Arxiu de l'autor: Mar Camacho i Martí

De la valentia, la imaginació i el pensament creatiu

Publicat el per

En aquests dies en que es barreja el desencís d’uns amb l’ eufòria d’ altres ens crida l’ atenció -des del vessant educatiu-  una iniciativa, que sota el nom Destination: Imagination, és promoguda per una organització sense ànim de lucre que ofereix programes educatius per als estudiants per aprendre i experimentar la creativitat, el treball en equip i resolució de problemes. Cada any, hi participen 100.000 estudiants als Estats Units tot i que l’ acció arriba fins a un total de 30 països. Destination: Imagination és un programa educatiu en què equips d’estudiants són emplaçats a resoldre diferents desafiaments i presentar les seves solucions en competicions. Els equips participants han de treballar junts i trobar solucions originals que satisfacin els requisits dels desafiaments. Els participants obtenen alguna cosa més que coneixements bàsics i habilitats, aprenen a fer funcionar la seva imaginació i adoptar enfocaments per a la resolució de problemes. D’ altra banda, el projecte s’ acompanya de tot un seguit de documents i recursos on es vincul-len de manera detallada els objetius educatius i reptes de la iniciativa amb els estàndards curriculars, de tal manera que s’ assegura que els participants assoleixin allò que els demana el currículum tot i que d’ una manera ben different, fent ús d’ allò que s’anomena el pensament creatiu. El pensament creatiu afecta tots els camps de l’educació des de pre-escolar fins la universitat. Segons els experts l’educació primerenca és un moment oportú per a la introducció de formes creatives i models de pensament. Com més aviat un nen/a és estimulat a pensar creativament, més aviat gaudirà de l’originalitat i desenvoluparà una major tolerància vers l’ambigüitat i allò inusual.

En aquest sentit, d’ aquí unes setmanes es celebra a Belfast el 15th International Conference on Thinking. El propòsit d’ aquest congrés sobre el pensament és fomentar l’intercanvi educatiu sobre el pensament, el seu  desenvolupament i la relació que s’ estableix entre el pensament i l’acció. S’ entén “Pensar” de manera àmplia per incloure qualsevol tipus de pensament i aprenentatge i reconèixer la diversitat cultural, psicològica, històrica i interdisciplinar així com la riquesa que el mot engloba. En el congrés s’hi presenten contribucions fetes des de diferents disciplines, des de xarxes d’ investigació fins professionals i responsables de la política …

I per acabar una recomanació de lectura. En el New York Times de fa uns dies hi apareixia una columna on sota el títol Liking Is for Cowards. Go for What Hurts el reputat escriptor Jonathan Franzen, autor de Freedom, fa una profunda reflexió al voltant de la relació personal que establim amb les xarxes i que ell considera com quelcom irreal. L’ escriptor ens advoca a ser valents i a prendre riscos. Intentem-ho … Portem la imaginació i el pensament crític a les nostres aules, que bona falta hi fan!!

Imatge: http://www.flickr.com/photos/2493/2495492508/

De les tecnologies emergents i l’ “altre aprenentatge”

Publicat el per

La passada setmana va tenir lloc a Porto la setena edició del Congrés Internacional Challenges 2011 organitzat per la Universitat do Minho al que vam assistir per participar en una taula rodona sobre tecnologies emergents.  Aquest congrés, punt de referència obligada a Portugal, fa catorze anys que es celebra i intenta aprofundir i reflexionar sobre aquells reptes que la tecnologia suposo en el món educatiu.  D’ entre molts temes es va parlar força del model 1×1 i la seva implementació com també de les dificultats que ha suposat integrar la tecnologia en estructures no del tot preparades. A la taula de tecnologies emergents,  es va fer esment del mobile learning com una de les tecnologies que tindran més impacte en el camp educatiu en un futur ben immediat. Entenem per tecnologies emergents aquelles eines, conceptes, innovacions i avenços que s’utilitzen en diversos contextos educatius, per obtenir determinades finalitats que es poden descriure com l’evolució dels organismes existents en un estat d’ “esdevenir” (Veletsianos, 2010). Alguns exemples en són els mons virtuals, els jocs en línia, el vídeo digital en línia i algunes eines de la web 2.0. Els llibres Handbook of Emerging Technologies for Learning de George Siemens and Peter Tittenberger, del Learning Technologies Centre (LTC) de la University of Manitoba i Emerging Technologies and Transformative Learning de Brendan Calandra and George Veletsianos tracten aquests conceptes i són especialments aclaridors.

D’ altra banda, una de les qüestions en què més es va incidir va ser el concepte d’ aprenentatge emergent i com aquest modifica –i encara ho farà més- els patrons tradicionals de l’ aprendre. Seria molt interessant -i necessari també-prendre en consideració el punt de vista que aborda la relació entre les TIC  i l’aprenentatge transformador, doncs introdueix al concepte d’ aprenentatge emergent entès com un fenòmen que va més enllà dels plans d’ estudi i el disseny curricular. En una entrevista recent, la Dra. Eleonora Badilla, experta en el tema, diu: “hi ha un altra aprenentage i no ens n’adonem…”. En referir-se a l’ aprenentage emergent, Badilla dóna pautes als diversos agents educatius sobre com tenir en compte aquest altre aprenentatge i saber-lo incorporar –i també avaluar- en els processos educatius reglats. Entre les pautes que proposa cal destacar: promoure el canvi entre el professorat, intentar no cometre les mateixes errades que s’han produït en determinats moments d’ implementació de les TIC a les aules, i precisament dóna l’ exemple del projecte 1×1, tenir certa claredat conceptual sobre la qual fonamentar els processos i les bastides d’ aprenentatge, i participar i compartir activament en xarxa i compartir el coneixement … Un exemple d’ aprenentage emergent serien les nombroses iniciatives esporàdiques que sorgeixen a les xarxes com Twitter i Facebook on el professorat s’ organitza de manera espontània per no només compartir recursos i construir coneixement, sinó per crear projectes col·lectius orquestrats totalment des de fora de l’ àmbit formal i amb resultats realment espectaculars. Ens cal trobar mecanismes per poder valoritzar aquests projectes i promoure’ls com una font s’ aprenentatge continu, tan o més potent que l’ aprenentatge “de tota la vida” …

Imatge: http://www.flickr.com/photos/mimax/303567569/

De metaversos, simulacions i experiències orientals

Publicat el per

Els nostres somnis són una segona vida. Mai he estat capaç de penetrar sense una esgarrifança les portes d’ivori que ens separen del món invisible.
Gerard de Nerval, 1957


La setmana passada va tenir lloc a Eivissa el IIIer Congrés sobre Metaversos, Web 3D i xarxes socials en móns virtuals, punt de trobada interdisciplinar i internacional per a professionals i experts en l’us i tendències relacionades amb els metaversos, les plataformes 3.0, les realitats 3D i les xarxes socials amb diferents finalitats: educatives, empresarials, comunicatives, de desenvolupament, etc. Organitzat per l’ Observatorio sobre metaversos, video-juegos , mundos virtuales  y realidad virtual, entitat dedicada a ser un focus de transmisió del coneixement i transferència tecnològica a empreses, institucions i població per mitjà d’ aquestes tecnologies, aquest congrés, ens va permetre conèixer de primera mà experiències, metodologies i aplicacions d ‘ús en molts àmbits diferenciats: des de l’art fins l’ empresa, passant per l’ arquitectura o la tele-medicina. Es pot seguir el fil de totes les intervencions a Twitter amb el hashtag #metaversos. RTVE, també present a l’ acte, va recollir les experiències més reeixides, entre elles, el projecte Simul@, de la URV.

La celebració de congressos i reunions al voltant dels móns virtuals i els metaversos evidencia el potencial d’ aquest camp en el panorama no només educatiu sinó també en el social i empresarial. Tal com s’ indica en l’ Horizon Report de 2011, el Game- based Learning i la realitat augmentada son dues de les sis tecnologies emergents que tindran més impacte en el futur més immediat, en els tres propers anys, diuen. Aquest congrés es celebrava també amb seu virtual a Second Life i s’ emetia alhora en temps real per Internet. Un dels ponents presents a la seu física, fins i tot va fer la seva presentació mitjançant el seu avatar. De tots els ponents, però, em va cridar especialment l’ atenció la intervenció del Dr.  Zhao Chen Ding, director del New Medium Research Center del Beijing Institute of Fashion Technology qui, amb la seva ponència Jaming Digital Entertainment ens va teletransportar a un altre món, i no virtual en aquest cas, i ens va apropar a les produccions artístiques que es creen actualment dins aquest àmbit tant a la Xina com en els països asiàtics emergents, en el marc de la tecnologia més puntera i fent ús d’uns índexs de creativitat i innovació realment altíssims.

Imatge: http://www.flickr.com/photos/roibensweetwater

De vacances 2.0 i de desconnexions obligades

Publicat el per

Fa algun temps vaig llegir un article al New York Times titulat On Vacation and Looking for Wi-Fi on un periodista explicava com les vacances familiars havien anat canviant amb l’ irrupció de la tecnologia i com en els darrers anys havia augmentat entre els membres de la seva família i companys de feina la necessitat de romandre connectats, malgrat ser en període de descans i relax.  A l’ article s’apuntava un fet amb el que gairebé tothom hi podria estar d’ acord:  hem creat un model de societat en què estem tan connectats que hem fet pràcticament impossible l’ opció d’ allunyar-nos d’ aquest estat. I és justament quan ens en anem de vacances quan ens adonem potser que aquesta dependència és més forta del que ens pensem i si no hi parem compte fàcilment ens trobem -com diu el títol de l’ article- cercant xarxes wifi, comprovant el correu electrònic o visitant els darrers ínputs que generen les nostres connexions a la xarxa. Anant una mica més enllà, podríem arribar a necessitar  el que els americans diuen un Social Media Detox, és dir, una cura de desintoxicació de les xarxes socials, molt de moda en països anglo-saxons.

D’ altra banda, si bé les vacances ens han de servir per a descansar i desconnectar en la mesura del possible, és indubtable també que la tecnologia pot també facilitar-nos molt la vida quan viatgem. En aquest sentit les eines 2.0 i les nombroses aplicacions de les que els dispositius mòbils disposen permeten que amb un parell de clics poguem des de canviar el seient que ens ha tocat a l’avió, fins escoltar les indicacions per a seguir una ruta a peu o bé fer una reserva per un concert que altres usuaris i usuàries recomanen. La Web 2.0, en tant que web partipativa i social, mitjançant un seguit d’ aplicacions  prou útils permet actualment que les vacances esdevinguin cada vegada més personalitzables i fetes a mida per uns consumidors/es exigents que volen anar més enllà de la guia turística. En el gran mercat de les aplicacions disponibles per als diferents dispositius és interessant destacar per a viatges les audio-guies per a fer rutes a peu, els mapes interactius de les ciutats i els transports urbans, les aplicacions dels hotels, els museus, els llocs d’ interès … I finalment les aplicacions que es basen en la geo-localització i la realitat augmentada com Yelp i que ens suggereixen -a partir de la nostra posició i en temps real- la possibiitat d’ escollir entre moltíssimes propostes tant d’ oci com culturals sobre les quals altres usuaris ja han opinat prèviament. En el terreny educatiu totes aquestes aplicacions es poden utilitzar perfectament a l’ aula, ja sigui per dur a terme activitats de síntesi, per planificar rutes i viatges, per treballar aspectes culturals, etc… Les seves possibilitats educatives són molt nombroses.

En definitiva, ens cal -i més en periodes de vacances- saber trobar l’ equilibri entre la tecnologia que ens pot fer el viatge més fàcil i aquells moments de desconnexió tan necessaris que ens han de servir per a prendre distància, agafar aire i tornar ben oxigenats/des.

Imatge: http://www.flickr.com/photos/therefore/2435748386/

De la recerca en educació i les mirades transformadores

Publicat el per

Parlar d’ investigació en educació en un dia on els trending topics de Twitter en matèria d’ educació han estat els comentaris a les #retallades a la sisena hora i l’ actuació de la guàrdia urbana vers els i les adol-lescents que no van anar a l’ escola per anar a veure en Justin Bieber, sembla que sigui com ser d’un altra planeta i parlar de ciència-ficció. Malgrat això, és necessari destacar l’ enorme importància de la investigació en educació tenint en compte que aquesta és bàsica per revisar la pràctica educativa que es fa a les aules i esdevenir -a partir d’ allò observat- catalitzadora de canvi i millora social. En el marc de la Societat del Coneixement, la cultura científica educativa es basa en la generació de coneixement i la seva repercussió en la millora o innovació educativa.

Però per tal que el coneixement produït dinamitzi la millora en l’educació és indispensable que aquest es transformi en cultura científica a partir de la participació dels diferents agents involucrats en el procés educatiu. Així, cal facil·litar processos de sensibilització cap a la pràctica investigadora i també  actualitzar i donar suport al professorat en matèria de recerca. Les institucions han de visibilitzar els resultats de les recerques que es fan a les aules, promoure mecanismes per a compartir la reflexió sobre la pràctica i recolzar les xarxes d’ intercanvi de coneixement. D’ altra banda, el professorat té el repte de saber  incorporar aquesta mirada investigadora i reflexiva a la seva tasca docent i vincular-la al paper transformador que li correspon a l’educació.

En aquest sentit, i partint de la creença que cal fomentar la recerca per a trencar l’ escletxa que hi ha entre el potencial de l’aprenentatge i el seu impacte actual en el món real, l’ administració Obama ha aprovat per al  2012 amb un pressupost de 90 mil·lions de dòlars la creació d’una Agència de Projectes d’Investigació Avançada per a l’Educació (ARPA-ED) que finançarà projectes duts a terme per la indústria, universitats o altres organitzacions innovadores i aquests seran seleccionats en base al seu potencial per transformar l’ensenyament i l’aprenentatge. Entre les iniciatives a destacar, ARPA-ED es planteja reptes com la millora de l’índex de fracàs escolar, la revisió dels plans d’ estudi, potenciació de la col·laboració a partir de comunitats construïdes a partir de jocs, l’orientació per a la formació en ocupació i l’ utilització per part de professorat i alumnat de dispositius mòbils, tot, a partir de la recerca en educació.

Ciència-ficció o no, esperem no fer massa tard …

Imatge: http://www.flickr.com/photos/lwr/65824669


De sofàs, metodologies i la visió d’ una escola millor

Publicat el per

Ahir vaig tenir l’ enorme privil-legi de visitar el Col-legi Montserrat de Barcelona amb un grup de professionals i amics a qui ens uneix la passió per la tecnologia i la creença que una escola millor és possible. Liderat per la professional Montserrat del Pozo, des d’ aquest centre es va fer fa molt temps una aposta ferma i certament arriscada per un canvi metodològic real, centrat en la teoria de les intel·ligències múltiples de  Gartner i l’ aprenentatge basat en projectes (Project-based Learning), essent el treball cooperatiu l’eix vertebrador del projecte de centre.

He de reconeixer que tenia grans expectatives respecte aquesta visita. Especialment m ‘ encuriosia, perquè me n’havien parlat, el disseny i disposició dels espais d’ ensenyament i aprenentatge, probablement un dels aspectes més importants per una bona implementacio de les TIC  a l’aula i probablement també un dels grans oblidats en tot aquest procés.  Jo no havia vist mai res igual: espais de sostre alt, polivalents, lluminosos, amb molts vidres i colors, però de poques parets. Vaig veure nens i nenes petits arrossegant-se per terra al llarg del passadís, d’ altres tocant el violí damunt folis de color verd; nois i noies asseguts a terra, en grades, en rodona, al voltant de taules, gairebé sempre treballant en grup. Vaig veure cadires que es convertien en taula-suport per als ordinadors i també sofàs a totes les aules, ens van dir que propicien la reflexió i el compartir.  No vaig veure cap aula de les de sempre, o sigui, les que tenim pertot.

Vaig veure molta evidència de la feina feta, posters i murals a les parets, grafittis i banderoles, papers enganxats a les escales. Un enorme codi QR presideix l’ entrada i els canvis d’hora s’ anuncien amb música soft-pop. El vessant metodològic també està realment lligat, crec que hi ha centres estrella molt potents en TIC, per exemple, als que els falla la fonamentació metodològica. Ahir vaig veure projectes multidisciplinars i transversals realment cohesionats, vaig sentir professors que parlàven de bastides curriculars, de portfolios, mapes conceptuals, organitzadors gràfics i empraven nombroses eines lliures. D’ altra banda els estudiants es pregunten sobre què, com i de quina manera aprenen i reflexionen sobre el procés.

Haver arribat fins aquí no deu haver estat gens fàcil,  l’ esforç organitzatiu i de planificació és encomiable. Treballar sota aquests paràmetres demana una flexibilització importantíssima d’ espais, horaris i també de continguts curriculars, cosa de la que els centres educatius no disposen actualment, també demana una amplitud de mires considerable. Del Pozo, qui va ser present al II Foro del Talento – Ágora Talentia – fa un mes, va dir que es plantegen sempre el futur a tres anys vista. La visió de futur que van tenir en el passat els ha permès ser ara on són. Felicitats a l’ equip i les persones que han fet que una escola com la seva sigui possible.

Dels músics de Bremen i les produccions de guerrilla

Publicat el per

A començaments d’ aquesta setmana va tenir lloc a Bremen un congrés que sota el títol: Mobile Learning: Crossing boundaries in convergent environments va aplegar un bon nombre de professionals de l’ Educació Superior que treballem en el Mobile Learning, és dir, l’ aprenentatge a partir de l’ús de dispositius mòbils. El fet que s’ organitzin esdeveniments com aquest tan específics ja és prou indicatiu de l’ importància que aquest gènere està adquirint no només en l’ àmbit educatiu sinó també en el social. Un cop d’ ull al Llibre d’abstracts del congrés és suficient per veure el gran espectre d’ experiències que s’hi van presentar: des de la realitat augmentada fins a la utilització d’ aquests dispositius en educació en països en via de desenvolupament, passant per qüestions tan diverses com la construcció de la identitat digital, l’apropriació del coneixement, la creativitat, la dicotomia real-virtual, la sostenibilitat… La discussió més acadèmica, en canvi, va girar entorn la necessitat de construir al voltant del mlearning bases teòriques i epistemològiques sobre les quals construir discursos coherents i sòlids.

A la URV engeguem a partir del proper curs 2011-12 un projecte sobre Mobile Learning amb col-laboració amb la Beuth University of Applied Studies de Berlin. Va ser justament en el marc d’ aquest congrés on vam presentar el nostre projecte: M-project: First Steps to Applying Action Research in Designing a Mobile Learning Course in Higher Education.

De totes les experiències em va cridar especialment l’ atenció una de les ponències principals, oferta per la Dra.  Helen Keegan de la Salford University, de Manchester que sota el títol de Guerilla Productions for Very Small Screens: Transformations through Mobile Creativity ens va parlar sobre com des dels telèfons mòbils podem despertar la creativitat dels nostres estudiants, amb resultats tan espectaculars com aquests. Les tesis de Keegan éren que els dispositius mòbils fomenten la creativitat i processos realment innovadors entre l’ estudiantat. Aquests processos -segons ella- es basen en quatre principis bàsics, les produccions en vídeo des dels mòbils són íntimes, espontànies, autèntiques i democràtiques. Productes de l’  esforç col·laboratiu, aquestes microproduccions ajuden  a construir bastides sobre les quals es fonamentarà un  bon procés d’ aprenentatge.

De l’ educació i les habilitats per a la vida

Publicat el per

Avui han començat a la Facultat de Ciències de l’ Educació i Psicologia de la Universitat Rovira i Virgili les VIes Jornades d’ Educació. Aquestes jornades fa més de trenta anys que es celebren i són organitzades gairebé íntegrament pels estudiants de Magisteri, Pedagogia i Educació Social, els quals són acompanyats en el procés per professorat del Departament de Pedagogia. El lema d’ aquest any ha estat: Educació: habilitats per a la vida.

El concepte d’habilitats per a la vida -o life skills- va sorgir fa algunes dècades, associat només a l’assoliment de certes conductes, en general relacionades amb la salut. Així, la OMS va definir les habilitats per a la vida com “aquelles  capacitats per adoptar un comportament positiu que permeti als individus abordar amb eficàcia les exigències i els reptes de la vida quotidiana. Es tracta d’habilitats personals, interpersonals, cognitives i físiques que ajuden a les persones a controlar i dirigir les seves vides, desenvolupant la capacitat de viure amb el seu entorn i aconseguint que aquest canviï.” Actualment, el concepte s’ha ampliat i fa referència a aquelles capacitats (alguns en diuen també competències) -coneixements, habilitats, valors, actituds- per enfrontar amb èxit els desafiaments diaris de la vida, també per continuar aprenent i per projectar un futur millor.

La UNESCO en el seu informe Qualitat de l’ Educació, Habilitats per a la Vida i Educació per al Desenvolupament Sostenible, de 2005  determinava que les habilitats per a la vida són rellevants i necessàries en el currículum de l’educació contemporània i un dret de totes les persones. Així, un tipus d’ enfocament educatiu centrat en el desenvolupament de destreses i competències psicosocials, resulta adequat i necessari en l’educació formal del nostre temps i aporta qualitat a la mateixa. El desenvolupament d’aquestes  habilitats  implica millorar i diversificar els programes educatius i les pràctiques pedagògiques, de manera que atenguin a l’adquisició gradual de habilitats  de diferent nivell i que considerin especialment als grups exclosos i vulnerables.

En una societat líquida i canviant com la que vivim, esdevé del tot necessari comptar  amb recursos i adquirir estratègies per a poder fer front a una tipologia de situacions que potser encara desconeixem i per a les que de ben segur no estem preparats. Adquirir habilitats com l’ empatia, l’ assertivitat, saber reconèixer l’ importància de les relacions interpersonals, la presa de decisions, la resolució de conflictes, la gestió d’ emocions i sentiments, fer ús d’un  pensament crític i creatiu … serà bàsic en el desenvolupament professional com també personal dels futurs i futures mestres i professionals de l’ educació. Avui més que mai, doncs, cal integrar aquestes habilitats en els processos educatius així com en la formació tant inicial com continuada dels docents. Bones jornades!

Imatge: http://www.flickr.com/photos/bitzcelt/529254017/sizes/s/

De jocs, el cervell humà i el tren de la tecnologia

Publicat el per

Aquests dies sembla que sigui gairebé obligat fer esment dels efectes positius -dels dolents ja se’n parla massa- de l’ús de la tecnologia en els processos d’ ensenyament i aprenentatge. Des de fa un temps, estem treballant amb Mercè Gisbert i Vanessa Esteve, companyes de la URV, en un article científic sobre la sostenibilitat, el Game-based learning (aprenentatge a partir dels jocs)  i la col.laboració en móns virtuals. D’ acord amb l’ Horizon Report de 2011, el Game-based Learning és una de les sis tecnologies emergents que tindrà un impacte directe en l’ educació superior en dos o tres anys i que cal tenir en compte, al meu entendre, en dissenys i planificacions tant curriculars com de formació.

Resulta molt interessant l’ article publicat a The Huffington Post Ten Surprising Truths About Video Games on s’ articulen algunes raons basades en la recerca científica sobre la validesa dels video-jocs per a l’ aprenentatge. Sens dubte el GBL és tema comú en tots els congressos i reunions que es fan arreu al voltant de la Tecnologia Educativa. A casa nostra, fa una setmana es va celebrar organitzada per l’ ICE de la UAB la Ia Jornada d’ experiències sobre l’ús educatiu dels videojocs, dels entorns virtuals 3D i de la Realitat Augmentada. I mentre veiem com cada vegada més proliferen  iniciatives que prenen aquest tipus d’ aprenentage com punt de partida per a pilotar noves recerques i experiments a l’ aula, aquí seguim encara immersos en la dicotomia: ordinador a l’ aula si – ordinador a l’ aula no.

També he llegit fa ben poc sobre un congrés que sota el suggerent títol l’ Aprenenatge i el Cervell Learning & the Brain Conference connecta educadors, científics i investigadors. En una de les ponències, el  Dr. Gary Small, neurocientífic i professor de la UCLA deia: “Els joves d’ ara neixen  en la tecnologia, i estan acostumats al seu ús 24 / 7, els seus cervells estan dissenyats per utilitzar-la intel·ligentment”. Seguint amb el fil del Game-based learning, el Dr. Small afirmava -referint-se als video-jocs- que aquests no es basen en tasques repetitives – sinó que molts d’ells han incorporat components socials que permeten als nens/es comunicar-se millor. Però com que no tot és ni ha de ser tan positiu, Small va destacar com un dels grans desavantatges de la seva immersió en els dispositius tecnològics el fet que els i les joves moltes vegades no sàpiguen mantenir converses, no mirin a la gent als ulls quan parlen o no entenguin  determinats senyals verbals, considerats també  “tecnologies importants”, que han evolucionat durant segles i encara són poderoses. I tant que sí.  Els nadius digitals, en canvi,  veuen com  la tecnologia entrena el  seu cervell per a ser àgil i processar noves idees ràpidament, esdevenint més oberts a noves iniciatives i a comunicar-se més lliurement i amb més freqüència. Això sí, no ho fan de la mateixa manera en què ho fem nosaltres. Tinguem-ho en compte o se’ns escaparà el tren.

Imatge: Patrick Hoesly

De tisorades diverses i senyals perduts

Publicat el per

Aquesta setmana que acabem precisament no ha estat plagada de bones notícies. Mentre els nostres veïns i veïnes del món àrab es troben lluitant pels seus drets més elementals, hem vist com les xarxes socials, una vegada més, ens han permès l’ accés a una informació  gens esbiaixada i certament prou dura, que fa que el cor se’ns faci petit en veure determinades imatges. A casa nostra, tanmateix, també patim tisorades de tot tipus i mesura. De moment, al País Valencià, després de 26 anys d’ emissió, ja no es pot veure TV3. Ens hem quedat #sensesenyal i sense més coses: sense llibertat d’informació, sense llibertat d’ expressió i sense un espai importantíssim de comunicació i divulgació en llengua catalana.

L’ altra retallada és la reducció preventiva del Departament d’ Ensenyament d’un 20% dels pressupostos dels centres i l’aturada del projecte eduCAT 1×1. Al llarg de la setmana s’ha escrit molt sobre la conveniència o no d’un programa tan ambiciós i polèmic alhora (personalment m’ agrada el to fresc i clar del resum que en feia avui en Jordi Roca o l’humor amb què Faro dibuixa una realitat que molts reconeixeríen com pròpia). En aquesta controvèrsia -però- hi ha molts punts de vista a tenir en compte: els dels professionals que han dissenyat, desenvolupat i fet el seguiment del projecte, els del professorat que s’hi ha vist involucrat, els de l’ estudiantat, les famílies, els centres educatius, la mateixa institució … i tothom té la seva petita part de raó. Potser si de bon començament s’hagués comptat amb aquest espectre d’ opinions, els resultats hauríen estat uns altres.

Com professional que es dedica a la docència universitària en l’ àmbit de la Tecnologia Educativa i tenint en compte tant els pros com els contres -que en són molts-  se’m fa necessari reivindicar la presència de la tecnologia a  les aules com un element que ha d’ afavorir  la innovació, l’ èxit escolar i esdevenir alhora catalitzador de canvi i de progrés. Després de la tisorada necessàriament caldrà determinar un nou full de ruta i tenir clares les línies estratègiques bàsiques que han de marcar el camí a seguir. Caldrà copsar bé els senyals que emeten tots els agents involucrats per tal de poder avançar amb pas ferm. I aquí no hi podem badar, perquè ens ho juguem tot.

Imatge: http://www.flickr.com/photos/spin_spin/2877784014/