La columna digital

Quan diem que el funcionament de una xarxa social es senzill ens enganyem. El cert es que es senzill el funcionament teòric de la xarxa, però la cosa es complica quan ho passem a la pràctica. I perquè?

Doncs perquè ens em acostumat a cercar un morbo especial a una xarxa social en concret, el Twitter i la cosa consisteix en aconseguir que els personatges famosos o coneguts per algun motiu, ja sigui per haver sortit en un reality parlant amb un coco o ensenyant panxulina en un programa que per molt que ho intentis no li trobaràs cap tipus de lògica.

Però el problema no es aquest, que també, sinó que el problema esta en quan intentem cercar resposta a per a que volem que els famosos ens segueixin a Twitter. Per a que llegeixin el que diem? Per a ser més xaxis que ningú o per així augmentar les possibilitats de que ens donin resposta a preguntes que els hi fem?

I clar, aquí esta la trampa. Ells demanen que els segueixi tothom, per així poder dir ‘Ya somos 300.000!, gracias a todos, os quiero!’. Que ens estimen? Perquè? Si no ens coneixen! I si fos així, perquè no ens segueixen ells a nosaltres també? Doncs no ho se.

I el que es més fort, perquè no responen als tuits que els hi fem? A cas no fan servir el mateix alfabet que nosaltres? O es que no queda de ‘popus’ respondre?

Fem un ‘log-in’ tots durant una estona i reflexionem? No som tots persones? I no ens em registrat tots iguals a la xarxa? Doncs perquè existeixen statuts en aquests 140 caràcters?

No ho se si això arribarà a tothom, però la intenció es aquesta…

Ah! I no deixeu de seguir-me! Que jo si que us torbo el follow! 😉

I sí! Ja estem un altre cop a dia 23 d’abril, el dia de Sant Jordi, la festa més romàntica i cultural que te la nostre terra. Lligada emocional-ment a l’amor i també a la fantàstica llegenda del cavaller Sant Jordi i el drac.

I com no, a part del cantó més patriòtic també tenim la llarga tradició de regalar roses a les dones i llibres als homes, representant així la nostre estima, malgrat després ens matem de any en any, som així…

Però perquè un llibre per a ell i una rosa per a ella? Es què a cas ella no sap llegir i ell no sap valorar el sentit de una bona rosa? Doncs no ho sé, però entre tots ens em aferrat a seguir aquesta tradició tal qual. I es que molts cops, el sentit de un llibre cap a l’home i la rosa cap a la dona es el mateix, la rosa fa gràcia i es panseix al cap de pocs dies, mentre que quan li regalen un llibre al home, li fa gràcia quan li donen però també es panseix al cap de uns dies a l’estanteria de l’armari de l’habitació.

I mentre elles es posen tristes quan veuen que els pètals de la rosa van caient, ells s’amoïnen pensant excuses per tal de justificar que no llegeixin el llibre, entre els més recurrents, arribo tard de treballar i tinc son, he llegit la primera plana i no m’agrada l’argument o no m’atrau aquest autor! Ni que t’hi haguessis de casar per llegir el llibre!

Ah! també tingueu en compte els colors de les roses… No us deixeu portar per el ‘disseny’, totes son iguals, només canvia el color, i el preu es clar… Però si que es maco que te’n regalin una de cada color, si això va lligat amb que quan et preguntin sàpigues dir el significat de cadascuna. Sinó, cagada pastoret…

Conclusió? No us deixeu portar estrictament per el sexe (home o dona…), sinó tingueu també en compte els gustos de la vostre parella!

Carinyo per a mi aquest any, una rosa (blava, groga, verda…) Però una rosa! 

Molts cops quan em pregunten què és per a mi el periodisme, m’hi paro a pensar i em surten dos bombolletes, una que se’m envà cap al cantó més showman representant per JJ Vàzquez i els seus compis de canal, mentre que l’altre bombolleta em situa en un context més sentit i que sempre cerca allò que a un li agradaria veure quan esta assegut al sofà de casa, però sense la necessitat de posar-se a cridar i aconseguint entretenir-se igual.

I malgrat el primer em desperta interès amb la Esteban menjant-se un pollastre amb patates i esquitxant el micròfon,  no va més enllà de una diversió com a espectador, però quan penso en el meu futur em situo amb els professionals, amb aquells que entreguen tot el seu temps a la seva feina i que sempre tindran un si per aquella persona que fins ara no coneixien però que ara volen conèixer, ja que saben que darrera de cadascú s’amaga la peculiaritat de la notícia.

Una notícia que quan la tenen, la donen sense més, no cerquen el morbo de l’espera i tampoc fer mal a segons per tal de posar-se una medalla i que si mai tenen una medalla es per la feina feta i per l’efecte que els hi agafen les persones. I aquests periodistes tenen nom i bé que els conec, en son molts, però per a mi es poden representar en dues persones, Tomàs Molina, el home del temps ara també convertit en home xarxes socials, i ella, la Mònica Terribas, sense Facebook ni Twitter però amb unes habilitats socials impecables, amable i sense pudor a rebre en el seu despatx a qualsevol persona que ho necessiti, propera, rigorosa, però a l’hora amb un cinquè sentit, el de tocar de peus a terra, i que encara que a tots us ho sembli no tothom el te.

Però no sempre totes les notícies que rebem ens agraden i no perquè siguin bones o dolentes, simplement perquè no les podem entendre. Un exemple? Doncs un canvi en un equip directiu el qual ha aconseguit demostrar lideratge, bones maneres i bona qualitat, que en temps de crisis ben difícil que és. I canviar-ho per a que? Doncs per motius ben pocs relacionats al terreny més estrictament professional.

Però sabeu què? No em preocupa gens, ja que se que ella aquesta estrella que brilla i que fins ara iluminava el logo de TV3, ben aviat il·luminarà amb una nova feina, que farà que el periodisme del nostre país segueixi creixent i guanyant punts com si de una tombola es tractés.

Molta sort Mònica.

Quan llegim el títol d’aquesta columna digital, sens dubte ens fara donar-li ritme amb la fantàstica cançó d’Amelie, sí, però podem anar més enllà i trobar-li un sentit.

Però que es el sentit? Doncs no es res més que l’ importància que li volguem donar a les coses, materials o immaterials, l’amor o el desamor, l’amistat o l’enemistat, l’estima o l’odi. Aquests factors son com la pestanyeta de registre ‘Hombre o mujer‘ em d’escollir una, però es clar, després podem modificar-ho.

I es que els nostres sentiments sempre aniran lligats a la nostre manera de viure les coses, indiferentment de si el que fem estigui bé de cara a la galeria o no.

Però qui te l’autoritat per a dir-nos si el que fem esta bé o no? Doncs jo diria que ningú, i es per aquest motiu que com diu en Miquel Abras ‘De vida només n’hi ha una’ i lògicament l’hem de viure.

De nosaltres dependrà ser feliços, però malgrat costi acceptar-ho, dels altres necessitarem un ‘okei’ si es que volem compartir els nostres sentiments i fer coses plegats com compartir crispetes, el boli vermell de l’estoig de l’altre o la goma aquella de la butxaca petita de la teva maleta que esta gastada per tots cantons, però que malgrat tot no t’importa compartir amb aquella persona que tant especial es per a tu. 🙂

Si ens remuntem als anys 70, es a dir als anys dels Alcántara de Cuéntame, era totalment impensable fer servir els dies de Setmana Santa per a viatjar i passar-ho bé, sinó que més aviat era tot el contrari. Eren uns dies dedicats a rendir homenatge  a les persones que ja no hi eren i es convertien automàticament ens uns dies grisos i amb poques ganes de fer gresca i xerinola, però tothom ho entenia.

Però a mida que han anat passant els anys i amb el mateix esperit que vàrem portar al Chikiliquatre a Eurovisió, em anat modificant la tradició fins arribar-la a portar a aquest extrem de festa i de pensament total de descans de la rutina. Tant es així que als informatius d’aquests dies es parla més de les operacions sortida, que no pas a la tradició que envolta tota aquesta festa (processions, litúrgies, la paraula de Déu…) i em passat a confiar amb la paraula de Ramón Garcia amb el seu anunci de Viajes Marsans i la seva capa, que vist així és el mateix, però una cosa es gratuita i l’altre no.

Però no passa res, en aquesta època la gent se’ls gasta com si no hi hagués demà, o millor dit, com si no hi hages estiu, però i que? Ho passem bé.

I on vull arribar amb tot això? Doncs a que si tothom es posa d’acord es poden arribar a fer modificacions, que si, ens ho faran passar millor, però faran que els llibres d’història del futur siguin encara més gruixuts, ja que s’haurà d’explicar el que era abans, més l’afegit que ara estem creant entre tots. Va… Fem-ho entre tots i pensem en els pobres nens del futur, voldran jugar amb els seus llits voladors i els seus ordinadors sense pantalla física, i no pas estudiar i estudiar…

Dit això… Bona Setmana Santa o bon viatge a tothom! 🙂

El passat divendres al matí prop de 2000 persones entre les quals es trobaven infants, adolescents i adults varen realitzar una mega flashmob per tal de sensibilitzar-se amb la pobresa, la qual estem patint en algunes ocasions en primera persona.

Aquest acte forma part de la macroactivitat de sensibilització que organitza cada any l’Escola Joan Pelegri de Barcelona, com institució associada a la UNESCO.

L’any passat varen fer un lipdub, i ha estat aquest any quan han apostat per a fer una gran flashmob on hi participessin tots els alumnes, des dels més petits de pàrvuls fins als més grans d’estudis superiors i cicles formatius, a més de professors i també aquest any s’hi han afegit els alumnes de l’escola veina Miquel Bleach.

La flashmob que te com a lema Construïm un somni, va ser ballada a ritme de la cançó Seguiremos del popular Macaco i els passos coreogràfics escollits han estat els que es van fer servir per a la cançó de la Marató de TV3 del desembre passat.

Sens dubte aquest acte representat amb mocadors de colors a la Plaça de Joan Pelegrí ha demostrat un cop més que els infants i els adolescents en son conscients dels problemes socials que existeixen però que malgrat tot, mai diuen que no quan els hi demanen una mà per a servir d’ajut a les persones que ho necessiten.