi havia estat mai  i, la veritat, és preciós!

Primer de tot, però, voldria deixar clar que sempre m’ha agradat el futbol.  L’he practicat; com a jugador primer, i després, fins i tot com a entrenador. Intento dir que aquells que ens agrada el futbol, el bon futbol, fugim de tot el que no sigui mirar, admirar i parlar del que és el joc i prou. Per això, a l’hora de parlar de futbol, dels partits que hem viscut o dels que podem veure ara, ho podem fer sense ser anti cap equip en concret. Bé… sí, n’hi ha un que no em fa gràcia haver hagut d’acceptar el seu saber fer dins el terreny de joc… quan va guanyar tantes i tantes competicions en un temps que la tele era en blanc i negre…

De Josep Parra a Jordi Amat

Dit això i que espero sigui prou clar, arribar a l’estadi de Cornellà-El Prat i veure la gespa (per cert, és veu collonut des de tots els racons del rectangle de joc), em vaig traslladar, per a uns moments, a uns cinquanta anys enrere. Devia ser la temporada 1960-1961. El meu pare (perico de llei) ens va portar a mi i al meu germà a Sarrià. Tenia 10 o 11 anys i em sembla que era l’última temporada que va jugar Vicente (el grapes) amb l’Espanyol, ja que el magnífic  porter si la memòria no em fa una mala passada, a final de temporada fitxava per l’equip del Bernabéu. Era un dia que, allà a la graderia, mentre a mi em faltaven ulls per veure tot el que passava al terreny de joc, el meu germà es va passar els noranta minuts de manera relaxada i tranquil·la, llegint un teveu. No li agradava gens ni mica el futbol. Per la meva part, en aquells anys, hi havia un parell de jugadors que em queien molt bé de l’equip de Sarrià, l’Indio i en Camps. Però aquell dia, em va impressionar en Joan Bartolí. Un central que no tenia res a veure, pel que m’havia explicat el meu pare, amb la manera de jugar net i elegant del mític Parra; en Bartolí era tot cor, una mica barruer, em sembla recordar, però molt ferm en la seva posició. Recordo, com si fos ara mateix, que anava a totes amb un gran punt d’honor i una bona qualitat, pel que s’exigia en aquell llavors a un central: que marqués bé, cobrís i manés la defensa, i es desempallegués de la pilota. Si complia aquestes condicions, no era pas necessari que afegís l’elegància que tenia, per exemple en la mateixa època, el barcelonista Ferran Olivella, encara que els seus inicis fossin de lateral.

Ha sigut ara, el febrer de 2011, però, quan m’he pogut fer una idea del que podia ser i fer aquell magnífic central, en Josep Parra, al qual tanta admiració tenia el meu pare. I és que pensant gaudir del talent de jugadors com Verdú o Màrquez, resulta que em va impressionar la bona col·locació, elegància, control i bona sortida de la pilota de Jordi Amat, tal i com suposo devia fer aquell defensa central que va començar a trencar motlles en treure la pilota de manera controlada i que em sembla va ser internacional i considerat dels millors centrals d’Europa. Jordi Amat, aquest jove central de només 18 anys, em va fer “recuperar” una època futbolística perica d’aquell bon central que el meu pare m’havia descrit i que jo no vaig arribar a veure jugar. La manera de situar-se al camp i el  saber fer d’en Jordi Amat va ser, juntament amb la meravella d’estadi, el millor record que em vaig emportar d’un partit que l’Espanyol va trenar molt bones jugades a la segona part. És, una pinzellada del que va ser la meva primera i última (per ara) estada al camp dels pericos. Aquestes, però, no han sigut les úniques vegades que he trepitjat els estadis de l’Espanyol i d’algun bon record que m’hi he emportat, com ara el poder veure-hi jugar a Lauridsen o Solsona, per exemple.

L’autocar dels pericos, amb breu pinzellada de records futbolistics baixempordanesos

Amb tot, a banda d’aquests records futbolístics pericos, voldria aprofitar l’avinentesa per fer  unes pinzellades, també relacionades amb el futbol, però baixempordaneses. I és que només de pujar a l’autocar, a part dels palafrugellencs que per la vila ja ens veiem normalment, gent de Pals que feia temps que no veia: Ostres, què hi fas per aquí… i de seguida, intercanvi llampec de moments futbolístics viscuts a primers de 1970, quan una colla d’amics amb tot el suport del poble, vam engegar el futbol federat a la vila de les muralles i arrossars.

Propera parada, Palamós. Un flash em ve al cap: inauguració del llum al camp del carrer Cervantes, en etapa juvenil amb el FC Palafrugell. Juguem de preliminar contra el Palamós d’en Pere Vilardell, els guanyem, i els fotem la festa enlaira. Guanyar a Palamós sempre era un plus afegit, era una rivalitat futbolística impressionant. A Calonge (de fet Sant Antoni), nova parada. Allà, un grup de calongins, i també de La Bisbal. Nous records… en Napoleón (l’entrenador) i en Molla a Calonge, jugant, en categoria infantil, en un camp de cols, com aquell qui diu, prop d’on hi tenen ara el camp de futbol de veritat; i per a canviar-nos (sense dutxar), en una sala de l’edifici on és ara l’Ajuntament… No tinc més temps a res més, perquè em saludo amb  un bisbalenc que és el president de la Penya Blanc i Blava del Baix Empordà: home, Eduard!; Josep, tu per aquí?… El seu pare havia sigut àrbitre en la meva època de futbolista i m’havia arbitrat en diferents ocasions en categoria juvenil; i al mateix temps, també passa en un flashback en Pere Plaja i en Bodro (entrenadors, responsables futbol de base bisbalenc), quan, essent jugador infantil i es jugava al camp del passeig Marimon Asprer, ens canviàvem i deixàvem la roba en una butaca del Mundial unes vegades, i en altres, a l’escorxador, penjant la roba en els ganxos on a l’endemà segurament hi penjarien porcs o vedelles… I encara vaig tenir temps perquè el meu disc dur processés un record futbolístic maravellós ocorregut al camp de La Bisbal, en categoria juvenil. Es feia un homenatge al bisbalenc Narcís de Carreras que s’havia acabat d’estrenar com a president del FC Barcelona. El camp de futbol, ple a vessar. De preliminar, Palafrugell-La Bisbal. Un partit rodó, però se’m trenquen els pantalons en una jugada que no recordo com va anar. Me’n porten uns altres i em canvio tocant la “valla”, arran de gespa (a La Bisbal sempre havien tingut un camp amb més o menys herba); continuo fruint i participant del joc, de l’ambient,  i s’acaba el partit. Satisfet, en arribar al vestidor (aquesta vegada era al vestidor de veritat, encara que compartit amb tots els 22 jugadors que haviem disputat el partit, més quinze o setze del primer equip bisbalenc), el somni futbolero s’arrodonia; tenia la meva roba penjada just al costat d’on s’estava acabant de calçar les botes en Ladislau Kubala que, juntament amb en Re, reforçaven, aquell dia, el bisbalenc que s’enfrontava al primer equip del Barça…

Tot recordant, com si tot just fos ahir, i devia ser l’any 1967 o 1968… me’n adono que ens hem aturat a Sant Feliu de Guíxols.  Penso amb en Salvi Clarà, un periquito de pro que els primers anys del Carroussel Costa Brava sempre que podia feia  una carrossa ganxona per participar a la desfilada palafrugellenca. Però automàticament, torno al futbol baixempordanès… En Salvi, era el pare del malaguanyat Joan Clarà, i d’en Quim, que a més d’haver jugat també a futbol, igual que el seu germà Joan,  és regidor a l’Ajuntament guixolenc… Els records futboleros immediats que  em venen al cap és una magnífica davantera ganxona de l’etapa de juvenils: Vera, Clarà (Joan), Borrego, Chamorro i Valldeperes. A mig camp, el bon amic Reyner (Coquis), en Roure de central… I, un nou flash, aquest relacionat amb els amics de Pals que vaig saludar primer, en pujar a l’autocar. Devia ser l’any 1975,  en aquella ocasió sent entrenador de l’equip juvenil de Pals, en la segona temporada que competíem en el futbol federat. Vam jugar al camp guixolenc, on ara hi ha l’hospital de la ciutat ganxona, vam fer un molt bon partit  i vam guanyar per 3 gols a 4, contra tot pronòstic. Erem un equip, una família…

En resum, aquella tarda de dissabte a Cornellà-El Prat vaig veure una segona part de futbol prou interessant, amb un central perico que ha d’anar agafant experiència però que ja és un bon present i que espero segueixi, com a mínim, les passes de Josep Parra. Per a mí, les condicions les té totes. A la tornada, per la ràdio, en Puyal anava cantant els gols del Barça i en Ricard Torquemada explicava amb la seva acostumada literatura didàctica futbolera els moviments, posicionament tàctic i estratègic, així com les jugades màgiques dels futbolistes de Guardiola, sobre el rectangle de joc.

A més d’haver vist quaranta cinc minuts de força bon futbol, m’adono del que dóna de si un viatge en autocar amb el Pericos del Baix Empordà… I és que, és clar,  comencem a tenir una edat….

El programa Bacanards, a càrrec d’en Pere Molina i en Miquel Martin, irà portant a terme a Ràdio Begur, cada dijous al matí -de 12 a 1 del migdia-, a partir del 5 de març,  unes entrevistes a persones i personatges begurencs, ja sigui com a protagonistes o perquè a través dels seus relats s’endinsaran en la memòria col·lectiva del municipi.

En Pere i en Miquel justifiquen el nom del programa, Bacanards, argumentant que “és el nom com popularment es coneixen els naturals de Begur, un apel·latiu satíric que usaven els pobles veïns però que, amb el temps, ha perdut les seves connotacions negatives.” Subratllen, d’altra banda, que “Begur sempre ha destacat per la seva gran personalitat, per la seva bellesa paisatgística i per una història rica i diversa. A més, juntament amb Cadaqués, em diuen, en Miquel i en Pere,  és un dels indrets que ha conservat el parlar salat i l’argot i els refranys mariners. A través d’entrevistes i col·loquis amb begurencs de diferents generacions es pretén aprofundir en tots aquells aspectes que formen part de l’essència del poble: des dels indians (anomenat “americanos” a Begur) que marxaven a les Antilles a la recerca de fortuna, fins als immigrants que van venir al poble durant els anys 50 i 60, passant per les aventures dels corallers que viatjaven fins als indrets més remots de la Mediterrània. També es volen analitzar i valorar els grans canvis que, com tantes altres viles costaneres, ha viscut el municipi. En aquest sentit, el programa farà un repàs de l’evolució del turisme i de les altres activitats econòmiques que antigament dominaven en el poble: la indústria del suro, la pesca i la pagesia.”

Val a dir que Begur sempre ha atret moltíssimes personalitats i famosos d’arreu del món: polítics, artistes, escriptors… que s’han enamorat del seu paisatge i del seu tarannà. En Pere i en Miquel m’expliquen que “el programa parlarà amb begurencs que van conèixer de primera mà figures com la de la “bailaora” Carmen Amaya, el músic Artie Shaw o els escriptors Josep Pla i Joan Vinyoli, poeta al qual el municipi dedicarà un itinerari poètic. Tot això, sense oblidar la vessant més popular i local com ara les celebracions i les festes majors, la gastronomia típica o les anècdotes més sucoses.”

Em sembla que tot plegat queda molt clar. Per tan, aquelles persones que estiguin interessades en recordar coses o saber-ne de noves del municipi, encara que siguin de les d’abans d’ahir, només cal sintonitzar cada dijous al matí amb Ràdio Begur (97.7 FM). I per acabar, afegir que el programa Bacanards té el seu precedent en les xerrades que des de l’emissora es feien amb el desaparegut Xico Florian, pescador de Sa Riera i tota una institució a la vila des pedrís llarg. Aquells més de tres anys d’entrevistes es van recollir en el llibre Converses amb en Xico Florian de Miquel Martín i Pere Molina. “La intenció és gravar els entrevistats i donar-li també forma de llibre per tal que es pugui consultar i fixar la història popular del municipi i el seu lèxic distintiu” , conclouen els creadors, entrevistadors i conductors del programa.

Doncs si no ho podem escoltar, ja ho llegirem més endavant.

Acabo de saber que a partir del dia 3 de març, cada dijous, Ràdio Begur (97.7 FM) posarà en antena un programa que pretén recollir la memòria dels begurencs. M’ha agradat l’idea. Entre els molts motius, a banda dels que m’han explicat i que comentaré més endavant (proper capítol), perquè sempre he cregut que una emissora local, o municipal, digueu-li com volgueu, és la feina que ha de fer: informar, parlar, divulgar, debatre, promocionar, incentivar, i/o promoure-recolzar les activitats de tot tipus de la localitat i del municipi, sense oblidar estar oberts al món.

Bacanards, és el nom escollit d’aquest programa d’entrevistes que conduiran els begurencs Pere Molina i Miquel Martín. Dit això, ara mateix m’adono que tan en Pere com en Miquel, són dos personatge que algun dia han de ser ells els entrevistats. M’explico:

Algú ho havia de dir

En Pere Molina i Calabria (Begur, 1964), perquè pot explicar moltes coses del món musical begurenc, començant per ell mateix. I és que als quinze anys arrancava notes tot jugant amb la guitarra; era un amant de la música d’autor, i de l’havanera. Als 18 anys es va iniciar en la composició de cançons que va interpretar juntament amb temes d’altres cantautors. Cantava només acompanyat de la seva guitarra en diferents locals de nit costabravencs. Més endavant va participar com a guitarrista i cantant en diversos grups de rock pop locals com El último recurso, Tarot o Si Bwana. Les seves inquietuds i rigurositat musical però, el van fer decidir a millorar anant a classes de solfeig. El 1996, juntament amb en Xavier Jonama, creen el grup d’havaneres Àmfora que el 2002/2003 es transforma i amplia com a grup L’Empordanet, al qual s’hi afegeixen Lluís Bofill i Càstor Perez.  Entre afició i afició, portada a terme això sí, amb gran professionalitat, en Pere treballava en el ram de la construcció i col·laborava, des del mateix dia que va iniciar les emissions per allà l’any 1992, amb Ràdio Begur. Al cap de tres anys deixava la construcció en acceptar portar la direcció de l’emissora municipal begurenca que avui dia continua dirigint, amb dedicació exclusiva, i també segueix, ara mateix, com a cantaire amb el grup l’Empordanet.

Pel que fa a Miquel Martín i Serra (Begur, 1969), m’atreviria a dir que és l’Amades en versió begurenca. En Miquel, és una persona marcada pel parlar salat que encara es conserva una mica a  la vila d’es predís llarg. Prové d’una famlía de pescadors begurenca de soca-rel, en què la seva mare encara sala en la seva parla habitual.  En aquest apartat, cal assenyalar que és un enamorat del patrimoni lingüista i de la tradició oral, d’històries que no estan escrites enlloc i que si no es recullen, es perderien en el temps. El seu sentit de l’observació i coneixements adquirits juntament amb els treballs de recerca en els camps de la llengua oral i la cultura popular, temes sobre els quals ha publicat diversos articles i  que ofereix xerrades divulgatives, el converteixen en un interessant personatge de Bacanards i fan que no és pas gens agosarat digui que en Miquel és una mena d’Amades en versió begurenca. Val a dir que fruit de la seva  recerca, és el llibre Converses amb en Xico Florian, conjuntament amb Pere Molina. En Miquel, llicenciat en filosofia per la UAB, ha exercit de professor de català i anglés i, en l’actualitat, és columnista en diferents mitjans de comunicació, i escriptor. Fins a la data ha publicat el recull de contes Hi ha amors que maten (Columna, 1996) i les novel·les L’estratègia de la gallina (Columna, 2001, finalista premi Ramom Llull), Cabells de Medusa (CCG Edicions, 2007) i  Dictadors de butxaca (Prosa, 2007, premi Maspons), a part de diveros relats en antologies, o que ha impartit tallers d’escriptura creativa reconeguts per la UdG com a crèdits de lliure elecció, així com en biblioteques i altres centres.

Perdoneu que per comptes d’explicar el nou programa que portarà a terme Ràdio Begur a partir del dijous dia 3 de març, m’hagi entretingut a parlar (però “algú ho havia de dir”) dels conductors i creadors d’aquest espai radiofònic, Bacanards, que es vol endinsar en la memòria col·lectiva  del municipi a través d’entrevistes a diversos begurencs i que posteriorment es vol aplegar en un llibre i un CD.

A la foto, els creadors i conductors del programa radiofònic Bacanards, de Ràdio Begur, en Pere Molina i en Miquel Martín.

Felicitats bacanards! O sigui a Ràdio Begur en particular, als begurencs  en general, i els d’Esclanyà, és clar.

Aquest proper Carnaval farà 75 anys que, a Palafrugell, es va donar a conéixer un quintet musical anomenat Pentagris. Format per alumnes del mestre  Trifón Bonany, la seva trajectòria va ser efímera. La guerra civil del 1936 i que algun dels seus components va ser cridat a files com a integrant de l’anomenada Quinta del Biberó, va impedir una possible consolidació del grup palafrugellenc.

D’esquerra a dreta: Martí Bofill, fiscorn; Joaquím Borràs i  Maurici Solves, trompetes, i Josep Morell, clarinet. Val a dir que  en el moment que es va fer aquesta fotografia, el cinquè component, Pere Carreras, clarinet, es trobava malalt i per aquest motiu no surt a la foto.

Aquells vailets van ser l’última fornada de músics que sortia del mestratge de Trifón, abans de la guerra civil espanyola. Uns aprenents de músic, en aquell llavors, que tenien un repertori de ballables entre els quals no hi faltava algun foxtrot o pasdoble que havien composat, així com l’arranjament de peces clàssiques i obligades del moment com podia ser el vals “La viuda alegre”, o fins i tot temes havanerístics com per exemple “Cuba, tierra donde nací”.

Amb un petit repertori, però amb molta empenta i prou qualitat musical, el jove quintet va actuar a la sala del cafè del Centre Fraternal la tarda del primer dia de Carnaval de l’any 1936. Recordar, de passada, que una vegada acabada la guerra civil, en plena dictadura franquista, no es podia celebrar el carnaval. Bé, si, en certa manera… S’havia d’anunciar com a “Baile de trajes regionales”, per exemple. D’aquí va venir que l’any 1963, precisament el Fraternal (llavors amb el nom imposat de Centro Español), en anunciar les festes carnavalesques va oblidar l’obligació de convidar el públic posant “Baile de trajes regionales” en els programes. I és que aquell any, ves a saber perquè, es va anunciar a bombo i platerets posant la paraula maleïda: Carnaval. El cas és però, que una ordre governativa, després d’una denúncia, prohibia la celebració del Carnaval al Fraternal, que era de fet, prohibir-lo a Palafrugell. I així va ser com va néixer la primera desfilada de carrosses per la Primera Pasqua, en aquella ocasió.

Però sense deixar el Fraternal, tornem al quintet Pentagris. La seva actuació en aquella tarda del primer dia de Carnaval de 1936 va ser molt aplaudida, i la directiva del Fraternal va obsequiar amb brunyols i xocolata desfeta, tant com van voler, als joves músics palafrugellencs. Val a dir i destacar que el més gran d’aquells músics només tenia quinze anys. Però no es va acabar tot aquí. Resulta que un dels espectadors, entusiasmat per l’excel·lent actució musical del grup, va agafar la safata d’un dels cambrers i es va posar a passar el barretet. Es veu que tothom hi va col·laborar en més o menys mesura, i la recaptació també va ser un èxit. Es van recollir dues-centes quaranta pessetes. I els joves components del Pentagris, més contents que unes “pasqües” perquè en fer la repartició a cadascun d’ells  els va tocar quaranta vuit pessetes, “d’abans de la guerra”!

El meu pare, el que toca el fiscorn a la foto, va ser un dels joves que a més d’haver format part de la Quinta del biberó (va ser cridat a files el 27 d’abril del 1938 encara amb disset anys); el 24 de maig el varen ferir en una mà i va estar a l’hospital de Sabadell; el juliol del mateix any va tornar entrar en combat -en aquella ocasió al front de l’Ebre; el gener del 1939 el van agafar presoner i va passar per un camp de concentració i a sobre, en sortir-ne, va haver de fer dos anys de “mili”. Finalment, el juny del 1942 el van llicenciar. Però malauradament no tot s’havia acabat ja que el setembre del mateix 1942 el van tornar cridar a files estant aquarterat al Regimiento de Artilleria de Girona a manera de prevenció a resultes de la Segona Guerra Mundial i el fets dels maquis que operaven als Pirineus.

En resum, que fins el 1944 no va poder tornar a fer de músic. Va ser el mes de febrer que estant encara aquarterat a Girona, i haver-se trobat una colla de músics dels quals alguns eren d’Amer, van decidir fundar La Principal Amerense.

Gràcies a uns apunts que he trobat del meu pare, he pogut reconstruir aquella tarda musical del primer dia del carnaval de 1936, a la sala del cafè del Fraternal. Setanta cinc anys després de l’èxit assolit pel joveníssim quintet palafrugellenc Pentagris, valgui aquesta efemèride i aquestes ratlles, per a retre homenatge als molts músics que de ben joves van començar a pujar als escenaris i que per l’època que els va tocar patir, no van poder gaudir de la música ni tenir la crònica de les seves primeres actuacions.

A mitjans de la dècada de 1960, la cantant italiana Mina (a vegades amb l’Adriano Celentano) va fer famosa la cançó Parole, parole, parole, que es queixava de promeses incomplertes.

Ara, avui i aquí, podria fer comentaris de cada paràgraf de la carta signada pel president de la Fundació Palafrugell Gent Gran, però qui hagi seguit els capítols L’alcalde es fa el sord i Tornem-hi, que no ha sigut res, ja se’n farà les seves pròpies conclusions entre llegir una cosa i altra. Només dir que aquesta carta és la que el dia 10 de desembre el president i vicepresidenta de la Fundació Palafrugell Gent Gran (que també són alcalde i primera tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Palafrugell) em van dir que ja s’havia enviat a cadascun dels 40 residents que van signar el document de queixa formal, per la falta de personal per atendre els residents amb necessitats d’assistència permanent, del 5 de novembre d’quest any que hem acabat. Doncs bé, resulta, oh, casualitats de la vida, que aquesta carta “explicativa” signada pel president de la Fundació i que es pot veure reproduïda a continuació, després d’haver-la escanejat, tot just es va començar a lliurar als residents corresponents el dia 23 de desembre, o sigui l’endemà (22.12.2010) del Tornem-hi, que no ha sigut res. No és la insinuació de cap pretensió, simplement és un afegitó als fets tal i com han succeit.

I bé, després de tot plegat vull acabar fent referència (amb r de resposta), sí,  al paràgraf “Tal com ja estava previst…” de la carta escanejada, de la mateixa manera que he començat el bloc d’avui:  Esperança amb roc a la faixa, o Parole, parole, parole?

Perquè  els altres paràgraf  de la carta del president de la Fundació Palafrugell Gent Gran ja es poden contrastar i reflexionar amb els anteriors capítots publicats, i la documentació aportada.

L’església parroquial de Sant Esteve de Mont-ras està documentada  des del 1196.  Des de fa divuit anys, i per aquestes dates nadalenques,   aquest temple d’estructura fortificada en el seu exterior, acull, en el seu interior, un diorama de grans proporcions i elevada i acurada  qualitat artística que es renova cada any. Pere Pagès i Font, un montrasenc  de vuitanta anys n’és l’autor, des que a primers de 1990 el pare Miquel, en aquell llavors rector de la parròquia, va deixar en les seves mans i talent creatiu la realització del diorama de Sant Esteve.

En Pere, d’ofici topògraf però que havia dibuixat, pintat i fet pessebres tota la seva vida, un bon dia va decidir que s’havia de reciclar i per això es va apuntar a fer un curset de pessebrista amb l’Associació Amics del Pessebre Baix Empordà. Una associació d’àmbit comarcal que està instal·lada a la sala polivalent que es troba just al bell costat de l’Ajuntament de Mont-ras. Va aprendre noves tècniques i, als seus 80 anys, en Pere assegura que “és un bé de Déu poder treballar amb aquests materials d’avui en dia”.

A més de tenir cura de la realització del diorama de Sant Esteve, i formar part de l’associació pessebrista de caire comarcal en seu a Mont-ras, en Pere Pagès és, al mateix temps, un dels cantaires de la Coral Parroquial de Sant Esteve.

Una coral, per cert, que va cantar a la Missa del Gall del passat dia 24, i en la missa de les 11 del matí de la diada de Sant Esteve. Unes misses oficiades pel pare Joan Badia, que és el rector de la parròquia de Mont-ras. Són unes misses molt participatives i dialogants, humils i senzilles, però plenes de contingut de comprensió en les quals s’hi viu  el sentit d’esperança, i que encomanen una reflexió d’il·lusió i sinceritat.

Tot plegat, són detalls d’unes festes nadalenques que recobren el sentit de la celebració. I les fotos que il·lustren aquestes ratlles, no són racons triats de postals nadalenques, són detalls del diorama de Sant Esteve de Mont-ras.

Nota: El diorama de Sant Esteve de Mont-ras es pot visitar trucant prèviament al 972 302 824 (carrer Major número 6 de Mont-ras) o bé, dirigint-se a l’associació Amics del Pessebre Baix Empordà al local polivalent del poble, on a més de poder contemplar els pessebres artístics i populars allà exposats, es podrà admirar els diorames obra de diferents membres de l’associació Amics del Pessebre Baix Empordà i de diferents autors de diversos indrets de Catalunya. En definitiva, un recorregut artístic nadalenc al nucli antic de Mont-ras, un municipi que el 2009 va celebrar els seus 150 anys d’independència.

L’alcalde de Palafrugell, Sergi Sabrià, i la primera tinent d’alcalde, Núria Ribas, el passat dia 10 em van dir que havien enviat una nota explicativa a cadascun dels quaranta residents que van presentar queixa formal per la falta de personal al centre Palafrugell Gent Gran. Però nois, el més calent encara és a l’aigüera. I mentre, els de l’oposició, fent declaracions sense tocar el problema de la queixa formal de la falta de personal per atendre els residents amb necessiat d’assistència permanent.

M’hagués agradat poder decantar les ratlles “buguenvíl·lieres” cap a altres temes que em fa il·lusió poder compartir, però la realitat s’imposa. I és que resulta que han passat dotze dies des que l’alcalde i la primera tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Palafrugell em van dir havien enviat una nota explicativa a cadascun dels quaranta residents que van presentar queixa formal per la falta de personal al centre Palafrugell Gent Gran (veure capítols L’alcalde de Palafrugell es fa el sord).  El cas és que en aquests moments (quarts d’una de la matinada del dia 22) la nota encara deu estar pel camí, perquè he esperat i preguntat a diversos familiars representants dels residents, i no han rebut cap notificació al respecte.

M’explico: El dimarts dia 7, em va trucar la secretària de l’alcalde de Palafrugell per demanar-me si podia anar a l’Ajuntament per parlar amb el batlle, Sergi Sabrià, sobre el centre Palafrugell Gent Gran. Després de consultar quin dia podia ser, vam consensuar el divendres 10 de desembre, a les nou del matí. La secretària de l’alcalde em va avançar que a la trobada també hi hauria la primera tinent d’alcalde Núria Ribas. Dit això, tampoc es tracta, ara i aquí, d’exposar la cronologia del dia “d’autos” sinó,  dels moments que poden aclarir quelcom. Doncs bé, em poso a fer-ne repàs, i només en trec la conclusió d’aquesta nota explicativa que em van dir havien ja enviat a cadascuna de les persones que formen part del col·lectiu que van presentar queixa formal i que, de moment, encara no ha arribat a lloc. Això va ser després d’haver-me dit que el director del centre Palafrugell Gent Gran ja els havia lliurat l’informe. No em van dir més, i jo tampoc vaig preguntar el que deia l’informe ni la nota explicativa que havien començat a enviar als residents del col·lectiu que havia signat el document de queixa. El motiu de no preguntar, va ser per no tenir la temptació de fer-ne cinc cèntims a través d’aquest bloc, i estalviar-los la feina d’explicar-se a qui cal fer-ho. De manera individual, o col·lectiva, però és als residents/familiars que han presentat i signat les queixes formals a qui s’han d’explicar. I ho han de fer des de l’alcaldia, no des de les planes, bloc o el que sigui, d’un mitja de comunicació. En resum, vaig sortir de la sala de reunions de l’Ajuntament sense saber ben bé el perquè m’havien volgut veure.

Em van voler renyar, encara que fos una miqueta?

Vaja, una miqueta si que m’en vaig enterar… O és que m’ho va semblar que m’havien volgut renyar?: “Abans d’explicar el que has escrit al bloc, perquè no venies a preguntar-nos-ho?“, em van dir. Què els havia de preguntar, si a l’Ajuntament  hi havia entrat una queixa de quaranta persones, i jo en tenia una còpia del document davant els nasos i que, per cert, vaig estar aguantant  sense escriure’n cap ratlla fins passats vint-i-cinc dies? Va ser després que una persona, familiar d’un dels residents, anés al ple del 25 de novembre (veure capítol II) i va  fer una pregunta a l’alcalde que va respondre allò de que ho contestaria al ple del mes de gener…  Val a dir que la Núria Ribas -primera tinent d’alcalde-, em va aclarir que de fet havia sigut ella qui  havia respós que contestarien  al ple del mes de gener.

També em va semblar entendre que es veu que el títol dels capítols no els va agradar, i que havia dit “alguna mentida”. Les mentides, eren, per exemple, que jo parlava de quaranta (la llista és de quaranta queixes i es pot anar a comprovar al registre general de l’Ajuntament, amb el número 16607 i data d’entrada 5.11.2010, a les 12:34 hores) i la tinent d’alcalde, la Núria Ribas, deia que eren 38. La resposta del ball de números és molt senzilla: des que es van començar a presentar les queixes formals, hi ha hagut defuncions. Per aquesta regla de tres, els vaig dir, si espereu mesos a contestar, en ser molts dels residents de la tercera planta, d’edat avançada i que estan malalts, malauradament i, possiblement, encara hi podran haver més baixes de les persones que figuren al llistat que es va engegar a signar-se a mitjans d’octubre. No és trist, haver hagut  d’explicar això a les dues autoritats locals per defensar la “meva mentida” davant les seves rebaixes?

I no és més  trista encara la situació en la qual es troben els residents amb necessitat d’assistència permanent que continuen sense ser ben atesos per la manca de personal? I no és trist també,  que des de l’oposició (el PSC per a ser concrets) en unes declaracions al mateix El Punt o al Diari de Girona, hagin fet referència a si cal que els residents estiguin representats a la Fundació Palafrugell Gent Gran, i no hagin fet unes declaracions fent costat a les persones sobretot de la tercera i  les de la segona (part) planta, que pateixen la manca de personal per atendre els residents amb necessitat d’assistència permanent?

No és trist, d’altra banda, haver de dedicar ratlles i ratlles a una situació que mai de la vida s’hauria d’haver produït?

L’Antoni Bachiller i Puig (Barcelona, 6 d’octubre de 1950), és un home que a la seva vila d’adopció, Palamós, més que portar a terme un projecte empresarial ha pogut desenvolupar el seu projecte de vida.

Fa un parell de mesos que ha complert els seixanta anys. En porta més de trenta cinc a la que és, sense cap mena de dubte la seva vila, i ha decidit, en acabar aquest mandat, deixar la política activa municipal que va encetar l’any 2003. Al mateix temps, en aquests moments, venint de Palafrugell, l’entrada del terme municipal de Palamós es veu afectada per l’enrenou de la construcció de la carretera dels quatre carrils. En tot aquest moviment de terres,  màquines que van i venen, ponts que se’n van a can pistraus i d’altres que neixen més grans, l’escultura de la dona de la tramuntana realitzada per l’artista bisbalenc Joan Abras i que si no m’erro ve a promocionar una marca més del territori palamosí anunciat com a Palamós, paradís de la vela, està protegida i en compàs d’espera per ser reubicada en una zona propera on és ara, i en la qual hi va ser instal·lada l’any 1984 gràcies al projecte del CIT (Centre d’Iniciatives Turístiques) i l’Ajuntament de Palamós. En aquell llavors, feia un any que a la vila s’estava gestant la recuperació del carnaval i que avui dia, sortosament, ja es pot anomenar com a consolidat i com a qualitativa celebració del Carnestoltes. Tot plegat era una època que una altra marca important i coneguda arreu del món, la gamba de Palamós, posava en marxa el menú de la gamba. Una campanya que per més que s’anunciï dient “xucla el cap, i llepa’t els dits“, en els menjadors dels restaurants la majoria dels clients s’entesten a  (assaborir-les?) obrir-les i tallar-les (per comptes d’esclovellar-les…) amb ganivet i forquilla…

Un home compromés amb Palamós

Tot aquest aiguabarreig de moments, fets, o situacions de la vida palamosina exposats m’han fet recordar que a l’Antoni Bachiller el vaig conèixer al cap de quatre o cinc anys d’establir-se a Palamós acreditant-se en el món de la restauració amb locals com El Racó, o l’entranyable Orange al passeig, per exemple. (Podria remuntar-me també a l’inoblidable època de la rivalitat futbolística que vaig viure en la dècada de 1960, a la importància de la festa major, per Sant Joan, a la mostra de l’havanera, a la campanya Salvem Castell… si volés aprofundir una mica més en la vila de Palamós, però ara no toca).  El cas és que, més endavant, per allà el 1983-1984, vam tenir una estreta relació quan, a les 12 o quarts d’una, la una de la matinada, em trucava a casa perquè estava reunit amb els seus companys que formaven la comissió de carnaval, i volia consultar aspectes organitzatius del Grup Festes de Primavera del qual un servidor en formava part, atès que els del carnaval palamosí volien aplicar molts aspectes emmirallant-se en el que generava la desfilada de carrosses palafrugellenca. Va ser quan es va produir un agermanament i de col·laboració sociocultural entre Palamós i Palafrugell. Enrere, molt enrere (1986) també queda quan, per primera vegada, amb un grup d’independents es volia presentar a les eleccions municipals i un polític de molt de pes en aquells moments (Miquel Roca) va aconseguir desfer el projecte.

Fa tres anys, a bord del Rafael (la foto és d’aquell dia), com a presentació als mitjans de comunicació de la mostra de l’havanera catalana d’aquella edició (2007) i en Toni exercia d’amfitrió oficial del consistori palamosí ja que com a regidor de Turisme representava l’Ajuntament de Palamós, vam tenir l’oportunitat de recordar vells temps. En aquella ocasió ja em va començar a deixar anar que aquest, seria l’últim mandat en el qual participaria de manera activa en la política municipal. En aquells moments no en vaig fer massa cas doncs a en Toni sempre l’he vist amb molta activitat i treballant per Palamós. Per això, la veritat és que  no pensava pas que ho fes realitat encara. El cas és que l’Antoni Bachiller i Puig el proper mes de maig deixarà de ser regidor de l’Ajuntament de Palamós i no es tornarà a presentar.  Ho entenc, i l’entenc. Tot plegat ha canviat molt, s’ha de donar pas als relleus generacionals, i el guerrer ha de reposar, per més que els vells roquers mai es moren.

L’Antoni va estudiar tècniques d’empreses turístiques que en aquells moments era una carrera emergent,  a Sant Pol de Mar.  Als vint-i-cinc anys decideix establir-se a Palamós i més que per desenvolupar un projecte empresarial, ho fa amb la convicció de fer un projecte de vida. Es va quedar a viure al lloc que li agradava molt des de petit. Tenia vuit anys quan els seus pares ja el duien a estiuejar a Palamós, o s’hi quedava setmanes al costat dels seus avis. Per això no és gens estrany que, enamorat de Palamós, l’any 1975 decidís que la vila havia de ser el lloc on portar a terme més que el seu projecte empresarial i professional, el seu projecte de vida. Ben aviat va mostrar el seu compromís amb Palamós i que era un inspirador i peça clau en el desenvolupament de la promoció turística palamosina i a l’ensems, de la vida sociocultural de la localitat. Amb el ben entès de tots els pros i contres que això representava, li ha representat, i li representa, és clar.

Gràcies a la formació que li havien donat i facilitat els seus pares,  li va permetre viatjar molt per Europa i adonar-se que a Palamós les possibilitats i les mancances eren moltes com a repte professional i de vida. D’altra banda, de seguida va veure clar que el passeig marítim s’havia de potenciar així com altres espais i que tot plegat s’havia de promocionar degudament, de manera col·lectiva. Amb aquesta il·lusió, tot i les dificultats del mercat  per a poder fer negocis creant llocs de treball i engegar iniciatives, l’Antoni es va embarcar en diferents aventures empresarials, combinant-les amb la seva bona tasca al front del CIT o en la feinada de recuperar, consolidar i prestigiar el carnaval… Eren maneres de fer realitat l’idea que tenia, en arribar a Palamós, que s’havia de millorar la col·lectivitat. Una manera de pensar, val a dir-ho, que va posar en pràctica tan en els seus diversos negocis, com en la manera de participar en la vida social, esportiva i cultural palamosina. Per això no és gens estrany trobar-lo (entre moltes altres coses) com un dels dinamitzadors pioners dels locals de la zona del moll o port. Era, de fet, a través de la cultura que havia rebut de molt jovenet per posar en pràctica el seu plantejament: “Si milloro el col·lectiu, com jo formo part d’aquesta col·lectivitat, també milloraré“, li he sentit explicar -i practicar- en moltes ocasions.

Romàntic, bon vivant, seriós, per més que li ha agradat i li agrada la xerinola, l’Antoni sempre s’ha rodejat de bona gent tan pel que fa a dir bones persones com a la bona professionalitat o tasca qualitativa que han pogut fer. Li agrada el teatre i val a dir que també n’ha  fet, i em sembla que encara en fa en alguna ocasió o hi col·labora, amb el grup La Gespa.

Ben mirat, si anés fent repàs del que li conec, i del molt que desconec però que es podria anar anotant a través d’un bon treball de recerca, de l’Antoni Bachiller se’n podrien omplir planes i planes. Ara, i aquí, només ha estat una mica de pinzellada pels motius que ja he exposat anteriorment, dedicada a aquest home que li agrada, en passar pel carrer, saludar la gent que coneix. Les coses li podran anar millor o no tant, però per a mi, aquest home que va néixer a Barcelona  ha demostrat ser una persona coherent i compromesa amb Palamós. Perquè l’Antoni Bachiller i Puig és un home de Palamós. I ja és sabut que com Palamós, no n’hi ha dos.